Aniré al teatre

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Permeteu-me que parli en primera persona. Tinc una bona amiga de Tarragona que va fer l’aniversari fa uns mesos. Ens vam conèixer en un curs ara fa uns anys i no hem perdut el contacte des de llavors. Ahir em va enviar un correu electrònic i em va convidar a anar al teatre amb ella i uns amics de l’Associació de Persones Sordes de Tarragona i Comarques. Era una activitat bastant diferent a les que solen fer i, suposo que per això, en tenia moltes ganes.

L’obra ja estava triada. Mancava seleccionar el dia que ens anava millor a tots. Ja em van avisar que havia de ser el 10 o l’11 de novembre, les úniques dates que s’ofereix l’obra subtitulada, amb anell magnètic per a gent amb audiòfon i amb audiodescripció per a cecs. Bé, no seria complicat posar-nos d’acord.

Aconseguir fer la cultura accessible sempre ha estat el meu punt dèbil. Un valor com el cultural hauria de poder ser universal. La meva primera idea després de veure que es feia teatre accessible a Catalunya (mai havia estat gaire segura que existís), va ser buscar quines altres obres eren accessibles per poder sorprendre a la meva amiga i anar un dia les dues al teatre (li dec un regal d’aniversari). Però res. Només hi ha un teatre a tot Catalunya que ofereixi aquests serveis i haurem d’esperar que canviïn la cartellera per poder anar-hi.

Investigant vaig trobar que ja hi ha campanyes amb finançament privat que intenten aconseguir aquests objectius. A Espanya, ja hi ha 9 teatres que ofereixin aquests serveis (l’any passat només n’hi havia dos a Madrid) i, volgués o no, vaig dibuixar un somriure en veure que tot i la situació actual, s’anava avançant. També alguns Centres Cívics i teatres públics ofereixen alguns serveis (els més econòmics) si els hi demanen els usuaris. Prou satisfeta, ja sabia que alguna cosa trobaria com a regal, encara que fos d’aquí uns mesos. Total, ja no em ve d’aquí.

La cultura, també accessible per a tots

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ara fa temps, al blog d’aPortada varem escriure sobre les bones pràctiques, fàcils i econòmiques, per què el teatre, el cinema i els museus fossin accessibles per als cecs i és que ara cal retornar al tema per afegir que, a poc a poc, la societat es va conscienciant de la necessitat cultural de les persones amb discapacitats sensorials. En aquests moments ja hi ha projectes per fomentar l’accessibilitat dels cinemes. Per exemple, els cinemes Roxy B de Madrid inclouran l’audiodescripció i el bucle magnètic (per facilitar a les persones amb audiòfon una major recepció del contingut d’àudio) gràcies al projectes “Cine Para Todos 2012” . També els Centres Cívics de Barcelona ja compten amb bucles magnètics i intèrprets per a les presentacions literàries.

José Vasconcelos ja va dir que “la cultura engendra progrés i sense ella no s’ha d’exigir cap conducta moral dels pobles”. I és que la sensibilitat, l’enteniment, el raonament i la comunicació, conceptes molt relacionats amb la cultura, formen part del progrés que hauria de ser universal.

És per això que ens hem de demanar si la realitat va per darrere dels ideals. I si, malgrat que hi hagi molts esforços per part de la comunitat de discapacitats, l’accessibilitat a la cultura encara és un fita per aconseguir.

Ara fa poc es va aprovar que els museus estatals fossin accessibles per a persones amb discapacitat auditiva, una petita passa que a dia d’avui s’ha d’aplaudir (degut a l’esforç que es veu que suposa invertir en cultura i accessibilitat en temps de crisi), però que en realitat podria haver-se fet molt abans que s’aprovés el I Plan Nacional de Accesibilidad el 2004.

Queda molt per fer? Clar que sí! Però si gestors culturals i empresaris agafem consciència, segur que serà més fàcil trobar solucions accessibles que no implicaran gaire esforços. Només caldrà demanar-nos si allò que proposem pot arribar a tothom que li interessi i si podríem fer alguna cosa més per donar-li el plus que, segurament, molts altres grups no tenen.