La cultura i la creativitat ens poden dur a un nou paradigma?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.

 

Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem – o hauríem d’anar – cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.

 

Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.

 

Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?

 

Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure

La cultura, element disruptiu per a la comunicació corporativa

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui hem organitzat al Col·legi de Periodistes (@Periodistes-org) un col·loqui-dinar sobre CultHunting (@culthunting) i el que la cultura pot aportar d’innovació a la comunicació corporativa.

Hem tingut tres ponents de luxe, els directors de comunicació del Mercat de les Flors, del Teatre Nacional, i de la Fundació MACBA. Tots tres, han dedicat un sentit record a l’Anna Lizaran al qual ens afegim de tot cor. Gràcies Annita, per tot el que ens has donat!

Pepe Zapata (@pepezapata), dircom del Mercat de les Flors (@mercatflors), afirma que l’element disruptor de l’artista pot ajudar l’empresa a trobar noves respostes als seus reptes. Comenta que les organitzacions no busquen noves vies de patrocini sinó compartir projectes culturals. Ens recorda el Cluetrain Manifesto: les marques són converses. Per tant, cal tenir molt clar els valors (diferencials) que guien aquestes converses. La clau de la comunicació – corporativa i també cultural – és connectar comunitats. Cal generar engagement amb els públics, clients o usuaris.

Consol Vancells (@cvancells), dircom del Teatre Nacional (@teatrenacional) ens explica que el que la cultura pot aportar a l’empresa és compartir valors. L’empresa s’ha de preguntar quins són seus valors i si es vol comprometre amb la comunitat. És imprescindible aquest plantejament previ per donar sentit a la imprescindible col·laboració del sector privat, públic, cultural i la societat. Cal que tothom hi guanyi perquè tingui sentit.

Respecte de la comunicació cultural, comenta Vancells que l’objectiu no és vendre, la venda (d’entrades, abonaments, experiències) és la conseqüència d’una bona estratègia de comunicació. La campanya de comunicació més eficient no val diners ni es pot pagar i es diu boca-orella. El teatre és el 3D de tota la vida, l’experiència del directe és impossible de substituir. El teatre i la cultura aporten veritat – no es pot enganyar des de l’escenari – i això és el que la gent busca avui. Les empreses que busquen veritat, la poden trobar en l’art i la cultura.

Vancells fa referència a frase de Felix Muñoz, ex-dircom de Coca-cola: “No és una època de canvi, és un canvi d’època”. El sistema capitalista actual no funciona – diu la Consol-, l’hem de repensar entre tots, tots som agents del canvi. I en aquest canvi hem de prioritzar els valors, la veritat i les persones. Per començar amb el canvi recomana un vídeo inspirador de Simon Mainwaring, ànima del projecte We First (@wefirst): “From Me First to We First”.

Clou el torn de presentacions David Camps (@David_Camps), director de comunicació i patrocini de la Fundació MACBA (@MACBA_Barcelona), entitat que recentment ha celebrat el 25è aniversari. Camps afirma que cal posar en valor el que la cultura pot aportar al branded content i a la innovació a l’empresa. Davant la pregunta de què esperen avui les marques, comenta que una gran majoria demanen l’accés a un nou públic que els resulta atractiu i eines per gestionar i protegir la reputació corporativa. Aquests són els motius, però qui i perquè es pren la decisió d’inversió cultural dins les empreses? Camps ens diu que no sempre és el president o CEO, sovint també influeixen els directors de comunicació, RSC… Per als primers el motiu principal són les relacions que poden establir mitjançant el patrocini o mecenatge, per als segons la decisió pot estar més vinculada als valors i retorn de la inversió que els aporta vincular-se a un projecte cultural. Relacions o valors són la base de la motivació d’una acció cultural.

Les empreses avui dia, a més, volen projectes a mida, diu Camps. El patrocini del segle xxi requereix noves estructures a les entitats culturals. La figura del fundraiser o feefinder serà cada dia més rellevant. Acabem amb una nota negativa tot i que previsible, Camps comenta que l’esborrany de la Llei de Mecenatge està aturada al Ministeri d’Hisenda i que no espera que s’aprovi en aquesta legislatura…

Llancem nous projectes per a la cultura… Els voleu conèixer?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest mes d’octubre estem d’estrena. Llancem dues iniciatives en què hem estat treballant molts mesos i de les quals n’estem molt satisfets.

La primera surt a la llum amb el suport de la Llotja de la Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una jornada d’inspiració orientada a directius d’empresa per donar conèixer les possibilitats que ofereix la cultura com a motor d’innovació a l’empresa. Hem pensat mai com la cultura ens pot ajudar a generar canvis, millorar la motivació dels equips, augmentar la visibilitat o generar noves idees?

Sota el títol de CultHunting Day en una intensa jornada el divendres 23 de novembre presentem casos d’empreses que han apostat per la cultura com a estratègia corporativa, diàlegs inspiradors entre artistes i emprenedors, més de 20 idees d’artistes pensades per donar solucions a l’empresa…

Convidem creadors que tinguin una proposta que pensin pot donar solució a un repte del món de l’empresa que enviïn propostes a través del web del CultHunting Day per ser una de les 20 idees que es presentaran a un centenar de directius en aquesta jornada.

El nom de CultHunting ve de la cerca de noves tendències a les empreses a partir de la cultura. L’art és pura creativitat i un motor d’innovació que també pot ajudar les empreses. Entreu a culthunting.com per a més informació.

La segona és una plataforma de CRM per a Ajuntaments i entitats. Amb el nom de CultCities, identitats culturals ofereix un estudi de perfils culturals, una plataforma de gestió de dades i enviaments.

En temps de tempesta sortim a la mar i fem noves propostes. Perquè quedar-se quiet no és mai la millor solució, perquè tot és possible i perquè sabem què necessiten els nostres clients, aquest mes neixen dos nous projectes aPortada. Embarqueu amb nosaltres?

 

La cultura és masculina?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El dijous 6 de setembre la Fira de Tàrrega i l’entitat sueca Subtopia van organitzar un fòrum de debat sobre cultura Catalunya-Països nòrdics anomenat “Focus nòrdic”.

Els amics de la Fira em van convidar a moderar i presentar les conclusions de la taula sobre gènere i cultura, que va dur el títol d’eQuality. Les reflexions que se’n van derivar van ser molt interessants i les volia compartir amb vosaltres.

Suècia i els països nòrdics viuen un gran renaixement del moviment feminista i la qüestió de la igualtat d’oportunitats d’ambdós gèneres està a l’agenda mediàtica i política. A Catalunya, en canvi – segurament perquè tenim d’altres coses en què pensar darrerament que suposen més urgència – no és un tema de debat i, tal i com vam constatar a la conversa, la paraula feminista genera certs anticossos i es relaciona amb els moviments dels anys 70.

Necessitem aquí a casa nostra aquest renaixement? Tenim la feina feta? Ens hem parat mai a pensar qui dirigeix la cultura del país? Grans festivals, equipaments, ens públics… són bàsicament dirigits per homes, es comentava a la taula de debat, mentre que a Suècia més del 50% dels llocs directius en l’àmbit de la cultura estaven ocupats per dones.

Per què és important pensar si és un home o una dona qui dirigeix una entitat? Hem de recórrer a quotes per corregir una situació desigual? Aquestes i altres preguntes van sorgir al debat. Tove Sahlin de Shakeitlab comentava que la resposta de que cal primar la qualitat per damunt del gènere podia ser una trampa, perquè cal veure qui defineix la qualitat. Deia Tove que “els homes han tingut 400 anys per equivocar-se, ara és el torn de les dones”. Què en penseu?

A la conversa vam concloure que les dones necessitaven voler, poder i algú que hi cregui. Calen suports estructurals, crear xarxa i, sobretot, assumir la visibilitat. Les dones encara som massa invisibles públicament i cal que perdem aquesta prudència. Què en penseu?

 

Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

No pensis en un elefant

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Es veu que la monarquia espanyola no ha llegit Lakoff. Els hagués anat bé fer cas del cèlebre títol d’un dels seus llibres “No pensis en un elefant”.

S’haguéssin estalviat alguns maldecaps.  I és que la casa reial espanyola està de pega, aquests darrers dies estan patint la crisi del “gatillazo” quan encara no han sortit de la imputació del gendre Urdangarin que els va fer afirmar aquella sentència de dubtosa credibilitat: “la justícia és igual per a tots”.

Els ciutadans espanyols estan patint una de les pitjors crisis dels últims 100 anys, escoltant cada dia que s’han d’estrènyer més i més el cinturó, la reputació internacional pels terres, el carisma dels dirigents també, més de 5 milions d’aturats, desnonaments diaris, sous cada dia més baixos i… el rei, de cacera major al Delta de l’Okavango.

Una casa reial en hores baixes – si vol perpetuar l’anacronisme que suposa la mateixa institució – ha de donar exemple, ara més que mai.  Ser “campechano” no li salvarà eternament un rol que al segle XXI no té justificació. I, com bé deia Lakoff, les metàfores són cabdals per a l’opinió pública. Imaginar-se el monarca espanyol caçant elefants a Botswana mentre aquí les estem passant magres té delicte per l’obscenitat del cost, per l’inoportú del moment… però no ens oblidem del mal que fa a moltes consciències pensar que algú gaudeix matant un ésser viu tan preciós.

Jo he tingut l’immens plaer de viatjar unes setmanes al Delta de l’Okavango fa pocs anys. És un paradís terrenal, un paratge on els elefants són els veritables reis de la selva – un lleó mai no s’atreviria a atacar-los – als Parcs naturals de Chobe i Moremi. No puc entendre com algú que va allà no es queda meravellat amb la bellesa del lloc i té la sang freda d’agafar una escopeta i trencar aquella pau…  L’escopeta nacional del Berlanga es va quedar curta!

De dona a dona: Roig versus Terribas

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

La propietat intel•lectual a Internet: “N’hem de parlar”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Dijous passatl’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar un interessant dinar amb l’advocat Abel Garriga. Vam debatre sobre la propietat intel•lectual i com aquesta s’ha d’adaptar als nous temps i eines tecnològiques. I és que en l’era de la hiperinformació, hiperconnectivitat, en els temps que fins i tot les revolucions socials es produeixen a la xarxa, cal repensar el model de negoci dels creadors d’intangibles.

La trobada es produeix just després de l’aprovació de la “Llei Sinde”. Segons Abel Garriga una llei que pot ser bastant inoperativa, ja que cal comptar amb els terminis judicials, i que d’aquí a poc ningú no recordarà més enllà de les anècdotes com la dimissió d’Alex de la Iglesia de l’Acadèmia de Cinema.

Per a Garriga la gran pregunta és “Com aconseguir que els creadors puguin viure de la seva feina?”. Estem davant d’un conflicte d’interessos: la necessitat col•lectiva de consumir cultura i els drets dels creadors. Els béns intangibles són naturalment apropiables i, per això, són més difícils de protegir. I la societat necessita que hi hagi creació, la cultura és d’interès públic, i els ciutadans reclamen el dret d’accés. Cal donar valor als béns culturals, però no es poden tractar com si fossin mercaderies.

Jordi Pascual comenta que els béns culturals tenen una naturalesa econòmica i també simbòlica. La cultura fa més lliures a les persones. Per tant, cal que el seu tractament en comerç internacional sigui diferent, i així ho va manifestar l’UNESCO l’any 2005.

Internet ha canviat el paper de l’intermediador – que avui dia són sovint les empreses de telefonia (convertides en un nou actor de les indústries culturals) – i els creadors ha de canviar necessàriament el model de negoci. Un informe recent, “Toward a New Era of Intellectual Property: from Confrontation to Negotiation“, emfasitza la necessitat de repensar la propietat intel•lectual perquè s’adapti als temps que estem vivint. Cal donar valor a la cultura, amb les eines del present. No acceptar l’evidència no és la solució. La gran lliçó d’Alex de la Iglesia és la seva frase: “N’hem de parlar”.

Com s’obre al món la cultura catalana?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest dimarts vam organitzar amb la elServei de Desenvolupament Empresarial de la Generalitat de Catalunya il’Associació CIATREun seminari sobre coproduccions internacionals en l’àmbit de les arts escèniques. A Portada va presentar un mapa de les iniciatives a Europa imprescindibles i innovadores per a la internacionalització de les arts escèniques.

Dels ponents internacionals i de les experiències de companyies d’arts escèniques catalanes van sortir moltes i molt bones idees. Conclusió: internacionalitzar-se vol dir compartir, crear sinergies, fomentar relacions de llarg termini. No busquis el retorn immediat, treballa una estratègia estable.

Beulah d’Souza ens diu que cal saber perquè ens volem internacionalitzar: per buscar més mercat, pel desenvolupament estratègic de la nostra organització, per tenir accés a mercats emergents, per diversificar…

Hi ha distàncies que cal reduir: cultural (llengua, identitat), administrativa (lleis, moneda, duanes, fiscalitat), geogràfica (distància, tamany de l’altre país o zona), econòmica (cost, qualitat dels serveis)…

I evitar errors com:
1. Fer el mateix a tot arreu
2. Pensar que no importa d’on vens
3. Creure que el món és a l’abast, i que internacionalitzar és fàcil

John Holloway, actual director del Festival de Perth a Austràlia, ens deia que les seves quatre normes per a la coproducció són:
1. Perquè jo coprodueixi has de fer una obra impressionant, conec molt bé la meva audiència, rebo moltes propostes i només algunes destaquen. M’ha d’atrapar, encuriosir, enganxar i deixar-me amb ganes de veure més. És important fer coses bones amb la comunitat també, que la idea de l’obra i l’artista ho permeti.

2. El diner segueix les idees. Primer les idees, després el diner i després l’obra. La gent s’excita més amb idees que amb peticions de diners. La crisi no hauria de ser una excusa per aturar la creativitat.

3. Si ets bo, acabaràs treballant amb mi. En algun punt arribarà, però no hi ha pressa. Segueix informant-me del que fas, convida’m a veure’l i segueix fent feina. És molt important fer xarxa. És bàsic que els altres parlin de tu.

4. Si ets avorrit, arrogant… ho tens més difícil. Hi ha molts artistes, sempre escollirem treballar amb aquells que ens aporten més, també a nivell personal.

Jo començo el meu Festival amb la voluntat de transformar vides, espais, ciutats, … Comença creient en un miracle. Per a les persones ja no hi ha distàncies, per a les mercaderies encara sí. Imperatiu per anar pel món és comunicar visió i creences. Els artistes volem canviar el món, i això també és una raó per internacionalitzar-se.

A títol de resum: Fes un bon treball, any rere any, no paris, tot el que has fet compta. Tingues una idea fantàstica, tingues un pla, dóna-ho a conèixer, parla amb tothom, sigues apassionat sobre el que fas, i prova de mimar la gent amb què treballes.

Pia Mazuela, de la companyia Sol Picó, diu que estem vivint un nou ordre econòmic. Ens tocarà tornar a començar en molts sentits. És important viatjar molt, i fer-ho porta a porta, no només a grans plataformes i festivals, i treballar les relacions personals. Tot el que passi a partir d’ara ens ho hem d’inventar, ara cal transformar o reinventar tot el sistema. També cal decidir si vols girar o no, una obra de 12 persones difícilment gira. Sovint ho decideix el diner, el diner també parla.

Anna Rosa Cisquella, productora de la companyia Dagoll Dagom,comenta que la llengua és una barrera a la internacionalització en el cas del teatre de text, cal fer un esforç per superar barreres lingüístiques.

Lieven Thyrion, productor de Les Ballets C. de la B, explica com va començar fa ja més de 20 anys: no vaig anar a veure managers o institucions, sinó que vaig anar a veure la nostra competència, els que estaven triomfant, per preguntar-los com s’ho feien. Gràcies a ells vaig començar a voltar. Un producte ha de dir coses, és igual amb quina llengua es fa, el teatre comunica, amb llenguatge corporal, amb sotstítols, amb la imatge…

Rosa Arnaiz, responsable de projectes de La Fura dels Baus, explica que cal ser molt actius, tenir una bona xarxa, estar al dia del que passa al món i tenir un bon producte. Un bon agent local ajuda també. Buscar diners costa diners, primer ha d’haver una idea i allò s’ha de poder explicar bé.
Com ho fem? Busquem el tema rellevant i diferent, destaquem allò que és innovador respecte de nosaltres mateixos i d’altres iniciatives; Ens adaptem al llenguatge de qui ens rep.
A qui? Busquem els Festivals i Teatres que tinguin pressupost per coproduir; Capitals culturals; Institucions espanyoles i catalanes que inverteixen en exportar cultura… i al món de l’empresa.
No crec en els enviaments de mailings massius, cal que sigui tot personalitzat i pensat, cal segmentar les audiències.

Així exportem cultura i així gent d’arreu coneix la creativitat artística, que és un dels trets diferencials de Catalunya.

Fem un diari ARA?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Estem seguint tots la gran expectació que ha aixecat el proper naixement del diari ARA. Una expectació que segur que respon a diversos aspectes. El primer és la sorpresa: en un moment de forta crisi de model de negoci als diaris del país, de desaparició i concentració de capçaleres (amb la unió d’Avui i El Punt com a fet recent més destacat) i de periodistes sense feina, sorprèn sens dubte aquest projecte per agosarat i per anar contracorrent. El segon és l’ambició del projecte: forta subvenció pública, grans inversors privats, grans periodistes i empresaris catalans que li donen suport…

Volm felicitar als impulsors d’aquest projecte per l’empenta, gosadia, entusiasme i aposta per la viabilitat dels mitjans de comunicació. Ens congratulem d’una nova capçalera en català. Els llegirem amb atenció.

Oriol Soler, conseller delegat del grup Cultura 03 i president del diari ARA, ha ofert avui una xerrada a diversos directius de comunicació de l’associació DIRCOM en què presentava els objectius i motivacions d’aquest diari. En el butlletí d’octubre-novembre d’A Portada publiquem també una entrevista amb el director del diari, Carles Capdevila.

Oriol Soler comentava avui en la seva presentació, que no tenien pressa per tenir un gran nombre de lectors, que el seu era un projecte de llarg recorregut, una aposta innovadora per un diari multiplataforma adaptat als nous temps i nous lectors. El diari anirà adreçat, sobretot, a col·lectius com els mateixos periodistes, els educadors, els emprenedors i l’àmbit de la cultura i l’oci. Ens congratulem que la cultura recuperi el paper central que pensem que ha de tenir en un diari nacional i de l’aposta del grup per la revista Time Out, ara dirigida per l’amic i excel·lent periodista Andreu Gomila.

Soler parlava avui d’un diari ambiciós, proper, modern, amb sentit profund i afirmava que era un projecte ideològic. “Volem construir des del diari la Catalunya del futur”… Ja sé que pecaré d’innocent si dic que m’estimo més que el nou diari ARA prioritzi el relat i anàlisi veraç de la realitat més que no pas l’opinió i vocació d’influència. Pot donar la sensació que neix un nou diari que sap què vol dir abans de que passi.