Pare, jo vull ser ballarina!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquells que tenim fills sabem el què és. Els mires la primera vegada, a l’ hospital, i penses, què serà de tu? Aquesta primera intuïció, tan vertadera, de desitjar la felicitat d’ aquell qui estimes, es va convertint poc a poc en una mirada carregada de pretensions. Les convencions, el sistema econòmic, el narcisisme… “Seràs enginyer, metgessa, informàtic, ara sembla que ser arquitecte no està aconsellat”. “Però, pare, jo vull ser ballarina!”

Deliciós aquest curtmetratge, que ens fa pensar una mica a tots….

¿Bailamos?

 

Les noves possibilitats de relació amb l’espectador a través dels canals de venda propis

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

 

Durant dos dies hem estat presentant a diferents persones el nou projecte d’aPortada Comunicació, www.cultcities.com. Es tracta d’un programa que permet gestionar les dades dels públics culturals de manera professional amb l’objectiu d’optimitzar l’ús posterior per a una comunicació efectiva.

Hem tingut el plaer de conèixer diverses iniciatives tecnològiques molt interessants, d’una banda, les plataformes de gestió integrals d’equipaments i d’altra banda, les famoses empreses de “ticketing”. Algunes ja consolidades com www.entradas.com i d’altres més innovadores sota el meu punt de vista com www.ticketea.com o www.koobinevent.com. És cert, tothom vol tenir dades: els teatres, els festivals, i, evidentment, les mateixes empreses de “ticketing” volen tenir les dades. La possibilitat de gestionar la relació de l’acte de la compra amb el client és un privilegi que ja feia molt de temps que s’estava cercant des dels espais i institucions escèniques. Algunes institucions com la Diputació de Barcelona han impulsat línees de subvencions molt clares adreçades a facilitar la incorporació de sistemes propis en equipaments.

És un gust veure com Catalunya es posiciona a Espanya com una comunitat innovadora pel que fa a la gestió cultural, a la incorporació de sistemes de gestió professionals. Una comunitat que es preocupa per com millorar la relació amb els seus públics. La pregunta clau és quines possibilitats ofereix un ticketing propi per a la configuració d’un criteri de relació amb els nostres públics. Alguns punts importants a tenir en compte:
1. L’eina de venda pròpia és un privilegi per a l’obtenció de dades personals bàsiques: DNI, NOM I COGNOMS, CODI POSTAL, E-MAIL. En l’acte de la compra no es pot demanar més.
2. També es pot extreure la informació pròpia de consum: quant, quan, com, preferència en l’espai, etc.
3. Aquesta informació és molt important però s’ha de traduir en la possibilitat d’una millor segmentació en la comunicació amb aquestes persones.

Cal complementar amb una eina CRM. Es tracta de comunicar-te amb aquestes persones i obtenir més informació per després segmentar: els hàbits, els gustos, les tendències, les barreres al consum, les motivacions, etc. D’aquesta manera, les eines de ticketing faran un gran servei a la difusió de l’equipament.
1. Segmentant guanyem: proximitat, efectivitat, confiança, etc.
2. L’èxit que motivarà la compra recau en construir un diàleg de tu a tu amb els persones.
3. La venda es motiva a través del preu, de les recomanacions, de la publicitat, però, sobretot, a través d’una relació que es va construint.

Si, a més, compartim la informació de preferències amb altres, podrem:
- Tenir informació no només dels clients sinó dels que no ho són.
- Per tant, pensar en la possibilitat d’ampliar els nostres públics.
- Pensar estratègies publicitàries i, fins i tot, de programació, adequades a la voluntat de l’espectador.

CultCities és el primer CRM pensat específicament per a la gestió de públics culturals.

La Llei de Mecenatge: per mi un plantejament incomplet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència del Secretari General de Cultura, José María Lassalle, organitzada pel Cercle de Cultura, a qui felicito per endavant per la tan encertada iniciativa. El Secretari va desenvolupar en 45 minuts una ponència sobre “Cultura del mecenatge i participació social” i va anunciar que aquest dimecres la comissió delegada d’assumptes culturals té com a objectiu aprovar l’esborrany perquè entri en tràmit parlamentari.

Inicialment, com a bon professor universitari, va recordar a l’Auditori el paper històric del mecenatge: el Museu del Prado, l’adquisició de col·leccions d’art importants, el Quixot, Velázquez; fent especial èmfasi en el paper de la burgesia catalana del s.XIX, que a partir de la consciència del valor de l’art, van impulsar espais com el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o van col·laborar en el desenvolupament de l’arquitectura modernista.

Després de la breu introducció, Lassalle va fer un repàs dels principals motius que han portat al sector de la cultura a sofrir la crisi del sistema – negoci i finançament – de manera especialment greu. I va presentar la Llei del Mecenatge com l’esperança per a molts. Tot i que va valorar l’esforç realitzat pels diferents Ministres de Cultura des dels anys 80 – pel procés de democratització que es va impulsar facilitant l’accés al consum a diferents col·lectius – , no va tenir objecció a inculpar als partits polítics d’utilitzar la cultura com una eina més de l’entramat ideològic de cadascun. Per això va advocar per un gran Pacte d’Estat que promogui que la cultura i les seves manifestacions no estiguin en mans del poder i, per tant, al servei de la ideologia.

 

 

Va presentar la Llei de Mecenatge com la possibilitat de fer partícip la societat i les persones individuals d’una nova concepció de l’art, fugint de les cotilles que ha imposat la política a través de la cultura de la subvenció. L’objectiu és afegir valor, canalitzar, i fomentar la col·laboració públic – privada. “Les polítiques dels anys 90 i inicis del s.XXI ens han portat a un entramat cultural ineficient, no viable econòmicament, desatès en xarxes, i opac quant al finançament públic” va afirmar Lassalle a una de les crítiques més dures a les mesures que ens han portat al moment actual.

El Secretari va anunciar l’aprovació de l’esborrany per a aquest dimecres, i està previst que s’iniciï el tràmit parlamentari en breu. A la pregunta sobre les mesures concretes que s’impulsaran amb la Llei, Lassalle va contestar que bàsicament es tractarà d’ incentius fiscals i reconeixement públic del mecenes – amb la creació del Consell Públic del Mecenes – ; emulant el model francès. A França des de la implantació de la Llei el 2004, han passat de 150 milions d’inversió privada a 683 milions d’inversió.

Però, com sempre que es parla de Mecenatge i patrocini es van oblidar dues qüestions fonamentals: la cerca d’una definició clara sobre la convivència entre el valor immaterial i l’impuls de les indústries culturals; i el valor que pot aportar la cultura a les empreses. Deia Lassalle que finalment l’estat intervé mínimament al pressupost global de cultura, sobre un 50% el gestió les corporacions municipals i un 20% la comunitat autònoma. Però, en quin punt convergeixen les dues postures? La d’aquells que defensen el valor immaterial de la cultura, i aquells que insisteixen en la professionalització de les indústries culturals. Simplificant, què cal subvencionar perquè mai serà rendible? No pretenc donar resposta a aquest debat en aquest article; però crec que és fonamental per abordar la qüestió de les indústries culturals d’una manera seriosa. D’altra banda, incentivarà l’Estat la inversió en cultura de les empreses com a eines per al seu propi negoci? Si la inversió en cultura es redueix a la qüestió “solidària” o de “reputació”, estem reduint el valor que aquesta té per dinamitzar, refrescar, cohesionar equips, humanitzar, moltes empreses, que en aquests moments tenen el gran repte de reinventar-se i motivar els seus equips, per fer-los partícips d’un camí conjunt: d’empresaris i treballadors. No és d’estranyar que grans marques com Loewe o Camper estiguin exposant els seus productes com a autèntics museus, per exemple. Als Estats Units, empreses com Zappos ofereixen propostes culturals durant la jornada als seus treballadors, i introdueixen dinàmiques teatrals a les seves presentacions, etc.

Encara ens queda un passa més!

 

Black Mirror: el mirall negre que res reflecteix o que el no-res reflecteix

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de l’impacte que ha causat a la meva vida veure Black Mirror, no puc deixar d’escriure aquest mes sobre aquest tema en aquesta petita finestra al món que és el blog d’aPortada. Black Mirror és una mini sèrie britànica que està causant furor entre els teleadictes. El director escull tres situacions completament diferents per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies i les possibilitats d’Internet en un món buit de certeses i feble davant el poder.

No entraré molt en els detalls de l’argument, només unes pinzellades. A Internet podreu trobar diverses síntesis bones. El primer capítol, dur i afilat com un punyal, ens explica com el President del Regne Unit ha d’afrontar la decisió de rescatar d’un segrest a la Princesa penetrant a un porc davant totes les televisions del món. El segon, deshumanitzat però esperançador, planteja la vida d’una societat futurista que viu la seva relació amb el món a través de la realitat virtual; els seus protagonistes treballen davant d’una vídeo consola per obtenir punts que canvien per béns de consum; el màxim objectiu és accedir a un concurs tipus “Tú sí que vales”. El tercer, feridor com cap, descriu la vida d’un matrimoni també a una realitat possible on els humans compten amb unes càpsules que s’insereixen al cervell per poder emmagatzemar totes les vivències i després visualitzar-les. Ningú s’escapa de visualitzar i de mostrar les seves pròpies vivències.

Què tenen en comú els tres capítols? Els diferents capítols plantegen una situació imaginativa – però possible – en la qual les tecnologies (mitjans socials com youtube o twitter, en el primer capítol; i realitat virtual en el segon i tercer) ja no són eines que ens ajuden en tasques com la comunicació del pensament o les accions o la facilitació de les feines quotidianes; sinó que han passat a substituir la realitat. Ja no hi ha realitat, no hi ha res; només existeix un món inventat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i la seva programació també estan afavorint aquest empobriment de la persona. El consumisme i el materialisme faciliten que les persones ja no siguem capaces d’empatizar amb les altres, i visquem desenganxats.

Però, no crec que el director plantegi l’origen del problema en les invencions de l’home. En els capítols veiem un problema anterior. Tots els protagonistes són persones fràgils, pràcticament desestructurades, el desig està empetitit. Davant un “jo” fràgil i pobre, el poder té totes les facilitats per dir-te què et fa feliç. Davant la falta de certeses, el “jo” buscarà la felicitat únicament en l’instint i en el poder. I així, veiem a un President britànic disposat a tot perquè el seu electorat el segueixi; un sexe convertit en consum i concebut com a eina per sotmetre a l’altre – per a mi el més dur de la sèrie –; una cantant que es prostitueix per aconseguir la fama; etc.

I en tot aquest panorama, hi ha alguna esperança per recuperar la humanitat? Deia un amic meu que qui sofreix no és la societat sinó el jo, la persona. El protagonista del segon capítol li diu a la cantant: “La teva veu és el més veritable que ha passat” i per això li dóna tot els seus diners. Perquè aposta per la humanitat, per la veritat. Ens hem de deixar sorprendre per aquelles persones en les quals intuïm la cerca de la veritat, aquelles que no es conformen, que busquen la Bellesa; amb la senzillesa d’un nen. La vida és lluita entre aquesta admiració o el poder.

10 qüestions a tenir en compte per a finançar el teu projecte cultural

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat 19 d’octubre ens vam trobar unes 150 persones a una jornada impulsada per l’SDE: “Finançament per a empreses culturals”. Una jornada molt densa, amb molts números, tant poc atractius moltes vegades per la “gent de la cultura”. Tot i així, molt interessant  com a catàleg d’opcions, i, sobretot com a recordatori de la importància de prendre’s seriosament la gestió econòmica de l’empresa i la revisió de les necessitats financeres. Apunto 10 aportacions interessants:

  1. El pressupost anual que tots hem d’afrontar properament ha d’anar acompanyat de la revisió de les necessitats financeresde la teva empresa. Hi han espais institucionals com www.accio10.cat que donen suport a les persones que plantegen el seu model de negoci i les seves necessitats financeres.
  2. Al iniciar un projecte que depèn de suport institucional, cal tenir en compte la línia ideològica del govern, que, evidentment, marca el caràcter de les ajudes publiques: actualmentdesenvolupament tecnològic i internacionalització(exportació) són dos factors claus que han d’acompanyar la teva idea.
  3. Malgrat l’estat actual de la banca i la poca concessió de crédit hi han altres vies per obtenir finançament a través d’entitats publiques, com són, el Instituto de Crédito Oficial l’ Institut de Finances de Catalunya.
  4. En cas que el problema sigui la necessitat d’un aval, existeixen les agències d’aval. Exemple n’és Avalis SGR
  5. Els business angels són una bona opció. A l’hora de presentar un projecte a un grup de business angels, és molt important elfeeling amb el projecte.
  6. Al presentar-nos a un business angels hem de treballar un bonpla de negoci, ara bé, clar i sintètic a la primera pressa de contacte.
  7. Per a un business angel és molt important qui està darrera de la proposta: currículums dels implicats i  – sobretot – dedicació exclusiva al projecte proposat.
  8. A banda de les fórmules habituals de finançament, sorgeixen noves iniciatives de crowdfunding molt interessants, com,www.verkami.com. El crowdfunding permet finançar projectes de creació a través de mecenes que aporten un import econòmic per a que es pugui desenvolupar l’obra.
  9. La difusió del projecte que cerca finançament a través de crowdfunding és a càrrec de l’artista. L’artista ha de crear comunitat amb les seves eines de difusió i a través de la sevaagència de comunicació.
  10. La crisi econòmica ha reduït les possibilitats de finançament a tots els nivells. I, evidentment, a les empreses culturals. Això ens ha de portar a ser capaços de generar nous espais de relació – com han començat a treballar la gent de www.verkami  – . Hem de ser creatius.

La cultura ha d’estar atenta als canvis del món, i aprofitar el seu valor per incidir en altres àmbits històricament més estàtics. Quina ha de ser la relació entre les expressions culturals i les famílies, els governs, i fins i tot, les empreses? Què pot aportar la cultura a l’àmbit de l’empresa? Seguim pensant….

Troballes increibles al s.XXI

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Sembla que tothom s’ha posat d’acord per descobrir peces d’art inèdites. Avui mentre feia el cafè he llegit que s’ha descobert un dibuix de Picasso a la Fundació Fabre, després a la tele, he vist que s’ha identificat un quadre de Brueghel al Museu del Prado. Fa uns dies tots vam ser testimonis de la descoberta d’una partitura de Cosi fan tutte de Mozart. I quan menys t’ho esperes els d’Atapuerca han descobert un ós – sempre més vell que l’anterior, és clar. Estem fets així, necessitem trossets de realitat, productes comercials que ens mantinguin desperts, fites, marques, i els mitjans ho saben. I en tot aquest panorama d’impactes mediàtics la realitat és ben diferent. L’altre dia parlava amb un director orquestra jove que treballa des de fa molts anys com a director titular a Ucraïna. M’explicava que cada any acostuma a estrenar un gran nombre de peces de compositors catalans al seu festival. Compositors que formen part del patrimoni cultural català. Durant aquests anys ha estat impossible desplaçar-los a Ucraïna amb algun tipus d’ajuda, ja que les subvenciones només es destinen als intèrprets catalans -que d’altra banda interessa promocionar internacionalment. Quina tasca s’està duent a terme per recopilar i difondre tot el nostre patrimoni musical? Alguns segells com Tritó o editorials com Le Boileau fa molts anys que desenvolupen aquesta tasca. Cal una reflexió de país sobre com protegim la nostra cultura, i la cultura no és únicament una llengua, és tot el pensament creatiu i l’expressió artística d’aquell que és català.

El Taller de Músics no para de crear…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de 8 anys fent comunicació cultural un aprén a discernir entre aquells projectes que formen part d’una il·lusió, aquells que responen a una necessitat, aquells que són una imposició sense sentit, aquells que són una farsa. Després hi han uns que són especials, no se sap per què… però senzillament arriben a l’ànima. El Taller de Músics després de 30 anys ells d’aquells llocs on el cor es desperta i s’hi queda perquè darrera de cada músic, treballador, hi ha recerca de veritat infinita de la vida. Us recomano el proper dilluns que ens acompanyeu a la inauguració de l’Orquestra La Latina del Taller de Músics amb la Original Jazz Orquestra Taller de Músics. El concert serà a les 22h a Luz de Gas. Un concert on s’interpretaran temes estàndards i populars de la música llatina de totes les èpoques. Temes arranjats per a Big Band a l’estil de les tradicionals orquestres llatines com ara l’orquestra de Beny Moré. Us esperem!

Imprescindible per entendre el món actual: El vídeo de Benny

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aprofitant la recent estrena de “La cinta blanca” de Michael Haneke m’aventuro a recomanar-vos una de les seves premonitòries i grans pel•lícules: El vídeo de Benny.

El vídeo de Benny és la segona pel•lícula de la dita “Trilogia de la glaciació” que comença amb el “Setè continent” i que segueix endinsant-se en el món de la psicologia humana i, sobretot, en la complexitat dels mecanismes que influeixen en la percepció de la realitat. Així, desperta contínuament el dubte sobre el que veiem i vivim, i fa que ens preguntem sobre el moment socio-cultural – assetjat per la imatge- i sobre com ens influeix.
Benny és un adolescent de família bé, com molts de nosaltres hem estat. Fill únic, els seus pares l’han colmat amb tot tipus de béns i privilegis. Té una gran habitació i tot el que un jove voldria: una gran tele, una càmera de vídeo, un equip de música. Passa la major part de la seva vida capturant, amb la seva càmera, tot el que succeeix al seu voltant. En una societat que no creu en que res és per sempre, ja apuntava R. Barthes que “la imatge és la possibilitat de poseir el que no perdura”, ja que, en el fons, existeix una necessitat ontològica de que les coses no marxin sense més. Benny té el carnet del videoclub per llogar les pelis que vol. És just allà on coneix una noia.
¿Per què ho fas fer? Li pregunta el seu pare. “Perquè necessitava saber què se sentia”. Haneke planteja una dura situació en la que mai sabre per què Benny empeny l’arma contra el ventre de la noia. Què ha influït a la vida d’aquest noi per a que hagi comès aquesta atrocitat? Va ser intencionadament? Es pot culpar al noi dels seus actes? Haneke arrisca i ens mostra un món mancat de veritat, la única cosa que val és la sensació, l’estímul. Quan els dies passen i no hi ha res que et permeti crèixer, aprendre, donar un sentit de totalitat a la vida, aquestes píndoles són la única cosa que queda. La sensació es converteix així en l’únic objectiu vital, i la raó obstaculitza la seva materialització, pel que no hi ha cap problema en saltar-la, de la mateixa manera que ho fa Benny.
Haneke apunta amb el dit índex a la societat mass-mediatitzada. I és que sembla que la televisió és ara “l’opi del poble”. O, com diria Mc. Luhan “els mitjans són els missatge, perquè ens penetren per totes les bandes i en els diferents àmbits de la nostra cultura, formant l’ambient que ens dóna forma”. I és que Haneke entén que la pròpia natura del llenguatge televisiu atempta contra l’ intel•lecte i la pregunta, ja que sempre compleix les nostres expectatives, habitualment sensibles i “fàcils”. La nostra relació amb la realitat ha variat. El director, un tio avançat en el seu temps, ja s’ha adonat de que les noves imatges ens obliguen a prestar atenció a la complexitat del real, per això Benny manté totes les persianes de la seva habitació baixades i es relaciona únicament amb la realitat a través de càmeres.
Aquest “avançat” no separa el seu treball de la seva responsabilitat i la seva preocupació pel seu espectador, la persona. I aquesta és la seva contribució, la seva feina. La realitat que se’ns mostra és violenta, desgarradora, sembla que no deixa un espai per a l’esperança. I per què és desgarradora? Per què se’m fa més real que mai una escena? El seu joc és el de la distorsió, el de la descolocació de l’espectador. Les escenes més desgarradores passen per alt el joc meta-cinematogràfic per arrosegar-nos cap a la realitat, en un racó a on no ens manipulen, on no estem acostumats a estar. De sobte, el fora de camp està dins d’un altre fora de camp. I ja no veig res del que vull veure. Només sento. Perquè aquest és el mecanisme de Haneke, ell sap que la imatge en sí es manipulació per definició, mentre que el so, per la seva propietat totalitzadora, és real sempre. Així, ell prefereix buscar la adhesió cerebral a través de la vista, i avassallar les emocions amb el so. El fora de camp es converteix aquí no només en una qüestió d’estil, sinó en una qüestió de constatació de l’atrocitat que s’està cometent mitjançant la suggerència del que està passant, i també del fet del que el que està passat “de veritat”, i no hi ha manera de fugir d’això.
Haneke també es mulla per mostrar la influència de la desestructuració familiar del noi en els seus actes. Els seus pares estan casats, és cert, però no han estat capaços d’educar-lo. La única cosa que els preocupa és protegir el seu fill. Sembla que l’educació no és una qüestió d’apuntar cap a la justícia, sinó – mai millor dit- una farsa, una mentidera socialització. El director mostra clarament que aquesta manca de valors, d’humanitat objectiva cap a on caminar “passa factura”, i, a la pel•lícula, es mostra d’una manera concretíssima . Tota acció importa.
Haneke planteja també dubtes sobre el concepte de culpabilitat. És en Benny culpable? Són els seus pares responsables? Com ell mateix afirma: “No es pot desenvolupar en 90 minuts la complexitat de les causes que porten a un noi a assassinar”. Per això ell prefereix plantejar, posar a sobre de la taula la situació, la relació d’en Benny amb els seus pares, la relació amb l’entorn, la pròpia relació entre els seus pares; per després deixar un espai a l’espectador, amb l’objectiu de què ell mateix extregui conclusions. Aquest recurs, tan utilitzat per Haneke, es concreta al final de la película, quan en Benny i la seva mare arriben a Egipte i visiten un temple. Segons el director, aquest és el lloc per a la reflexió, i aquest és l’únic motiu pel qual en Benny i la seva mare visiten una església.
Aquest viatge a Egipte està ple de tensió, precisament perquè no passa res extraordinari, no hi una catarsis destacable. Algunes seqüències resumeixen això: com el pla que mostra a al noi mirant el paisatge per la finestra del bus, o el moment en el que el noi enregistra un vídeo per al seu pare explicant com va el viatge. Però la tensió esclata quan Benny i la seva mare estan a l’habitació de l’hotel, a sobre del llit, en silenci, i de sobte la mare comença a plorar sense poder parar, desconsoladament. En Benny la mira i li pregunta vàries vegades què li passa.
En aquest viatge Haneke ens mostra un país pobre, trist i necessitat. Jo pensava en les vegades que he vist als informatius imatges semblants o fins i tot més dures. Feia temps que no em provocaven res. El director sap per què ens mostra aquesta pobresa, precisament per a que ens adonem del que jo vaig intuir. La televisió ens ha vacunat contra la majoria dels drames socials a nivell mundial. Ja no ens commovem quan veiem a un pobre mendicant o una catàstrofe com la d’Haití o Xile, Què li passa a la humanitat?
Els recursos hanekians pretenen mostrar contínuament aquesta deshumanització i mecanització social, per això mostra plans aparentment sense sentit, com les escales mecàniques o les mans que paguen al videoclub, o repeteix els vídeos i les imatges contínuament.
Haneke és un dels directors més grans de la història del cinema, indiscutiblement. Veure una peli de Haneke és sentir-se reconegut en el sense sentit de la major part del dia, de la vida, perquè el més senzill és alienar-se. Haneke és gran perquè fa que jo torni a despertar el meu desig de felicitat i d’una vida gran.

D’ Electra al Teatre Lliure passant per Shakespeare : què més podem fer per a que vinguis al teatre?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Al TNC es representa Electra de Sòfocles així com un Shakespeare, la resta de teatres programen teatre de tots els segles fins arribar al més contemporani; el Teatre Lliure tot just avui em pregunta a través d’una enquesta de qualitat sobre els meus hàbits d’oci i d’assistència al teatre. I tothom – sense cap excepció – amb una preocupació gran: què puc fer per a que vinguis al teatre? Aquesta és l’eterna pregunta.  La majoria d’estudis i llibres publicats recentment realitzen una mirada a la qüestió des d’una òptica pràctica i mercantilista. Incideixen en la importància de l’estudi dels públics sobretot per poder conèixer-los millor i així adreçar-nos a ells de la manera més adequada. Així mateix, és igual d’interessant com es fa una mirada a alguns exemples de bones pràctiques que, sovint, sorprenen amb estratègies de màrqueting que poc a poc incideixen en els hàbits dels espectadors– veure per exemple “Marketing de las Artes Escénicas. Creación y desarrollo de públicos” d’en Jaume Colomer i d’en Jordi Sellas. Darrerament el concepte de moda és el màrqueting d’emocions. Els que ens dediquem al màrqueting i la comunicació volem travessar el cor i/o les visceres de l’espectador que ha de veure’s arrossegat per la novetat de l’espectacle. Quan una persona experimenta això s’obre el canal més ben valorat: el boca-orella. Aquests dies he estat llegint sobre l’apassionant món de la literatura comparada i concretament m’he retrobat amb alguns autors que han tingut la valentia de preguntar-se sobre l’art i sobre la força que aquest impregna en les ànimes de les persones. Curiosament me n’adono que la qüestió de la definició de l’art sempre s’ha preocupat, en el fons, de la creació de públics, parlant d’una manera més romàntica, de la funció de l’art i el desvetllament de l’ interès en la persona. Horaci a Epistola ad Pisonesdiu “Els poetes volen o ser útils o agradar o dir al mateix temps coses no només agradables, sinó útils per a la vida” i d’aquí els teòrics de la teoria literària han parlat sempre sobre la funció del teatre que dóna plaer i la funció doctrinal. El teòric literari R. Wellek afirma que la funció que dóna plaer és la funció alliberadora de sentiments, catàrtica – terme aristotèlic – o d’evasió. Amb la funció d’utilitat relaciona la funció doctrinal o cognoscitiva. De fet la dramatúrgia com a forma de coneixement ja està present a Aristòtil i a Plató, que relacionen aquestcontacte amb el coneixement com un dels motius d’empatia del receptor amb l’obra artística. Alguns altres autors com Sartre inicien una corrent de pràctica compromesa que Wellek relaciona també amb la funció doctrinal de l’art. És molt interessant veure com Aristòtil en referir-se a la catarsis destaca la importància de la connaturalitat de la imitació i la importància que té per a l’home “imitar” ja que és la manera d’adquirir coneixement. Tanmateix destaca la gran font de plaer que és qualsevol acte d’imitació, doncs sempre agrada repetir l’experiència del que és conegut. Gorgias a Elogi a Helena destaca elpoder de la paraula. “La paraula pot infondre temor, compassió plena de llàgrimes, pot apropar als dolors, de manera que l’ànima experimenta mitjançant la paraula una passió pròpia amb motiu de la felicitat i de l’adversitat en assumptes i persones alienes”. D’això ja es va adonar també Plató que va propugnar la vigilància de la poesia per part de l’Estat per la influència que aquesta té sobre les ànimes. Posteriorment tota la història de la filosofia està plena de pensaments sobre les funcions de l’art. Tots aquests pensaments ens remeten a l’actualitat i ens permeten entendre millor que el més íntim de la humanitat és universal i una mirada històrica permet indagar fins a aquest microscòpic botó que guarda el gran secret que ens mobilitza a ser consumidors d’art.

Presentació de l’Anuari de la Música 2009: és la cultura indústria?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui s’ha presentat l’Anuari de la Música 2009 editat pel grup Enderrock i amb la col•laboració d’ARC, l’Associació Catalana de Managers, Representants i Promotors. El més interessant d’aquest nou exemplar és un estudi amb estadístiques que reflecteixen la salut de la indústria musical a Catalunya en l’àmbit de l’espectacle en viu. Històricament les dades més importants que s’havien presentat sempre havien estat relacionades amb l’àmbit discogràfic que és fàcilment mesurable. Doncs bé, gràcies a l’estudi que ha realitzat ARC entre els seus associats i a les dades que ha aportat ASACC, sabem que – no us ho perdeu – les promotores i sales de música en viu estan movent en aquests moments 150 milions d’euros, és a dir, més del doble del que facturen durant tot un any les arts escèniques, i més de 7 vegades el que representa el volum de facturació de la indústria discogràfica, 21.6 milions d’euros. I no només això, sinó que en el darrer any 13 milions de persones han anat a algun concert. Com cita en Jordi Martí, Regidor de Cultura de Barcelona: “La música és, un any més, l’activitat cultural més atractiva pels barcelonins”. Això demostra, per tant, que la música sí que és indústria ja que té la capacitat de generar una activitat econòmica prou important com per sostenir les necessitats vitals d’un bon grapat de treballadors. A més – com s’ha demostrat recentment amb el Festival Sonar o amb el concert d’U2 – la música genera una activitat comercial, turística, etc. que cap esdeveniment cultural té la capacitat de generar. Paradoxalment, l’anuari també demostra que la música és la disciplina artística on menys diners es destinen des de l’administració catalana – 41.615 milions d’euros VS 58.835 destinats al teatre i dansa o 49.364 a Arxius i biblioteques. Joan Mas del Grup Mas i Mas, afirma a l’Anuari “Les ajudes són traves (…) No crec en la subvenció directa, l’ajuda hauria de consistir a rebaixar impostos o ajudar a tothom per igual. L’estat no ha de dir que és subvencionable”. Quin ha de ser el criteri per atribuir subvencions? Haurien d’existir les subvencions?

El que és cert és que la les empreses que generen tota aquesta activitat no són moltes, són empreses petites i amb estructures reduïdes. Seria adequat dir que el pes de la indústria musical el suporten un grup reduït d’ empresaris catalans? El sector de la música reclama una regulació industrial pròpia, com el del sector de l’alimentació, l’automoció o la construcció. La indústria musical és ben potent i segons Joan Rosselló, President d’ARC i director general de The Project “Cal tractar-la amb dignitat, professionalitat i responsabilitat”. Per quan la Llei de la Música?