Pare, jo vull ser ballarina!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquells que tenim fills sabem el què és. Els mires la primera vegada, a l’ hospital, i penses, què serà de tu? Aquesta primera intuïció, tan vertadera, de desitjar la felicitat d’ aquell qui estimes, es va convertint poc a poc en una mirada carregada de pretensions. Les convencions, el sistema econòmic, el narcisisme… “Seràs enginyer, metgessa, informàtic, ara sembla que ser arquitecte no està aconsellat”. “Però, pare, jo vull ser ballarina!”

Deliciós aquest curtmetratge, que ens fa pensar una mica a tots….

¿Bailamos?

 

La cultura i la creativitat ens poden dur a un nou paradigma?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.

 

Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem – o hauríem d’anar – cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.

 

Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.

 

Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?

 

Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure

Les noves possibilitats de relació amb l’espectador a través dels canals de venda propis

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

 

Durant dos dies hem estat presentant a diferents persones el nou projecte d’aPortada Comunicació, www.cultcities.com. Es tracta d’un programa que permet gestionar les dades dels públics culturals de manera professional amb l’objectiu d’optimitzar l’ús posterior per a una comunicació efectiva.

Hem tingut el plaer de conèixer diverses iniciatives tecnològiques molt interessants, d’una banda, les plataformes de gestió integrals d’equipaments i d’altra banda, les famoses empreses de “ticketing”. Algunes ja consolidades com www.entradas.com i d’altres més innovadores sota el meu punt de vista com www.ticketea.com o www.koobinevent.com. És cert, tothom vol tenir dades: els teatres, els festivals, i, evidentment, les mateixes empreses de “ticketing” volen tenir les dades. La possibilitat de gestionar la relació de l’acte de la compra amb el client és un privilegi que ja feia molt de temps que s’estava cercant des dels espais i institucions escèniques. Algunes institucions com la Diputació de Barcelona han impulsat línees de subvencions molt clares adreçades a facilitar la incorporació de sistemes propis en equipaments.

És un gust veure com Catalunya es posiciona a Espanya com una comunitat innovadora pel que fa a la gestió cultural, a la incorporació de sistemes de gestió professionals. Una comunitat que es preocupa per com millorar la relació amb els seus públics. La pregunta clau és quines possibilitats ofereix un ticketing propi per a la configuració d’un criteri de relació amb els nostres públics. Alguns punts importants a tenir en compte:
1. L’eina de venda pròpia és un privilegi per a l’obtenció de dades personals bàsiques: DNI, NOM I COGNOMS, CODI POSTAL, E-MAIL. En l’acte de la compra no es pot demanar més.
2. També es pot extreure la informació pròpia de consum: quant, quan, com, preferència en l’espai, etc.
3. Aquesta informació és molt important però s’ha de traduir en la possibilitat d’una millor segmentació en la comunicació amb aquestes persones.

Cal complementar amb una eina CRM. Es tracta de comunicar-te amb aquestes persones i obtenir més informació per després segmentar: els hàbits, els gustos, les tendències, les barreres al consum, les motivacions, etc. D’aquesta manera, les eines de ticketing faran un gran servei a la difusió de l’equipament.
1. Segmentant guanyem: proximitat, efectivitat, confiança, etc.
2. L’èxit que motivarà la compra recau en construir un diàleg de tu a tu amb els persones.
3. La venda es motiva a través del preu, de les recomanacions, de la publicitat, però, sobretot, a través d’una relació que es va construint.

Si, a més, compartim la informació de preferències amb altres, podrem:
- Tenir informació no només dels clients sinó dels que no ho són.
- Per tant, pensar en la possibilitat d’ampliar els nostres públics.
- Pensar estratègies publicitàries i, fins i tot, de programació, adequades a la voluntat de l’espectador.

CultCities és el primer CRM pensat específicament per a la gestió de públics culturals.

Aniré al teatre

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Permeteu-me que parli en primera persona. Tinc una bona amiga de Tarragona que va fer l’aniversari fa uns mesos. Ens vam conèixer en un curs ara fa uns anys i no hem perdut el contacte des de llavors. Ahir em va enviar un correu electrònic i em va convidar a anar al teatre amb ella i uns amics de l’Associació de Persones Sordes de Tarragona i Comarques. Era una activitat bastant diferent a les que solen fer i, suposo que per això, en tenia moltes ganes.

L’obra ja estava triada. Mancava seleccionar el dia que ens anava millor a tots. Ja em van avisar que havia de ser el 10 o l’11 de novembre, les úniques dates que s’ofereix l’obra subtitulada, amb anell magnètic per a gent amb audiòfon i amb audiodescripció per a cecs. Bé, no seria complicat posar-nos d’acord.

Aconseguir fer la cultura accessible sempre ha estat el meu punt dèbil. Un valor com el cultural hauria de poder ser universal. La meva primera idea després de veure que es feia teatre accessible a Catalunya (mai havia estat gaire segura que existís), va ser buscar quines altres obres eren accessibles per poder sorprendre a la meva amiga i anar un dia les dues al teatre (li dec un regal d’aniversari). Però res. Només hi ha un teatre a tot Catalunya que ofereixi aquests serveis i haurem d’esperar que canviïn la cartellera per poder anar-hi.

Investigant vaig trobar que ja hi ha campanyes amb finançament privat que intenten aconseguir aquests objectius. A Espanya, ja hi ha 9 teatres que ofereixin aquests serveis (l’any passat només n’hi havia dos a Madrid) i, volgués o no, vaig dibuixar un somriure en veure que tot i la situació actual, s’anava avançant. També alguns Centres Cívics i teatres públics ofereixen alguns serveis (els més econòmics) si els hi demanen els usuaris. Prou satisfeta, ja sabia que alguna cosa trobaria com a regal, encara que fos d’aquí uns mesos. Total, ja no em ve d’aquí.

La cultura és masculina?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El dijous 6 de setembre la Fira de Tàrrega i l’entitat sueca Subtopia van organitzar un fòrum de debat sobre cultura Catalunya-Països nòrdics anomenat “Focus nòrdic”.

Els amics de la Fira em van convidar a moderar i presentar les conclusions de la taula sobre gènere i cultura, que va dur el títol d’eQuality. Les reflexions que se’n van derivar van ser molt interessants i les volia compartir amb vosaltres.

Suècia i els països nòrdics viuen un gran renaixement del moviment feminista i la qüestió de la igualtat d’oportunitats d’ambdós gèneres està a l’agenda mediàtica i política. A Catalunya, en canvi – segurament perquè tenim d’altres coses en què pensar darrerament que suposen més urgència – no és un tema de debat i, tal i com vam constatar a la conversa, la paraula feminista genera certs anticossos i es relaciona amb els moviments dels anys 70.

Necessitem aquí a casa nostra aquest renaixement? Tenim la feina feta? Ens hem parat mai a pensar qui dirigeix la cultura del país? Grans festivals, equipaments, ens públics… són bàsicament dirigits per homes, es comentava a la taula de debat, mentre que a Suècia més del 50% dels llocs directius en l’àmbit de la cultura estaven ocupats per dones.

Per què és important pensar si és un home o una dona qui dirigeix una entitat? Hem de recórrer a quotes per corregir una situació desigual? Aquestes i altres preguntes van sorgir al debat. Tove Sahlin de Shakeitlab comentava que la resposta de que cal primar la qualitat per damunt del gènere podia ser una trampa, perquè cal veure qui defineix la qualitat. Deia Tove que “els homes han tingut 400 anys per equivocar-se, ara és el torn de les dones”. Què en penseu?

A la conversa vam concloure que les dones necessitaven voler, poder i algú que hi cregui. Calen suports estructurals, crear xarxa i, sobretot, assumir la visibilitat. Les dones encara som massa invisibles públicament i cal que perdem aquesta prudència. Què en penseu?

 

Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

Motivar-se a la feina

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dimecres 6 de juny, Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, creada i impulsada l’any 1997 per Mercè Sala, va oferir un nou Tast de Comunicació en aquest cas a l’entorn de la motivació de les persones a les organitzacions.

Voleu saber quin és el vostre grau de motivació en un projecte? Sabeu com motivar el vostre equip? Mesureu el vostre grau de passió, d’energia, de confiança, d’implicació i participació o d`agraïment en el projecte en qüestió i us podreu fer una idea de com de motivats esteu. Ah! I el més important: si un mateix no està motivat serà impossible que aconsegueixi motivar als que l’envolten.

Durant la seva exposició, Fornés va mencionar com a principals elements motivadors:

  • Una bona comunicació interna
  • Un bon ambient físic de treball
  • Varietat en les tasques
  • Participació dels treballadors en decisions de l’organització
  • Sistema de reconeixements i agraïments
  • Interacció amb la resta de companys de treball
  • Horaris adaptats i més flexibles

Fornés va lloar també l’humor com a element motivador en múltiples situacions laborals: noves contractacions, conflictes, celebracions, etc. La Fundació Factor Humà aposta per la introducció de l’humor en els moments més crítics i per facilitar-ho posa a disposició dels seus socis tot un seguit de recursos humorístics com aquest:

 

Un record per a en Jordi Dauder

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Jordi DauderSense cap mena de dubte una de les veus d’aquest país era la seva: potent, dolça i contundent. Una veu plena de contingut, d’experiència i d’amabilitat. Ahir a la nit es va apagar.

Vaig tenir la sort de coincidir amb Jordi Dauder fa un grapat d’anys aRAC 1, més tard en alguna entrevista a COM Ràdio, conversant amb ell per al Cerdanyola al dia i darrerament, en alguna trucada telefònica per gestionar la comunicació del concert que l’Orquestra de Cadaquésfeia amb l’Estrella Morente i amb Jordi Dauder recitant Poèmes d’Amour d’Isaac Albéniz, al Festival Grec de l’any passat.

Conversar amb el Jordi sempre era un plaer. La seva amabilitat infinita facilitava sempre qualsevol gestió i la seva excel·lent memòria m’al·lucinava cada vegada que em preguntava pel meu poble: Cerdanyola del Vallès.

A RAC 1, la primera vegada que vam coincidir, em va “renyar” perquè no coneixia la part més autèntica de la ciutat de Madrid –on hi vivia- i em va emplaçar a revisitar-la de nou i a trucar-lo quan hi anés. I així va ser. Vam quedar per esmorzar un diumenge, a sota de casa seva –presidida durant molts mesos pel símbol del No a la Guerra-. Els dos ens vam presentar a la cita sense dormir –ell havia celebrat una estrena el dia abans, jo el meu comiat de la ciutat-, estàvem fets pols, però cap dels dos ho va reconèixer i vam aguantar el tipus, fins que jo vaig demanar un paracetamol i li vaig confessar que estava de ressaca i tenia un mal de cap horrorós. Va començar a riure, va demanar un Vicky Catalan i va explicar-me que ell també estava igual… a partir d’aquí i ja sense pensar en “el què pensarà” la conversa va fluir per entre la seva història, les seves reivindicacions, la feina, el fet de viure a Madrid i enyorar Catalunya… una conversa divertida, amena, captivadora i plena de bombolles, les del Vichy que ajuden a veure les coses més clares després de nits llargues.

Al llevar-me avui i sentir la notícia (precisament a RAC 1) he recordat tot això i he pensat que avui enlloc de prendre un got de llet per esmorzar, obriria una aigua amb gas: brindo amb bombolles per tu, Jordi!

Papapa, papaparara vs Ara va de bo, ara va de bo Ciutadella

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ja l’any passat una campanya publicitària d’una coneguda marca de cervesa va triomfar explicant una historia d’un noi i dues noies que s’ambientava a Formentera i amb una enganxosa banda sonora a càrrec de Billie The Vision. Enguany s’ha repetit la fórmula. Aquesta vegada; però amb dues parelles de protagonistes, banda sonora deThe Triangles i doble escenari: Cadaqués Menorca.

Arribar a Ciutadella per viure intensament les festes de Sant Joan i trobar-se immersa dins la campanya publicitària de cervesa és tot un; però en contra del que podia semblar no és una campanya que atavali. Subtilment, la marca de cervesa està present arreu: opis amb el lema “Mediterràniament” acompanyant imatges de l’anunci de televisió, tres tipus de samarretes diferents que tothom lluïa gustosament com si es tractés de l’habitual marxandatge santjoaner, capells de palla que van esdevenir un dels elements més buscats de la festa i mocadors de color bordeus amb la creu de Sant Joan i el nom de la cervesa.

Però el més sorprenent de tot és com la vila va rebre l’enganxosa cançó de l’anunci i com aquesta s’ha acabat integrant a la festa com si d’un pasdoble o d’una jota menorquina es tractés. La primera sorpresa la vaig trobar a la primera actuació de la Banda Municipal de Ciutadella el Diumenge des Be. I és que la formació musical va fer embogir a tots els congregats al davant de la cafeteria Calós quan van interpretarApplejack de The Triangles. Dies més tard, a ses jocs des Pla, va tornar a ser interpretada per la banda quan un caixer va aconseguir ensortillar en un dels actes més típics i multitudinaris de les festes. I fou a mode de bis que la banda va optar per repetir l’exitós i enganxósApplejack per cloure es jocs mentre els milers de persones que omplien Es Pla cantaven fent-se seu el tema de l’anunci i convertint-lo, gairebé, en himne de les festes.

A més, durant totes les festes, arreu de Ciutadella sonava la cançó: als bars, restaurants, cases particulars o simplement grups de persones taral·lejant el ja emblemàtic papa, papaparara… però per sort es jaleo és es jaleo. Aquest si que és l’himne de les festes, el que de veritat aixeca passions, tant o més que el primer toc de flabiol.

Curiós és també l’altre fenomen indissociable de les festes: el ginet fresquet (gin i llimonada). Malgrat que Applejack sonava per tot arreu, malgrat la publicitat dels carrers, el marxandatge circulant pels carrers, etc… tothom va optar pel ginet i de cervesa en vaig veure i beure més aviat poca.

I és que en el fons, Ses Cargols des Born, Santa Clara o Ses Voltes només poden anar acompanyats des jaleo i d’uns ginets fresquets, tot i que, almenys enguany, hagi esdevingut un altre himne santjoaner. L’any vindré caldrà tornar-hi per veure quin nou tema s’incorpora a la festa i per viure altra volta aquesta festa tan especial que enganxa i emociona a tots els que la viuen. Visca Sant Joan!!

I com es diu a es jaleo, “Ara va de bo, ara va de bo Ciutadella!”

Es Caixer Senyor entra a galop a Es Born

Quin és el perfil del gestor cultural?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir dijous 29 d’abril, l’Associació dels Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ens oferia una Jornada sobre el Perfil del Gestor Cultural. Es presentava l’interessant i rigorós estudi de Tino Carreño.

La professió de la gestió cultural és ben nova al nostre país, i també a la resta del món (tot i que en l’àmbit anglosaxó tenen una mica més de recorregut i, sens dubte, reconeixement). Es parlava d’animador, promotor, mediador, agent, treballador, administrador o gerent cultural… Ben bé cap als anys 80 es comença a utilitzar la denominació de gestor cultural i a la dècada dels 90 comencen a sorgir estudis específics d’aquest àmbit.

Avui, s’ha assolit força consens en la denomització la nostra professió, gestor cultural, però potser no està tan clar quin és el nostre paper. Sovint encara no sabem explicar el que fem. Alfons Martinell apunta a que el gestor cultural, analitza i interpreta la realitat, facilita la participació a l’acció pública i social, crea estats d’opinió, estructura i construeix demandes socials, culturals i educatives, descobreix i evidencia noves necessitats de la societat, … Són moltes i molt diverses les funcions però no són fàcils d’explicar. El que és un fet és que la gestió cultural és una professió a l’alça amb cada dia més estudiants dels màsters i postgraus en la matèria i més professionals d’altres àmbits que s’hi atancen. I, per què?

En Tino Carreño ens fa una eloqüent explicació de les conclusions del seu estudi del Perfil del Gestor Cultural d’avui. Defineix el gestor/a cultural com un mediador entre la creació i/o el patrimoni cultural i el consum o la participació ciutadana. Explica que la professió es feminitza (entre la franja de professionals més jove, les dones són ja el 80%), que el nivell de formació dels gestors culturals és molt alt amb un 89% d’estudis universitaris i, d’aquests, un 52% amb màsters i postgraus. Respecte de la remuneració, els sous són més alts a les institucions públiques que a l’empresa privada. I els homes tenen una remuneració notablement més alta que les dones. (Vaja, jo sóc dona i treballo per compte propi… )

Respecte dels reptes de futur de la gestió cultural, Carreño conclou que aquests són la consecució d’un conveni, la catalogació de la professió i un major reconeixement. Anem cap aquí.