La cultura, element disruptiu per a la comunicació corporativa

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui hem organitzat al Col·legi de Periodistes (@Periodistes-org) un col·loqui-dinar sobre CultHunting (@culthunting) i el que la cultura pot aportar d’innovació a la comunicació corporativa.

Hem tingut tres ponents de luxe, els directors de comunicació del Mercat de les Flors, del Teatre Nacional, i de la Fundació MACBA. Tots tres, han dedicat un sentit record a l’Anna Lizaran al qual ens afegim de tot cor. Gràcies Annita, per tot el que ens has donat!

Pepe Zapata (@pepezapata), dircom del Mercat de les Flors (@mercatflors), afirma que l’element disruptor de l’artista pot ajudar l’empresa a trobar noves respostes als seus reptes. Comenta que les organitzacions no busquen noves vies de patrocini sinó compartir projectes culturals. Ens recorda el Cluetrain Manifesto: les marques són converses. Per tant, cal tenir molt clar els valors (diferencials) que guien aquestes converses. La clau de la comunicació – corporativa i també cultural – és connectar comunitats. Cal generar engagement amb els públics, clients o usuaris.

Consol Vancells (@cvancells), dircom del Teatre Nacional (@teatrenacional) ens explica que el que la cultura pot aportar a l’empresa és compartir valors. L’empresa s’ha de preguntar quins són seus valors i si es vol comprometre amb la comunitat. És imprescindible aquest plantejament previ per donar sentit a la imprescindible col·laboració del sector privat, públic, cultural i la societat. Cal que tothom hi guanyi perquè tingui sentit.

Respecte de la comunicació cultural, comenta Vancells que l’objectiu no és vendre, la venda (d’entrades, abonaments, experiències) és la conseqüència d’una bona estratègia de comunicació. La campanya de comunicació més eficient no val diners ni es pot pagar i es diu boca-orella. El teatre és el 3D de tota la vida, l’experiència del directe és impossible de substituir. El teatre i la cultura aporten veritat – no es pot enganyar des de l’escenari – i això és el que la gent busca avui. Les empreses que busquen veritat, la poden trobar en l’art i la cultura.

Vancells fa referència a frase de Felix Muñoz, ex-dircom de Coca-cola: “No és una època de canvi, és un canvi d’època”. El sistema capitalista actual no funciona – diu la Consol-, l’hem de repensar entre tots, tots som agents del canvi. I en aquest canvi hem de prioritzar els valors, la veritat i les persones. Per començar amb el canvi recomana un vídeo inspirador de Simon Mainwaring, ànima del projecte We First (@wefirst): “From Me First to We First”.

Clou el torn de presentacions David Camps (@David_Camps), director de comunicació i patrocini de la Fundació MACBA (@MACBA_Barcelona), entitat que recentment ha celebrat el 25è aniversari. Camps afirma que cal posar en valor el que la cultura pot aportar al branded content i a la innovació a l’empresa. Davant la pregunta de què esperen avui les marques, comenta que una gran majoria demanen l’accés a un nou públic que els resulta atractiu i eines per gestionar i protegir la reputació corporativa. Aquests són els motius, però qui i perquè es pren la decisió d’inversió cultural dins les empreses? Camps ens diu que no sempre és el president o CEO, sovint també influeixen els directors de comunicació, RSC… Per als primers el motiu principal són les relacions que poden establir mitjançant el patrocini o mecenatge, per als segons la decisió pot estar més vinculada als valors i retorn de la inversió que els aporta vincular-se a un projecte cultural. Relacions o valors són la base de la motivació d’una acció cultural.

Les empreses avui dia, a més, volen projectes a mida, diu Camps. El patrocini del segle xxi requereix noves estructures a les entitats culturals. La figura del fundraiser o feefinder serà cada dia més rellevant. Acabem amb una nota negativa tot i que previsible, Camps comenta que l’esborrany de la Llei de Mecenatge està aturada al Ministeri d’Hisenda i que no espera que s’aprovi en aquesta legislatura…

Les noves possibilitats de relació amb l’espectador a través dels canals de venda propis

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

 

Durant dos dies hem estat presentant a diferents persones el nou projecte d’aPortada Comunicació, www.cultcities.com. Es tracta d’un programa que permet gestionar les dades dels públics culturals de manera professional amb l’objectiu d’optimitzar l’ús posterior per a una comunicació efectiva.

Hem tingut el plaer de conèixer diverses iniciatives tecnològiques molt interessants, d’una banda, les plataformes de gestió integrals d’equipaments i d’altra banda, les famoses empreses de “ticketing”. Algunes ja consolidades com www.entradas.com i d’altres més innovadores sota el meu punt de vista com www.ticketea.com o www.koobinevent.com. És cert, tothom vol tenir dades: els teatres, els festivals, i, evidentment, les mateixes empreses de “ticketing” volen tenir les dades. La possibilitat de gestionar la relació de l’acte de la compra amb el client és un privilegi que ja feia molt de temps que s’estava cercant des dels espais i institucions escèniques. Algunes institucions com la Diputació de Barcelona han impulsat línees de subvencions molt clares adreçades a facilitar la incorporació de sistemes propis en equipaments.

És un gust veure com Catalunya es posiciona a Espanya com una comunitat innovadora pel que fa a la gestió cultural, a la incorporació de sistemes de gestió professionals. Una comunitat que es preocupa per com millorar la relació amb els seus públics. La pregunta clau és quines possibilitats ofereix un ticketing propi per a la configuració d’un criteri de relació amb els nostres públics. Alguns punts importants a tenir en compte:
1. L’eina de venda pròpia és un privilegi per a l’obtenció de dades personals bàsiques: DNI, NOM I COGNOMS, CODI POSTAL, E-MAIL. En l’acte de la compra no es pot demanar més.
2. També es pot extreure la informació pròpia de consum: quant, quan, com, preferència en l’espai, etc.
3. Aquesta informació és molt important però s’ha de traduir en la possibilitat d’una millor segmentació en la comunicació amb aquestes persones.

Cal complementar amb una eina CRM. Es tracta de comunicar-te amb aquestes persones i obtenir més informació per després segmentar: els hàbits, els gustos, les tendències, les barreres al consum, les motivacions, etc. D’aquesta manera, les eines de ticketing faran un gran servei a la difusió de l’equipament.
1. Segmentant guanyem: proximitat, efectivitat, confiança, etc.
2. L’èxit que motivarà la compra recau en construir un diàleg de tu a tu amb els persones.
3. La venda es motiva a través del preu, de les recomanacions, de la publicitat, però, sobretot, a través d’una relació que es va construint.

Si, a més, compartim la informació de preferències amb altres, podrem:
- Tenir informació no només dels clients sinó dels que no ho són.
- Per tant, pensar en la possibilitat d’ampliar els nostres públics.
- Pensar estratègies publicitàries i, fins i tot, de programació, adequades a la voluntat de l’espectador.

CultCities és el primer CRM pensat específicament per a la gestió de públics culturals.

Llancem nous projectes per a la cultura… Els voleu conèixer?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest mes d’octubre estem d’estrena. Llancem dues iniciatives en què hem estat treballant molts mesos i de les quals n’estem molt satisfets.

La primera surt a la llum amb el suport de la Llotja de la Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una jornada d’inspiració orientada a directius d’empresa per donar conèixer les possibilitats que ofereix la cultura com a motor d’innovació a l’empresa. Hem pensat mai com la cultura ens pot ajudar a generar canvis, millorar la motivació dels equips, augmentar la visibilitat o generar noves idees?

Sota el títol de CultHunting Day en una intensa jornada el divendres 23 de novembre presentem casos d’empreses que han apostat per la cultura com a estratègia corporativa, diàlegs inspiradors entre artistes i emprenedors, més de 20 idees d’artistes pensades per donar solucions a l’empresa…

Convidem creadors que tinguin una proposta que pensin pot donar solució a un repte del món de l’empresa que enviïn propostes a través del web del CultHunting Day per ser una de les 20 idees que es presentaran a un centenar de directius en aquesta jornada.

El nom de CultHunting ve de la cerca de noves tendències a les empreses a partir de la cultura. L’art és pura creativitat i un motor d’innovació que també pot ajudar les empreses. Entreu a culthunting.com per a més informació.

La segona és una plataforma de CRM per a Ajuntaments i entitats. Amb el nom de CultCities, identitats culturals ofereix un estudi de perfils culturals, una plataforma de gestió de dades i enviaments.

En temps de tempesta sortim a la mar i fem noves propostes. Perquè quedar-se quiet no és mai la millor solució, perquè tot és possible i perquè sabem què necessiten els nostres clients, aquest mes neixen dos nous projectes aPortada. Embarqueu amb nosaltres?

 

La importància de conèixer el nostre públic

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Llegint l’últim número de la revista C84 d’AECOC m’he trobat amb un article ben interessant sobre la tecnologia aplicada al consum. Dues propostes de Danone per conèixer millor al consumidor i atraure’l cap a les neveres de iogurts. Aquestes dues eines són el Shopper Lab i l’Eye-Tracking. La primera és una sala virtual amb tecnologia 3D per fer possible un “passeig” per la botiga i comprovar com el consumidor avalua l’impacte de nous productes o canvis d’ubicació abans d’aplicar el canvi a la botiga.

L’altre, i més interessant, consisteix en una eina amb tecnologia d’infrarojos que permet veure el que el comprador està mirant. D’aquesta manera és poden avaluar ubicacions, cartelleries o quina ha estat la presa de decisions.

Cada vegada és més important conèixer qui és, què fa i què mou el nostre consumidor per afavorir la compra. Això el màrqueting de productes de consum ho té ben clar i la tecnologia li està ajudant.

Com podem aplicar la tecnologia per conèixer més el nostre públic? Existeixen maneres de conèixer el nostre públic encara que el nostre producte no es trobi en un supermercat? Quines experiències coneixeu en aquest sentit? Des d’aPortada estem treballant en un nou servei adreçat a conèixer millor els nostres públics, ben aviat us el presentarem.

La Llei de Mecenatge: per mi un plantejament incomplet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència del Secretari General de Cultura, José María Lassalle, organitzada pel Cercle de Cultura, a qui felicito per endavant per la tan encertada iniciativa. El Secretari va desenvolupar en 45 minuts una ponència sobre “Cultura del mecenatge i participació social” i va anunciar que aquest dimecres la comissió delegada d’assumptes culturals té com a objectiu aprovar l’esborrany perquè entri en tràmit parlamentari.

Inicialment, com a bon professor universitari, va recordar a l’Auditori el paper històric del mecenatge: el Museu del Prado, l’adquisició de col·leccions d’art importants, el Quixot, Velázquez; fent especial èmfasi en el paper de la burgesia catalana del s.XIX, que a partir de la consciència del valor de l’art, van impulsar espais com el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o van col·laborar en el desenvolupament de l’arquitectura modernista.

Després de la breu introducció, Lassalle va fer un repàs dels principals motius que han portat al sector de la cultura a sofrir la crisi del sistema – negoci i finançament – de manera especialment greu. I va presentar la Llei del Mecenatge com l’esperança per a molts. Tot i que va valorar l’esforç realitzat pels diferents Ministres de Cultura des dels anys 80 – pel procés de democratització que es va impulsar facilitant l’accés al consum a diferents col·lectius – , no va tenir objecció a inculpar als partits polítics d’utilitzar la cultura com una eina més de l’entramat ideològic de cadascun. Per això va advocar per un gran Pacte d’Estat que promogui que la cultura i les seves manifestacions no estiguin en mans del poder i, per tant, al servei de la ideologia.

 

 

Va presentar la Llei de Mecenatge com la possibilitat de fer partícip la societat i les persones individuals d’una nova concepció de l’art, fugint de les cotilles que ha imposat la política a través de la cultura de la subvenció. L’objectiu és afegir valor, canalitzar, i fomentar la col·laboració públic – privada. “Les polítiques dels anys 90 i inicis del s.XXI ens han portat a un entramat cultural ineficient, no viable econòmicament, desatès en xarxes, i opac quant al finançament públic” va afirmar Lassalle a una de les crítiques més dures a les mesures que ens han portat al moment actual.

El Secretari va anunciar l’aprovació de l’esborrany per a aquest dimecres, i està previst que s’iniciï el tràmit parlamentari en breu. A la pregunta sobre les mesures concretes que s’impulsaran amb la Llei, Lassalle va contestar que bàsicament es tractarà d’ incentius fiscals i reconeixement públic del mecenes – amb la creació del Consell Públic del Mecenes – ; emulant el model francès. A França des de la implantació de la Llei el 2004, han passat de 150 milions d’inversió privada a 683 milions d’inversió.

Però, com sempre que es parla de Mecenatge i patrocini es van oblidar dues qüestions fonamentals: la cerca d’una definició clara sobre la convivència entre el valor immaterial i l’impuls de les indústries culturals; i el valor que pot aportar la cultura a les empreses. Deia Lassalle que finalment l’estat intervé mínimament al pressupost global de cultura, sobre un 50% el gestió les corporacions municipals i un 20% la comunitat autònoma. Però, en quin punt convergeixen les dues postures? La d’aquells que defensen el valor immaterial de la cultura, i aquells que insisteixen en la professionalització de les indústries culturals. Simplificant, què cal subvencionar perquè mai serà rendible? No pretenc donar resposta a aquest debat en aquest article; però crec que és fonamental per abordar la qüestió de les indústries culturals d’una manera seriosa. D’altra banda, incentivarà l’Estat la inversió en cultura de les empreses com a eines per al seu propi negoci? Si la inversió en cultura es redueix a la qüestió “solidària” o de “reputació”, estem reduint el valor que aquesta té per dinamitzar, refrescar, cohesionar equips, humanitzar, moltes empreses, que en aquests moments tenen el gran repte de reinventar-se i motivar els seus equips, per fer-los partícips d’un camí conjunt: d’empresaris i treballadors. No és d’estranyar que grans marques com Loewe o Camper estiguin exposant els seus productes com a autèntics museus, per exemple. Als Estats Units, empreses com Zappos ofereixen propostes culturals durant la jornada als seus treballadors, i introdueixen dinàmiques teatrals a les seves presentacions, etc.

Encara ens queda un passa més!

 

El teatre que segueix omplint teatres

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa pocs dies es clausurava la 23a edició de La Mostra d’Igualada – Fira de Teatre Infantil i Juvenil on s’han pogut veure una cinquantena de propostes a la programació oficial. 26.000 espectadors van poder gaudir de primera mà del centenar de representacions que es van fer a la capital de l’Anoia entre el 19 i el 22 d’abril.

Enguany, un dels fenòmens que ja despuntava en edicions anteriors, s’ha fet més evident que mai: companyies i professionals que fins ara no es dedicaven al teatre familiar, per a tots els públics o infantil i juvenil (que cadascú triï l’etiqueta que més li agradi), s’hi comencen a dedicar. És el cas, per exemple, del darrer premi Ciutat de Barcelona de dansa, Thomas Noone que va estrenar Balbir, el meu avi, o de la Factoria Escènica Internacional (FEI), de Carme Portacelli que va representar L’Ogret a La Mostra d’Igualada o els ja consolidats Teatre al Detall que a la fira de teatre infantil i juvenil plantejaven la història de El Llepafils, entre d’altres. També tenim el cas d’Oriol Broggi –Premi Ciutat de Barcelona de teatre- que a més de proposar amb la Perla 29 un altre infantil, en aquesta ocasió també hi va pujar a sobre l’escenari.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics. 

És evident que en els temps que corren cal reinventar-se i treballar propostes per a nous targets. I el teatre per a tots els públics és un bon camí, ple de propostes innovadores i de qualitat. De fet, les arts escèniques per a tots els públics continuen essent una oferta cultural amb gran demanda que segueixen omplint teatres d’arreu del país. I que així sigui per molt anys!

Black Mirror: el mirall negre que res reflecteix o que el no-res reflecteix

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de l’impacte que ha causat a la meva vida veure Black Mirror, no puc deixar d’escriure aquest mes sobre aquest tema en aquesta petita finestra al món que és el blog d’aPortada. Black Mirror és una mini sèrie britànica que està causant furor entre els teleadictes. El director escull tres situacions completament diferents per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies i les possibilitats d’Internet en un món buit de certeses i feble davant el poder.

No entraré molt en els detalls de l’argument, només unes pinzellades. A Internet podreu trobar diverses síntesis bones. El primer capítol, dur i afilat com un punyal, ens explica com el President del Regne Unit ha d’afrontar la decisió de rescatar d’un segrest a la Princesa penetrant a un porc davant totes les televisions del món. El segon, deshumanitzat però esperançador, planteja la vida d’una societat futurista que viu la seva relació amb el món a través de la realitat virtual; els seus protagonistes treballen davant d’una vídeo consola per obtenir punts que canvien per béns de consum; el màxim objectiu és accedir a un concurs tipus “Tú sí que vales”. El tercer, feridor com cap, descriu la vida d’un matrimoni també a una realitat possible on els humans compten amb unes càpsules que s’insereixen al cervell per poder emmagatzemar totes les vivències i després visualitzar-les. Ningú s’escapa de visualitzar i de mostrar les seves pròpies vivències.

Què tenen en comú els tres capítols? Els diferents capítols plantegen una situació imaginativa – però possible – en la qual les tecnologies (mitjans socials com youtube o twitter, en el primer capítol; i realitat virtual en el segon i tercer) ja no són eines que ens ajuden en tasques com la comunicació del pensament o les accions o la facilitació de les feines quotidianes; sinó que han passat a substituir la realitat. Ja no hi ha realitat, no hi ha res; només existeix un món inventat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i la seva programació també estan afavorint aquest empobriment de la persona. El consumisme i el materialisme faciliten que les persones ja no siguem capaces d’empatizar amb les altres, i visquem desenganxats.

Però, no crec que el director plantegi l’origen del problema en les invencions de l’home. En els capítols veiem un problema anterior. Tots els protagonistes són persones fràgils, pràcticament desestructurades, el desig està empetitit. Davant un “jo” fràgil i pobre, el poder té totes les facilitats per dir-te què et fa feliç. Davant la falta de certeses, el “jo” buscarà la felicitat únicament en l’instint i en el poder. I així, veiem a un President britànic disposat a tot perquè el seu electorat el segueixi; un sexe convertit en consum i concebut com a eina per sotmetre a l’altre – per a mi el més dur de la sèrie –; una cantant que es prostitueix per aconseguir la fama; etc.

I en tot aquest panorama, hi ha alguna esperança per recuperar la humanitat? Deia un amic meu que qui sofreix no és la societat sinó el jo, la persona. El protagonista del segon capítol li diu a la cantant: “La teva veu és el més veritable que ha passat” i per això li dóna tot els seus diners. Perquè aposta per la humanitat, per la veritat. Ens hem de deixar sorprendre per aquelles persones en les quals intuïm la cerca de la veritat, aquelles que no es conformen, que busquen la Bellesa; amb la senzillesa d’un nen. La vida és lluita entre aquesta admiració o el poder.

La cultura, també accessible per a tots

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ara fa temps, al blog d’aPortada varem escriure sobre les bones pràctiques, fàcils i econòmiques, per què el teatre, el cinema i els museus fossin accessibles per als cecs i és que ara cal retornar al tema per afegir que, a poc a poc, la societat es va conscienciant de la necessitat cultural de les persones amb discapacitats sensorials. En aquests moments ja hi ha projectes per fomentar l’accessibilitat dels cinemes. Per exemple, els cinemes Roxy B de Madrid inclouran l’audiodescripció i el bucle magnètic (per facilitar a les persones amb audiòfon una major recepció del contingut d’àudio) gràcies al projectes “Cine Para Todos 2012” . També els Centres Cívics de Barcelona ja compten amb bucles magnètics i intèrprets per a les presentacions literàries.

José Vasconcelos ja va dir que “la cultura engendra progrés i sense ella no s’ha d’exigir cap conducta moral dels pobles”. I és que la sensibilitat, l’enteniment, el raonament i la comunicació, conceptes molt relacionats amb la cultura, formen part del progrés que hauria de ser universal.

És per això que ens hem de demanar si la realitat va per darrere dels ideals. I si, malgrat que hi hagi molts esforços per part de la comunitat de discapacitats, l’accessibilitat a la cultura encara és un fita per aconseguir.

Ara fa poc es va aprovar que els museus estatals fossin accessibles per a persones amb discapacitat auditiva, una petita passa que a dia d’avui s’ha d’aplaudir (degut a l’esforç que es veu que suposa invertir en cultura i accessibilitat en temps de crisi), però que en realitat podria haver-se fet molt abans que s’aprovés el I Plan Nacional de Accesibilidad el 2004.

Queda molt per fer? Clar que sí! Però si gestors culturals i empresaris agafem consciència, segur que serà més fàcil trobar solucions accessibles que no implicaran gaire esforços. Només caldrà demanar-nos si allò que proposem pot arribar a tothom que li interessi i si podríem fer alguna cosa més per donar-li el plus que, segurament, molts altres grups no tenen.

El nostre petit granet de sorra al Gran recapte dels aliments i a la campanya Blogs contra la fam

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

A aPortada no estem darrere dels fogons i tampoc tenim un blog de cuina, però com que tot sovint tenim la sensació de ser cuiners de la comunicació i tenim al davant una excel·lent i necessària iniciativa solidària, no ens en podem estar de participar a la proposta que llença la blogosfera culinària de la qual el diari Ara se’n feia ressò.

Tot sovint, a l’hora de dinar, amb els companys i companyes que dinem de tupper, compartim receptes i trucs gastronòmics. La recepta que proposem des d’aPortada per a la campanya Blogs contra la Fam és una d’aquestes que han sortit tot dinant: es tracta d’una recepta elaborada amb un aliment nutritiu de llarga durada, facilitada per la mare d’un dels companys d’aPortada i que és un gran recurs per al tupper: ràpid, fàcil i nutritiu.

Llenties de la mare del Carlos

Ingredients:

Ceba

All

Tomàquet

Pastanaga i porro (opcional)

Patates trencades (no tallades, sinó mig tallades i acabades de trencar perquè deixin anar el midó).

Llenties cuites

Aigua

Xistorra (opcional)

Fulla de llorer

Elaboració:

En una olla hi posem una mica d’oli per sofregir l’all, la ceba, les patates i el tomàquet. Si tenim porro o pastanaga, també li posem. Quan estigui mig enrossit, li afegim aigua fins a cobrir-ho i la fulla de llorer i ho deixem uns 15-20 minuts fins que s’acabi de coure la patata.

Li afegim les llenties cuites (com que estan cuites només s’han d’escalfar), ho deixem 5 minuts més i ja estarà llest.

Si hi afegim la xistorra, l’hem de fregir amb les verdures al principi de tot.

Gran recapte d'aliments

Com col·laboraramb al Gran recapte dels aliments?

La Fundació Banc dels Alimentsorganitza demà divendres i  dissabte el Gran Recapte dels aliments, unacampanya de sensibilització i recollida d’aliments d’alt valor nutritiu. Podeu fer la vostra donació a diferents supermercats de tot Catalunya. Els aliments més adients per la donació són aquells que tenen alt valor nutritiu i són de llarga durada com les llegums, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural, entre d’altres.

Poseu-hi vosaltres també el vostre granet de sorra per lluitar contra la fam; i si teniu un blog també podeu sumar-vos a aquesta iniciativa.

De dona a dona: Roig versus Terribas

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.