La cultura, element disruptiu per a la comunicació corporativa

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui hem organitzat al Col·legi de Periodistes (@Periodistes-org) un col·loqui-dinar sobre CultHunting (@culthunting) i el que la cultura pot aportar d’innovació a la comunicació corporativa.

Hem tingut tres ponents de luxe, els directors de comunicació del Mercat de les Flors, del Teatre Nacional, i de la Fundació MACBA. Tots tres, han dedicat un sentit record a l’Anna Lizaran al qual ens afegim de tot cor. Gràcies Annita, per tot el que ens has donat!

Pepe Zapata (@pepezapata), dircom del Mercat de les Flors (@mercatflors), afirma que l’element disruptor de l’artista pot ajudar l’empresa a trobar noves respostes als seus reptes. Comenta que les organitzacions no busquen noves vies de patrocini sinó compartir projectes culturals. Ens recorda el Cluetrain Manifesto: les marques són converses. Per tant, cal tenir molt clar els valors (diferencials) que guien aquestes converses. La clau de la comunicació – corporativa i també cultural – és connectar comunitats. Cal generar engagement amb els públics, clients o usuaris.

Consol Vancells (@cvancells), dircom del Teatre Nacional (@teatrenacional) ens explica que el que la cultura pot aportar a l’empresa és compartir valors. L’empresa s’ha de preguntar quins són seus valors i si es vol comprometre amb la comunitat. És imprescindible aquest plantejament previ per donar sentit a la imprescindible col·laboració del sector privat, públic, cultural i la societat. Cal que tothom hi guanyi perquè tingui sentit.

Respecte de la comunicació cultural, comenta Vancells que l’objectiu no és vendre, la venda (d’entrades, abonaments, experiències) és la conseqüència d’una bona estratègia de comunicació. La campanya de comunicació més eficient no val diners ni es pot pagar i es diu boca-orella. El teatre és el 3D de tota la vida, l’experiència del directe és impossible de substituir. El teatre i la cultura aporten veritat – no es pot enganyar des de l’escenari – i això és el que la gent busca avui. Les empreses que busquen veritat, la poden trobar en l’art i la cultura.

Vancells fa referència a frase de Felix Muñoz, ex-dircom de Coca-cola: “No és una època de canvi, és un canvi d’època”. El sistema capitalista actual no funciona – diu la Consol-, l’hem de repensar entre tots, tots som agents del canvi. I en aquest canvi hem de prioritzar els valors, la veritat i les persones. Per començar amb el canvi recomana un vídeo inspirador de Simon Mainwaring, ànima del projecte We First (@wefirst): “From Me First to We First”.

Clou el torn de presentacions David Camps (@David_Camps), director de comunicació i patrocini de la Fundació MACBA (@MACBA_Barcelona), entitat que recentment ha celebrat el 25è aniversari. Camps afirma que cal posar en valor el que la cultura pot aportar al branded content i a la innovació a l’empresa. Davant la pregunta de què esperen avui les marques, comenta que una gran majoria demanen l’accés a un nou públic que els resulta atractiu i eines per gestionar i protegir la reputació corporativa. Aquests són els motius, però qui i perquè es pren la decisió d’inversió cultural dins les empreses? Camps ens diu que no sempre és el president o CEO, sovint també influeixen els directors de comunicació, RSC… Per als primers el motiu principal són les relacions que poden establir mitjançant el patrocini o mecenatge, per als segons la decisió pot estar més vinculada als valors i retorn de la inversió que els aporta vincular-se a un projecte cultural. Relacions o valors són la base de la motivació d’una acció cultural.

Les empreses avui dia, a més, volen projectes a mida, diu Camps. El patrocini del segle xxi requereix noves estructures a les entitats culturals. La figura del fundraiser o feefinder serà cada dia més rellevant. Acabem amb una nota negativa tot i que previsible, Camps comenta que l’esborrany de la Llei de Mecenatge està aturada al Ministeri d’Hisenda i que no espera que s’aprovi en aquesta legislatura…

La Llei de Mecenatge: per mi un plantejament incomplet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència del Secretari General de Cultura, José María Lassalle, organitzada pel Cercle de Cultura, a qui felicito per endavant per la tan encertada iniciativa. El Secretari va desenvolupar en 45 minuts una ponència sobre “Cultura del mecenatge i participació social” i va anunciar que aquest dimecres la comissió delegada d’assumptes culturals té com a objectiu aprovar l’esborrany perquè entri en tràmit parlamentari.

Inicialment, com a bon professor universitari, va recordar a l’Auditori el paper històric del mecenatge: el Museu del Prado, l’adquisició de col·leccions d’art importants, el Quixot, Velázquez; fent especial èmfasi en el paper de la burgesia catalana del s.XIX, que a partir de la consciència del valor de l’art, van impulsar espais com el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o van col·laborar en el desenvolupament de l’arquitectura modernista.

Després de la breu introducció, Lassalle va fer un repàs dels principals motius que han portat al sector de la cultura a sofrir la crisi del sistema – negoci i finançament – de manera especialment greu. I va presentar la Llei del Mecenatge com l’esperança per a molts. Tot i que va valorar l’esforç realitzat pels diferents Ministres de Cultura des dels anys 80 – pel procés de democratització que es va impulsar facilitant l’accés al consum a diferents col·lectius – , no va tenir objecció a inculpar als partits polítics d’utilitzar la cultura com una eina més de l’entramat ideològic de cadascun. Per això va advocar per un gran Pacte d’Estat que promogui que la cultura i les seves manifestacions no estiguin en mans del poder i, per tant, al servei de la ideologia.

 

 

Va presentar la Llei de Mecenatge com la possibilitat de fer partícip la societat i les persones individuals d’una nova concepció de l’art, fugint de les cotilles que ha imposat la política a través de la cultura de la subvenció. L’objectiu és afegir valor, canalitzar, i fomentar la col·laboració públic – privada. “Les polítiques dels anys 90 i inicis del s.XXI ens han portat a un entramat cultural ineficient, no viable econòmicament, desatès en xarxes, i opac quant al finançament públic” va afirmar Lassalle a una de les crítiques més dures a les mesures que ens han portat al moment actual.

El Secretari va anunciar l’aprovació de l’esborrany per a aquest dimecres, i està previst que s’iniciï el tràmit parlamentari en breu. A la pregunta sobre les mesures concretes que s’impulsaran amb la Llei, Lassalle va contestar que bàsicament es tractarà d’ incentius fiscals i reconeixement públic del mecenes – amb la creació del Consell Públic del Mecenes – ; emulant el model francès. A França des de la implantació de la Llei el 2004, han passat de 150 milions d’inversió privada a 683 milions d’inversió.

Però, com sempre que es parla de Mecenatge i patrocini es van oblidar dues qüestions fonamentals: la cerca d’una definició clara sobre la convivència entre el valor immaterial i l’impuls de les indústries culturals; i el valor que pot aportar la cultura a les empreses. Deia Lassalle que finalment l’estat intervé mínimament al pressupost global de cultura, sobre un 50% el gestió les corporacions municipals i un 20% la comunitat autònoma. Però, en quin punt convergeixen les dues postures? La d’aquells que defensen el valor immaterial de la cultura, i aquells que insisteixen en la professionalització de les indústries culturals. Simplificant, què cal subvencionar perquè mai serà rendible? No pretenc donar resposta a aquest debat en aquest article; però crec que és fonamental per abordar la qüestió de les indústries culturals d’una manera seriosa. D’altra banda, incentivarà l’Estat la inversió en cultura de les empreses com a eines per al seu propi negoci? Si la inversió en cultura es redueix a la qüestió “solidària” o de “reputació”, estem reduint el valor que aquesta té per dinamitzar, refrescar, cohesionar equips, humanitzar, moltes empreses, que en aquests moments tenen el gran repte de reinventar-se i motivar els seus equips, per fer-los partícips d’un camí conjunt: d’empresaris i treballadors. No és d’estranyar que grans marques com Loewe o Camper estiguin exposant els seus productes com a autèntics museus, per exemple. Als Estats Units, empreses com Zappos ofereixen propostes culturals durant la jornada als seus treballadors, i introdueixen dinàmiques teatrals a les seves presentacions, etc.

Encara ens queda un passa més!

 

No pensis en un elefant

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Es veu que la monarquia espanyola no ha llegit Lakoff. Els hagués anat bé fer cas del cèlebre títol d’un dels seus llibres “No pensis en un elefant”.

S’haguéssin estalviat alguns maldecaps.  I és que la casa reial espanyola està de pega, aquests darrers dies estan patint la crisi del “gatillazo” quan encara no han sortit de la imputació del gendre Urdangarin que els va fer afirmar aquella sentència de dubtosa credibilitat: “la justícia és igual per a tots”.

Els ciutadans espanyols estan patint una de les pitjors crisis dels últims 100 anys, escoltant cada dia que s’han d’estrènyer més i més el cinturó, la reputació internacional pels terres, el carisma dels dirigents també, més de 5 milions d’aturats, desnonaments diaris, sous cada dia més baixos i… el rei, de cacera major al Delta de l’Okavango.

Una casa reial en hores baixes – si vol perpetuar l’anacronisme que suposa la mateixa institució – ha de donar exemple, ara més que mai.  Ser “campechano” no li salvarà eternament un rol que al segle XXI no té justificació. I, com bé deia Lakoff, les metàfores són cabdals per a l’opinió pública. Imaginar-se el monarca espanyol caçant elefants a Botswana mentre aquí les estem passant magres té delicte per l’obscenitat del cost, per l’inoportú del moment… però no ens oblidem del mal que fa a moltes consciències pensar que algú gaudeix matant un ésser viu tan preciós.

Jo he tingut l’immens plaer de viatjar unes setmanes al Delta de l’Okavango fa pocs anys. És un paradís terrenal, un paratge on els elefants són els veritables reis de la selva – un lleó mai no s’atreviria a atacar-los – als Parcs naturals de Chobe i Moremi. No puc entendre com algú que va allà no es queda meravellat amb la bellesa del lloc i té la sang freda d’agafar una escopeta i trencar aquella pau…  L’escopeta nacional del Berlanga es va quedar curta!

Rosalía de Castro celebra 175 anys

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

En aquests dies que tot va tan ràpid, que les setmanes passen volant, ens passem el dia treballant i les notícies només parlen de xifres macroeconòmiques, crisi, atur i retallades sempre és positiu prendre’s un moment per seure, relaxar-se i llegir. Últimament em trobo llegint i retrobant clàssics, ja siguin de la literatura universal o espanyola i avui és un bon dia per recomanar poesia.

Avui 24 de febrer celebrem el 175 aniversari de Rosalía de Castro, una figura indispensable de la literatura del segle XIX. Per això, volem fer un petit homenatge a una dona que va tenir una vida especialment difícil però que ho va transformar en art i es va convertir en la figura més representativa de la renaixença de la literatura gallega.

Us volem desitjar un bon cap de setmana amb un poema d’aquesta escriptora excepcional en el que ens transmet el dolor de l’emigració que avui molta gent torna patir la partir cap a altres països en busca d’un futur millor.

 

 

Cantares Gallegos

Adiós, ríos; adios, fontes;

adios, regatos pequenos;

adios, vista dos meus ollos:

non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,

terra donde me eu criei,

hortiña que quero tanto,

figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,

pinares que move o vento,

paxariños piadores,

casiña do meu contento,

muíño dos castañares,

noites craras de luar,

campaniñas trimbadoras,

da igrexiña do lugar,

 amoriñas das silveiras

 que eu lle daba ó meu amor,

 camiñiños antre o millo,

 ¡adios, para sempre adios!

 ¡Adios groria! ¡Adios contento!

 ¡Deixo a casa onde nacín,

 deixo a aldea que conozo

 por un mundo que non vin!

 Deixo amigos por estraños,

deixo a veiga polo mar,

 deixo, en fin, canto ben quero…

 ¡Quen pudera non deixar!…

Rosalía de Castro

El nostre petit granet de sorra al Gran recapte dels aliments i a la campanya Blogs contra la fam

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

A aPortada no estem darrere dels fogons i tampoc tenim un blog de cuina, però com que tot sovint tenim la sensació de ser cuiners de la comunicació i tenim al davant una excel·lent i necessària iniciativa solidària, no ens en podem estar de participar a la proposta que llença la blogosfera culinària de la qual el diari Ara se’n feia ressò.

Tot sovint, a l’hora de dinar, amb els companys i companyes que dinem de tupper, compartim receptes i trucs gastronòmics. La recepta que proposem des d’aPortada per a la campanya Blogs contra la Fam és una d’aquestes que han sortit tot dinant: es tracta d’una recepta elaborada amb un aliment nutritiu de llarga durada, facilitada per la mare d’un dels companys d’aPortada i que és un gran recurs per al tupper: ràpid, fàcil i nutritiu.

Llenties de la mare del Carlos

Ingredients:

Ceba

All

Tomàquet

Pastanaga i porro (opcional)

Patates trencades (no tallades, sinó mig tallades i acabades de trencar perquè deixin anar el midó).

Llenties cuites

Aigua

Xistorra (opcional)

Fulla de llorer

Elaboració:

En una olla hi posem una mica d’oli per sofregir l’all, la ceba, les patates i el tomàquet. Si tenim porro o pastanaga, també li posem. Quan estigui mig enrossit, li afegim aigua fins a cobrir-ho i la fulla de llorer i ho deixem uns 15-20 minuts fins que s’acabi de coure la patata.

Li afegim les llenties cuites (com que estan cuites només s’han d’escalfar), ho deixem 5 minuts més i ja estarà llest.

Si hi afegim la xistorra, l’hem de fregir amb les verdures al principi de tot.

Gran recapte d'aliments

Com col·laboraramb al Gran recapte dels aliments?

La Fundació Banc dels Alimentsorganitza demà divendres i  dissabte el Gran Recapte dels aliments, unacampanya de sensibilització i recollida d’aliments d’alt valor nutritiu. Podeu fer la vostra donació a diferents supermercats de tot Catalunya. Els aliments més adients per la donació són aquells que tenen alt valor nutritiu i són de llarga durada com les llegums, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural, entre d’altres.

Poseu-hi vosaltres també el vostre granet de sorra per lluitar contra la fam; i si teniu un blog també podeu sumar-vos a aquesta iniciativa.

De dona a dona: Roig versus Terribas

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

Presentacions amb personalitat

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

És important que la presentació pública d’un projecte, una entitat, una institució, etc. s’adeqüi a la seva filosofia, posicionament, manera de ser i valors. L’acte de presentació, al igual que tota la comunicació, no deixarà de ser un mirall del què presentem.

Sovint hi ha la tendència de presentar iniciatives que es fan al territori a Barcelona, ja que és on la majoria de mitjans de comunicació tenen la seu central i a on hi ha gran part de les institucions del país, oblidant que al territori hi ha els mitjans de comunicació de proximitat, que són els que probablement parlaran de nosaltres diàriament, que són potser els més llegits pel nostre públic potencial i que són amb qui habitual establim sinèrgies i complicitats.

Sense anar més lluny la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC) es presentava ahir en societat i ho feia d’una manera peculiar, però encertada amb el seu posicionament i valors. La Coordinadora neix amb quatre sales associades d’arreu de Catalunya:La Planeta (de Girona), Ponent (de Granollers), La Trono (de Tarragona) i el Teatre de l’Aurora (d’Igualada); i la presentació en roda de premsa es va fer simultàniament a les quatres sales del territori i amb un cinquè punt de connexió a Barcelona pensat per facilitar la feina als professionals dels mitjans de la capital catalana.

L’streaming –que per cert va ser accidentat per culpa de les males jugades que encara a hores d’ara et juguen els operadors de telefonia- va fer possible aquesta connexió simultània i va permetre que els mitjans de comunicació locals dels quatre municipis que tenen teatre a la CTIC coneguessin de primera mà i al mateix temps que la resta els objectius de la nova coordinadora.

 

Roda de premsa de la CTICÉs una coordinadora amb sales del territori i com no podia ser de cap altra manera es va presentar al territori, amb una roda de premsa, que per si, transmetia una part molt important de la personalitat de la CTIC.

Nous reptes per als nous responsables de cultura dels nous ajuntaments

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dia 22 de maig passàvem per les urnes i l’11 de juny es constituïen la gran majoria dels ajuntaments de Catalunya. Ara, comencem a conèixer els cartipassos i, per tant, els responsables al capdavant de les diferents regidories o àrees. Tots ells tindran un gran repte per davant: gestionar les malmeses finances municipals.

Fins ara els consistoris havien posposat les grans retallades fins després de les eleccions municipals i n’hi ha que fins hi tot han aprofitat les festes majors de primavera per acabar de tirar la casa per la finestra i muntar una festa sonada pensant en els resultats de les urnes. El problema arriba ara quan, o bé els responsables polítics revalidats o els nous, han de buscar la manera de sobreviure a les malmeses finances.

La unió fa la forçaFins ara, els ajuntaments que tenen un sistema de finançament que no s’ha reformat des de fa tres dècades, s’han pogut aprofitar del boom immobiliari i dels impostos que aquest ha generat per tenir ingressos (totalment conjunturals) i els han aprofitat per oferir serveis que, per llei, no estan obligats a donar: finançament de museus, teatres, auditoris, festes majors, associacions culturals, escoles de música o festivals, i si la població és de menys de 5.000 habitants, ni tan sols tenen l’obligació de finançar biblioteques.

En temps passats els consistoris han construït equipaments que potser ara queden infrautilitzats i buits de continguts, han dissenyat festivals i programes culturals ambiciosos, han dotat de recursos entitats de voluntaris que formen teixit social i que, sovint, fan de catalitzadors culturals i de pols d’integració, etc. Ara no val aplicar allò de tot això no és obligació nostra i començar a retallar per la cultura. No val deixar de fer les programacions estables de teatre, dansa i espectacles per a tots els públics, no val tancar museus i equipaments deixant que s’omplin de pols perquè no hi ha diners per mantenir-los, no val reduir els festivals i programes culturals a les mínimes expressions i tampoc val escanyar a les entitats culturals que tan bona feina fan. Justament, amb el teixit social de bracet, és hora de plantejar propostes arriscades, innovadores, creatives i que diferenciïn i posicionin al municipi. I això, necessàriament no vol dir més diners, ni grans inversions. Tal i com passa al món dels castells, la unió fa la força. Ara més que mai.

Mànagers i artistes

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El bon mànager
Un bon mànager és aquell que l’únic que fa es ‘suportar” l’artista, en el sentit, està clar, de donar suport a les seves necessitats. Això implica dir-li gairebé sempre que no als seus capricis i intentar que de tant en quant es puguin pactar qüestions de feina.

Repartiment de tasques
Tenir idees, compartir-les i que els artistes escoltin i agafin alguna. Donar forma, posar en marxa i col•locar en els circuits aquelles que es considerin viables. Del que es tracta és de que els projectes tinguin demanda, si no és així, per molt bones que siguin les intencions, això s’acaba ràpid.

Implicació personal o relació purament comercial
T’impliques i et compliques. No hi ha més remei, perquè si no hi ha aquesta entesa, aquesta trobada i aquests préstecs entre uns i altres, és molt difícil treballar. Els acords i els ajustaments han de ser previs. Així i tot apareix el caos, les coses s’emboliquen i es barregen sentiments i negoci: primer avís de l’explosió. La química és important i la física, imprescindible. Són matèries a estudiar per ambdues parts, en cas contrari, les relacions es curtcircuiten: per gaudir, és necessari fregar-se.

El mànager a la recerca de l’artista
Normalment la trobada es produeix en el fons del mar. Qui aguanta la pressió de l’aigua i surt il•lès, és un bon artista. A vegades ensopegues amb algun personatge amb ínfules de geni incomprès. Artistes i creadors, no molts. Que tinguin àngel com per omplir un escenari amb la seva presència, menys. Hi ha un gran planter de bons intèrprets i competents directors, però àngels, pocs. Mentre un s’ho pugui manegar tot sol, millor. Al cap i a la fi, mànager ve de manegar…, així doncs, és millor no ficar-se en camisa d’onze vares i que l’artista s’ho munti tot sol, evitarem problemes. Ara bé, quan l’art genera feina suficient com per necessitar un cop de mà, llavors sí, encara que n’hi ha que no es refien de ningú.

Convé tenir confiança en el mànager
En el moment en què hi ha diners pel mig, el tema ha d’estar molt clar i els contractes ben supervisats per les dues parts. I millor no signar exclusives amb cap artista, encara que aquest ha de tenir total accés al que es negociï en el seu nom. La confiança s’explicita en el contracte verbal, que en realitat és l’únic que serveix, perquè quan es trenca la baralla tant se val, s’ha trencat i punt.

Què l’interessa a un mànager d’un artista
Que olori a si mateix, que tingui sabor propi, que traspui personalitat, caràcter i que no mimetitzi però sí es fixi en els mestres. Que pugui robar però mai copiar. Un ser singular que sigui capaç de beure del seu propi brou.

La difícil tasca d’un mànager
La part més difícil és convèncer la institució, l’entitat, l’ajuntament, el promotor, qui organitza una festa o un festival, qui gestiona un circuit…, que val la pena que programin els artistes que tu creus que han d’estar allà.

Cal disposar de mans lliures
Sí, perquè si les mans no estan lliures significa que estan lligades. I si estan lligades, millor no moure’s. Hi ha managers i artistes que haurien de visitar cada mes la sastreria, així els podrien fer un vestit a mida.

Un mànager pot modelar el concepte d’un grup
Millor que no el modeli. Fins i tot el pa es queixa quan se sent assetjat. L’ideal és l’entente cordiale, que les coses funcionin mitjançant la trobada. La gent és molt difícil modelar-la, especialment l’artista que té personalitat pròpia. Si t’ofereixen or i la possibilitat de guanyar molts diners, no t’ho creguis, la loteria toca però és un fet extraordinari que s’acosta a allò dels pans i els peixos. Ser creient costa molt i de miracles n’hi ha pocs. En aquest tinglado veus passar vaques grasses i vaques magres, si vols munyir molt la vaca, la llet s’acaba i el negoci se’n va en orris.

Com es reparteixen els diners
Depèn. Si l’únic que té és un despatx i es dedica a rebre trucades per contractar artistes, el mànager se sol portar un percentatge que oscil•la entre un deu i un vint per cent. Ara bé, si els acords amb l’artista van més enllà i inclouen administració, gestió econòmica, assumptes de la seva carrera professional, imatge, promoció…, aleshores la cosa canvia. Perquè es tracta de donar cops, unes vegades dones cops a la taula i d’altres dones cops als morros. A base de cops vas aprenent. Això significa que hi ha mànagers que poden portar-se fins al vuitanta per cent. Aquesta és l’espècie que es creu que en poc temps pot fer-se milionària a costa dels artistes. Després acaben corrents per creuar la frontera amb Portugal.

Quant costa un espectacle
Quan ofereixes, marques un caixet, i si no te’l discuteixen, queda fixat l’import. No és aconsellable marcar en funció de qui sigui el sol•licitant. En aquest aspecte s’ha de ser molt seriós. El ritme el marca la demanda.

Solució als desacords 
En una reunió a l’Hospital Clínic, connectats a un munt de gomes, amb respiració assistida i tots dos fets una piltrafa. No s’ha d’arribar a aquest extrem, abans s’ha de parlar, s’ha d’acordar i saber tallar a temps. Millor prevenir, perquè a vegades és pitjor el remei que la malaltia. A l’hospital gairebé mai hi ha remei.

Els bons nous grups
Hi ha bon planter i gent que no se n’entera. Un grup nou ha de tenir uns ancoratges artístics i musicals molt potents com per poder diferenciar-se en aquest món que tendeix a fer-nos a tots iguals en el pitjor sentit de la paraula. Iguals en gustos, en estètiques, en la forma de vestir, de cantar, de sentir. Hi ha cada vegada més pressió. El curiós és que segueix havent-hi joves que creuen que per autoconsiderar-se artista, el país on ha nascut o resideix, ha de mantenir-lo i pagar-li el pis i les seves guilladures. A aquests talents algú els hauria d’explicar la duresa del sector.

Imatge i art
La imatge el que dóna és son. La imatge desprèn unes partícules que fan que la gent es quedi fregida. Hi ha molt artista que només sap mirar-se al mirall, arrissar-se el cabell o posar-se perruquins. Qui és de veritat i busca mostrar-se i compartir no és un model. Els models, a la sastreria perquè els prenguin mides.

El futur de la indústria cultural
El futur està lligat als objectes voladores no identificats. Alguna cosa s’haurà de fer, perquè el problema és que molts es moren d’avorriment i no tenen imaginació per inventar-se coses que aportin res de nou a la faràndula. S’imposa la trempera a la ganduleria. Preferible treballar passant-s’ho bé que passar l’estona treballant. Ara les grans companyies ho integren tot, però s’ha d’estar a l’aguait perquè pot ser que hi hagi gat amagat en aquestes corporacions. I alerta, perquè els gats es posen rabiosos i fan por. Compte amb els experiments de laboratori!

Definició del sector
És un caos organitzat que consisteix en compatibilitzar una dosi d’anarquia constructiva amb cert rigor i que no té res a veure amb la rigidesa. Es mantenen els qui practiquen la flexibilitat, la que permet adaptar-se a cada moment. També influeix el factor sort. A aquells que gosen muntar empreses de tracte amb artistes els ha de beneir el destí, exactament igual els ha de passar als artistes que miren de tirar endavant amb l’empenta de les empreses del sector de la cultura.

Perspectives de futur
Les perspectives, tal com van les coses, són que la SGAE ho compri tot, que segueixi amb la seva política d’expansió competint a tort i a dret amb la seva idea d’assegurar-se una llarga vida. Ja que han adquirit l’Scènic de Barcelona, farien una gran labor quedant-se també amb el Palau, el Liceu i L’Auditori, i que aquests consorcis passin a mans de la Fundació Autor o de l’Acadèmia de la Música…, així podrien aguantar les masegades que portarà la crisi i els seus ajusts.

El negoci de la música 
El negoci de la música es clavarà una trompada contra el mur de Berlín. El mur va desaparèixer el 9 de novembre de 1989, encara que roman dins dels límits dels nostres caps. La pitjor presó és la que et tenalla en el teu interior i el policia perfecte és aquell que està dins de nosaltres. No creiem en la llibertat, ni en la creativitat, ni en la bogeria. Els mateixos gossos amb diferents collars continuen portant les regnes del negoci. Ells van en busca del precipici, darrere anirem tots els demés. No es poden vendre duros a quatre pessetes i aquest joc ha estat l’habitual. Estem en un moment de canvi molt important. Avui la indústria discogràfica està en franca decadència. No sabem què ens portarà Internet i les noves tecnologies, tampoc si és possible que els governs, siguin del color que siguin, donin l’abast per seguir mantenint artistes sense públic. Cada vegada hi haurà més diferències entre qui és famós i qui és un mestre. L’excés de professionalisme ha perjudicat el negoci tant com la desmesura de l’amateurisme venut com excels. La tendència política, a més, sembla que només avala com cultural allò que fa l’estat. I segments socials de pes creuen que no, que els estats han de potenciar allò que emergeix de la base. ¡No tenim prou recursos per mantenir tanta mole sense vida i tants espais sense encant!

Lluís Cabrera Sánchez
President de la Fundació Taller de Músics

La força d’una ciutat

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Lluminàries festivesA Portada ha gestionat el servei de premsa de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, unes festes singulars i úniques que es fan un cop cada deu anys a la capital de l’Alt Camp i que han revolucionat a tota la ciutat. Durant aquest dies, Valls ha estat un bullici de gent passejant per sota de les lluminàries festives, participant massivament a actes de tot tipus, omplint recintes fins a penjar el cartell d’entrades esgotades, recorrent bars i restaurants i fent la ruta de les tapes… en definitiva, Valls ha estat una ciutat completament viva que ha acollit a tothom (i m’incloc) amb els braços oberts.

La ciutadania ha fet seus els carrers i places i la participació arreu ha estat massiva, la força de la gent s’ha evidenciat en diferents moments que han fet posar la pell de gallina a més d’un: des del primer intent (plovia a bots i barrals i es va haver de traslladar a l’endemà) de l’espectacle inaugural amb la plaça del Pati plena de paraigües, a l’espectacle inaugural que va congregar a més de 8.000 persones al centre de Valls o a la macro-trobada castellera amb més de 10.000 castellers o la multitud de persones que s’han fet fotos a les lluminàries que guarnien les places del Pati i del Blat i el carrer de la Cort, en són només alguns exemples. I això ha estat possible gràcies a diversos factors: les festes han estat organitzades des de la ciutadania amb comissions participatives i sota una direcció artística professional; les xarxes socials (Facebook i Twitter) han permès obrir una finestra al món del què estava passant a Valls i han esdevingut un gran aparador de les Decennals; el boca-orella ha funcionat molt i molt bé i la projecció mediàtica de les Festes arreu del territori ha estat més que espectacular.

Ara Valls té un repte important i que, a més, algunes persones reclamen: mantenir viu aquest esperit, aconseguir que la ciutadania prengui els carrers més sovint, que la vida que hi ha hagut aquests dies a la capital de l’Alt Camp es reediti cada setmana i no cada deu anys. Des d’A Portada que hem viscut les nostres primeres Decennals des de dins, apostem per mantenir l’esperit candeler a través d’una aposta decidida de l’Ajuntament per la cultura participativa.