La Llei de Mecenatge: per mi un plantejament incomplet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència del Secretari General de Cultura, José María Lassalle, organitzada pel Cercle de Cultura, a qui felicito per endavant per la tan encertada iniciativa. El Secretari va desenvolupar en 45 minuts una ponència sobre “Cultura del mecenatge i participació social” i va anunciar que aquest dimecres la comissió delegada d’assumptes culturals té com a objectiu aprovar l’esborrany perquè entri en tràmit parlamentari.

Inicialment, com a bon professor universitari, va recordar a l’Auditori el paper històric del mecenatge: el Museu del Prado, l’adquisició de col·leccions d’art importants, el Quixot, Velázquez; fent especial èmfasi en el paper de la burgesia catalana del s.XIX, que a partir de la consciència del valor de l’art, van impulsar espais com el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o van col·laborar en el desenvolupament de l’arquitectura modernista.

Després de la breu introducció, Lassalle va fer un repàs dels principals motius que han portat al sector de la cultura a sofrir la crisi del sistema – negoci i finançament – de manera especialment greu. I va presentar la Llei del Mecenatge com l’esperança per a molts. Tot i que va valorar l’esforç realitzat pels diferents Ministres de Cultura des dels anys 80 – pel procés de democratització que es va impulsar facilitant l’accés al consum a diferents col·lectius – , no va tenir objecció a inculpar als partits polítics d’utilitzar la cultura com una eina més de l’entramat ideològic de cadascun. Per això va advocar per un gran Pacte d’Estat que promogui que la cultura i les seves manifestacions no estiguin en mans del poder i, per tant, al servei de la ideologia.

 

 

Va presentar la Llei de Mecenatge com la possibilitat de fer partícip la societat i les persones individuals d’una nova concepció de l’art, fugint de les cotilles que ha imposat la política a través de la cultura de la subvenció. L’objectiu és afegir valor, canalitzar, i fomentar la col·laboració públic – privada. “Les polítiques dels anys 90 i inicis del s.XXI ens han portat a un entramat cultural ineficient, no viable econòmicament, desatès en xarxes, i opac quant al finançament públic” va afirmar Lassalle a una de les crítiques més dures a les mesures que ens han portat al moment actual.

El Secretari va anunciar l’aprovació de l’esborrany per a aquest dimecres, i està previst que s’iniciï el tràmit parlamentari en breu. A la pregunta sobre les mesures concretes que s’impulsaran amb la Llei, Lassalle va contestar que bàsicament es tractarà d’ incentius fiscals i reconeixement públic del mecenes – amb la creació del Consell Públic del Mecenes – ; emulant el model francès. A França des de la implantació de la Llei el 2004, han passat de 150 milions d’inversió privada a 683 milions d’inversió.

Però, com sempre que es parla de Mecenatge i patrocini es van oblidar dues qüestions fonamentals: la cerca d’una definició clara sobre la convivència entre el valor immaterial i l’impuls de les indústries culturals; i el valor que pot aportar la cultura a les empreses. Deia Lassalle que finalment l’estat intervé mínimament al pressupost global de cultura, sobre un 50% el gestió les corporacions municipals i un 20% la comunitat autònoma. Però, en quin punt convergeixen les dues postures? La d’aquells que defensen el valor immaterial de la cultura, i aquells que insisteixen en la professionalització de les indústries culturals. Simplificant, què cal subvencionar perquè mai serà rendible? No pretenc donar resposta a aquest debat en aquest article; però crec que és fonamental per abordar la qüestió de les indústries culturals d’una manera seriosa. D’altra banda, incentivarà l’Estat la inversió en cultura de les empreses com a eines per al seu propi negoci? Si la inversió en cultura es redueix a la qüestió “solidària” o de “reputació”, estem reduint el valor que aquesta té per dinamitzar, refrescar, cohesionar equips, humanitzar, moltes empreses, que en aquests moments tenen el gran repte de reinventar-se i motivar els seus equips, per fer-los partícips d’un camí conjunt: d’empresaris i treballadors. No és d’estranyar que grans marques com Loewe o Camper estiguin exposant els seus productes com a autèntics museus, per exemple. Als Estats Units, empreses com Zappos ofereixen propostes culturals durant la jornada als seus treballadors, i introdueixen dinàmiques teatrals a les seves presentacions, etc.

Encara ens queda un passa més!

 

Fundraising: construcció de relacions de confiança

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dimecres 9 de maig, David Camps, director de comunicació i mecenatge de la Fundació MACBA, va oferir un nou Tast de Comunicació sobre fundraising i filantropia. Una visió molt personal feta a partir de 4 històries, on va parlar de la importància de les relacions en el fundraising, com aquest és una visió a llarg termini, a més és experiència, és relacional, és sentir-se part d’un compromís global i sobretot és aconseguir que els altres captin per a tu.

A partir de 4 històries personals David Camps va parlar de conceptes com la filantropia, la capilaritat i viralitat, la governança i la gestió d’expectatives. Tot i ser un concepte molt actual, Camps creu que no estem preparats per al fundraising; els gestors no estan formats i els governs tenen molta pressa per una feina que requereix paciència.

Si hi ha una cosa important, és que els donants són com els amics, volen sentir-se part del projecte, per tant, hem de pensar en les relacions i en el seu manteniment i no en les donacions i els diners, perquè està comprovat que la passió és el que mou la donació. Per exemple, el moviment 15M hagués aconseguit entre 1, 5 i 3 milions d’euros en una setmana, segons David Camps, si hagués fet una tasca de captació de fons.

A més, durant la seva exposició va donar alguns consells per fer front a la crisi actual:

  • No talleu inversió en comunicació
  • No rebaixeu la qualitat del servei, del producte, de l’activitat,…
  • Identifiqueu valors i atributs singulars del vostre projecte, institució
  • Pedagogia interna i externa
  • No espereu retorn a curt termini

El teatre que segueix omplint teatres

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa pocs dies es clausurava la 23a edició de La Mostra d’Igualada – Fira de Teatre Infantil i Juvenil on s’han pogut veure una cinquantena de propostes a la programació oficial. 26.000 espectadors van poder gaudir de primera mà del centenar de representacions que es van fer a la capital de l’Anoia entre el 19 i el 22 d’abril.

Enguany, un dels fenòmens que ja despuntava en edicions anteriors, s’ha fet més evident que mai: companyies i professionals que fins ara no es dedicaven al teatre familiar, per a tots els públics o infantil i juvenil (que cadascú triï l’etiqueta que més li agradi), s’hi comencen a dedicar. És el cas, per exemple, del darrer premi Ciutat de Barcelona de dansa, Thomas Noone que va estrenar Balbir, el meu avi, o de la Factoria Escènica Internacional (FEI), de Carme Portacelli que va representar L’Ogret a La Mostra d’Igualada o els ja consolidats Teatre al Detall que a la fira de teatre infantil i juvenil plantejaven la història de El Llepafils, entre d’altres. També tenim el cas d’Oriol Broggi –Premi Ciutat de Barcelona de teatre- que a més de proposar amb la Perla 29 un altre infantil, en aquesta ocasió també hi va pujar a sobre l’escenari.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics. 

És evident que en els temps que corren cal reinventar-se i treballar propostes per a nous targets. I el teatre per a tots els públics és un bon camí, ple de propostes innovadores i de qualitat. De fet, les arts escèniques per a tots els públics continuen essent una oferta cultural amb gran demanda que segueixen omplint teatres d’arreu del país. I que així sigui per molt anys!

Black Mirror: el mirall negre que res reflecteix o que el no-res reflecteix

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de l’impacte que ha causat a la meva vida veure Black Mirror, no puc deixar d’escriure aquest mes sobre aquest tema en aquesta petita finestra al món que és el blog d’aPortada. Black Mirror és una mini sèrie britànica que està causant furor entre els teleadictes. El director escull tres situacions completament diferents per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies i les possibilitats d’Internet en un món buit de certeses i feble davant el poder.

No entraré molt en els detalls de l’argument, només unes pinzellades. A Internet podreu trobar diverses síntesis bones. El primer capítol, dur i afilat com un punyal, ens explica com el President del Regne Unit ha d’afrontar la decisió de rescatar d’un segrest a la Princesa penetrant a un porc davant totes les televisions del món. El segon, deshumanitzat però esperançador, planteja la vida d’una societat futurista que viu la seva relació amb el món a través de la realitat virtual; els seus protagonistes treballen davant d’una vídeo consola per obtenir punts que canvien per béns de consum; el màxim objectiu és accedir a un concurs tipus “Tú sí que vales”. El tercer, feridor com cap, descriu la vida d’un matrimoni també a una realitat possible on els humans compten amb unes càpsules que s’insereixen al cervell per poder emmagatzemar totes les vivències i després visualitzar-les. Ningú s’escapa de visualitzar i de mostrar les seves pròpies vivències.

Què tenen en comú els tres capítols? Els diferents capítols plantegen una situació imaginativa – però possible – en la qual les tecnologies (mitjans socials com youtube o twitter, en el primer capítol; i realitat virtual en el segon i tercer) ja no són eines que ens ajuden en tasques com la comunicació del pensament o les accions o la facilitació de les feines quotidianes; sinó que han passat a substituir la realitat. Ja no hi ha realitat, no hi ha res; només existeix un món inventat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i la seva programació també estan afavorint aquest empobriment de la persona. El consumisme i el materialisme faciliten que les persones ja no siguem capaces d’empatizar amb les altres, i visquem desenganxats.

Però, no crec que el director plantegi l’origen del problema en les invencions de l’home. En els capítols veiem un problema anterior. Tots els protagonistes són persones fràgils, pràcticament desestructurades, el desig està empetitit. Davant un “jo” fràgil i pobre, el poder té totes les facilitats per dir-te què et fa feliç. Davant la falta de certeses, el “jo” buscarà la felicitat únicament en l’instint i en el poder. I així, veiem a un President britànic disposat a tot perquè el seu electorat el segueixi; un sexe convertit en consum i concebut com a eina per sotmetre a l’altre – per a mi el més dur de la sèrie –; una cantant que es prostitueix per aconseguir la fama; etc.

I en tot aquest panorama, hi ha alguna esperança per recuperar la humanitat? Deia un amic meu que qui sofreix no és la societat sinó el jo, la persona. El protagonista del segon capítol li diu a la cantant: “La teva veu és el més veritable que ha passat” i per això li dóna tot els seus diners. Perquè aposta per la humanitat, per la veritat. Ens hem de deixar sorprendre per aquelles persones en les quals intuïm la cerca de la veritat, aquelles que no es conformen, que busquen la Bellesa; amb la senzillesa d’un nen. La vida és lluita entre aquesta admiració o el poder.

Entendre a utilitzar Internet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Internet és notícia, és el que llegim als diaris, escoltem a la ràdio o mirem per la televisió. En els últims temps, Internet és gairebé omnipresent a les nostres vides. Pot formar part de l’actualitat per ser un dels majors responsables de les revolucions a diferents països àrabs però també ho és pel sorgiment de noves lleis que limiten els seus usos, intentant regular una nova plataforma que sembla irregulable.

El més important a Internet és entendre’l a utilitzar. És massa difícil lluitar contra Internet, hem d’explotar el seu potencial, tant des d’institucions, empreses, artistes com de particulars. Hem de fer una mirada de fons i deixar volar la nostra creativitat, perquè és a partir d’aquesta mirada positiva i activa amb la que crearem noves maneres de veure el món.

Posarem per exemple el món de la cultura. Moltes vegades quan pensem en cultura s’entén que el sorgiment d’aquesta nova plataforma li ha estat perjudicial, ens venen al cap paraules com “propietat intel·lectual”, “SGAE” o ”Sinde”. Però si ens desfem dels prejudicis inicials, recordarem com en els seus inicis (i actualment també) xarxes com MySpace van ajudar a donar notorietat a noves bandes encara desconegudes. Però Internet no només suposa una oportunitat per principiants de la cultura, sinó que també Festivals ja consagrats de l’escena catalana fan servir xarxes com Spotify per donar a conèixer els artistes que hi participaran, així ho ha fet des de fa uns anys el Mercat de Música Viva de Vic o recentment el famós Festival Coachella ha retransmès per Youtube i gairebé ininterrompudament els concerts més importants del festival. I no cal que el producte sigui modern i destinat per a joves, l’explotació de les xarxes també funciona amb la Música Clàssica, com és l’exemple de la iniciativa Orquesta Sinfónica de Youtube en la que 101 músics de 33 països es van reunir a Sydney per realitzar un festival de gairebé una setmana que posteriorment es va penjar a la xarxa, així com es va retransmetre en directe el seu últim concert i fins i tot la mateixa plataforma et convida a improvitzar davant una pantalla d’ordinador amb un mòvil o un paper com a únic instrument.

Així doncs, siguem creatius amb Internet i busquem noves maneres de difondre la cultura per la xarxa de manera activa i positiva.

 

@—–`–,—–

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquesta rosa virtual del títol indica que s’apropa Sant Jordi i els pobles i ciutats de Catalunya s’afanyen a tancar agendes farcides de xerrades, presentacions de llibres, narracions de contes i de tot d’activitats vinculades amb la literatura que culminaran el 23 d’abril amb les tradicionals parades de llibres i roses.

I les xarxes socials no són alienes a aquest fet. Us vull parlar de dues iniciatives de dues de les meves ciutats (la primera, de naixement, i la segona, d’adopció després de treballar en unes extraordinàries i intenses Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela).

Rosa virtual del 324

A Cerdanyola del Vallès, els twittaires locals encapçalats per Xavi Olivé (@xaviolive),Anna Rodríguez (@AnnaRodriguezAl) i una servidora (@gemmamoncho), i amb la coordinació del community manager de l’Ajuntament de Cerdanyola (@Cerdanyola) de la ciutat hem posat en marxa una iniciativa per piular col·laborativament un text el dia de Sant Jordi, recuperant d’aquesta manera l’esperit literari d’iniciatives que s’havien dut a terme al municipi com l’Operació 2.000 que va aconseguir l’any 2000 que en quatre mesos es llegissin tants llibres com habitants tenia la ciutat, o les 24 hores de lectura sense pausa. Hem triat el hasthag #stjordicdv i s’estan buscant voluntaris.

D’altra banda, a Valls, les llibreries i els canals 2.0 Visita Valls han posat en marxa un concurs de microrelats. Es tracta d’enviar textos de mida de tweet amb el hashtag #stjordivalls. Les narracions es recullen a la pàgina de Facebook Visita Valls i al perfil de Twitter (@visitavalls). Més endavant els llibreters locals triaran les quatre millors narracions i les premiaran amb lots de llibres.

Aquests en són només alguns exemples de les iniciatives 2.0 que s’estan posant en marxa per Sant Jordi. N’hi ha moltes més. Ens expliqueu la vostra? Us proposem fer-ho amb el hahstag #stjordiaportada

Entre tots, fem un gran Sant Jordi, també 2.0.

No pensis en un elefant

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Es veu que la monarquia espanyola no ha llegit Lakoff. Els hagués anat bé fer cas del cèlebre títol d’un dels seus llibres “No pensis en un elefant”.

S’haguéssin estalviat alguns maldecaps.  I és que la casa reial espanyola està de pega, aquests darrers dies estan patint la crisi del “gatillazo” quan encara no han sortit de la imputació del gendre Urdangarin que els va fer afirmar aquella sentència de dubtosa credibilitat: “la justícia és igual per a tots”.

Els ciutadans espanyols estan patint una de les pitjors crisis dels últims 100 anys, escoltant cada dia que s’han d’estrènyer més i més el cinturó, la reputació internacional pels terres, el carisma dels dirigents també, més de 5 milions d’aturats, desnonaments diaris, sous cada dia més baixos i… el rei, de cacera major al Delta de l’Okavango.

Una casa reial en hores baixes – si vol perpetuar l’anacronisme que suposa la mateixa institució – ha de donar exemple, ara més que mai.  Ser “campechano” no li salvarà eternament un rol que al segle XXI no té justificació. I, com bé deia Lakoff, les metàfores són cabdals per a l’opinió pública. Imaginar-se el monarca espanyol caçant elefants a Botswana mentre aquí les estem passant magres té delicte per l’obscenitat del cost, per l’inoportú del moment… però no ens oblidem del mal que fa a moltes consciències pensar que algú gaudeix matant un ésser viu tan preciós.

Jo he tingut l’immens plaer de viatjar unes setmanes al Delta de l’Okavango fa pocs anys. És un paradís terrenal, un paratge on els elefants són els veritables reis de la selva – un lleó mai no s’atreviria a atacar-los – als Parcs naturals de Chobe i Moremi. No puc entendre com algú que va allà no es queda meravellat amb la bellesa del lloc i té la sang freda d’agafar una escopeta i trencar aquella pau…  L’escopeta nacional del Berlanga es va quedar curta!

Després del Màrqueting… Potencialitats de la Realitat Augmentada

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Gràcies a aquesta nova tecnologia podem afegir informació visual a la realitat existent a temps real, amb només una càmera de vídeo, un monitor i un PC estàndard amb la llicència de Realitat Augmentada instal•lada. Això és el que ens ha explicat el nostre amic d’InnovaeVisión al tast d’aPortada que va comentar ahir el meu company Carlos Villanueva. Jo vaig assistir a aquest Tast, i més enllà dels fantàstics exemples que ens va mostrar Xavier Riba (@xavi_riba), m’he quedat pensant en la potencialitat que una tecnologia d’aquest tipus pot tenir quan s’apliqui a altres àmbits. Riba va citar alguns exemples, però em va deixar, sobretot, amb el cuc d’investigar possibles mons allunyats del màrqueting i la publicitat. En el meu cas, almenys, i per deformació professional, m’és inevitable pensar en la quantitat de possibilitats que la realitat augmentada ens pot proporcionar a professionals del món de la comunicació, el màrqueting, etc. i que estan més que a la vista. Tot això, però, em duu a pensar també en quines possibilitats i ajudes podrien proporcionar a àmbits com el científic, mèdic, educatiu, planificació, urbanístic i una llarga llista d’etcètera. La tecnologia té les seves pegues i les noves ulleres de Google em generen tanta sorpresa com preguntes sobre el seu ús i el canvi de la relació de les persones amb el seu entorn. Però sense entrar en polèmica, crec que aquests tecnologies porten indiscutibles beneficis que ens hem d’apropiar com a professionals, i que també poden apropiar-se entitats públiques, institucions i empreses en pro d’una gestió més eficaç i d’una comunicació més educativa. Us deixo amb aquest aquesta inquietud i amb alguns articles que m’han semblat interessants que parlen de com s’estan aplicant la realitat augmentada en altres àmbits com l’educació, la planificació urbana, la cirurgia

També recomano la pàgina web d’aumenta.me que exposa diversos casos sobre realitat augmentada i educació, i el blog d’Enrique Dans que tracta sobre reconeixement facial.

Minority Report no queda tan lluny

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El Tast de Xavier Riba (@xavi_riba) sobre realitat augmentada va deixar els assistents bocabadats amb els mil i un exemples que va mostrar. Realitat augmentada per a tots els gustos i per a diversos sectors. Tots amb l’objectiu de fer experimentar alguna cosa a l’usuari perquè el record sigui positiu i durador.

La realitat augmentada no és una altra cosa que la barreja perfecta entre el món real i el virtual a través d’una aplicació informàtica i combinada en una pantalla (ordinador, dispositiu mòbil o fins i tot unes ulleres). I és que a través d’un patró i una càmera es pot veure pintada qualsevol cosa en una pantalla.

Durant la seva presentació vam poder veure alguns vídeos (us en deixem una mostra aquí sota), des del clàssic pictograma a les imatges en 3D, kinect, etc.

 

Participació 2.0: un vestit fet a mida

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Quan obres la caixa de la participació has de saber què vols fer. Molts l’han obert sense saber què fer-hi i aquest no és, ni molt menys, el millor camí”. Amb aquesta declaració de principis van començar la seva exposició @mariafa @losilux al #tastcom de dimecres 7 de març. Elles són Maria Farràs i Lucia Calvo, coordinadora del CCCB Lab i responsable de participació al CCCB respectivament. Van venir a@aPortadaCat  a parlar d’estratègies i processos participatius a la xarxa i ens van explicar la seva experiència al CCCB. També els vam fer una entrevista que hem resumit en el següent vídeo:

Després de les seves múltiples vivències, @mariafa i @losilux són molt clares: a l’hora d’impulsar la participació 2.0 cal fer un pla de comunicació que tingui en compte el Qui, el Què, l’On, el Com i el Perquè. No es tracta de participar per participar, sinó que per cada projecte es fa un vestit a mida: es planteja si cal participació i de quin tipus.

  • El Qui: en funció dels temes i objectius d’un projecte es generen unes comunitats de participació o unes altres.
  • El Què: per a cada comunitat es pensa una estratègia específica. Algunes tenen Facebook i Twitter, d’altres només Facebook o Twitter, n’hi ha que també pengen d’un bloc i d’un compte a Delicious, etc. En altres paraules, cada comunitat del CCCB és un món. De fet, n’hi ha de molt consolidades i d’altres que fa poc que han nascut. El cert és que de comunitats, el CCCB en té un grapat: CCCB EducacióCCCB LabKosmopolisPublic space, etc.
  • L’On: el CCCB aposta per una participació tant presencial com virtual. L’objectiu és que cada cop més les dues estratègies de participació estiguin vinculades.
  • El Com:  es dissenya en funció del projecte, dels recursos disponibles i de la relació entre el CCCB i els usuaris a qui va destinat el projecte. @mariafa i @losilux asseguren que abans de començar un projecte cal saber fins a on es vol obrir la participació i deixar clar les regles del joc entre el CCCB i l’usuari. En aquest sentit, el CCCB fins i tot ha creat un protocol d’actuació a les xarxes socials.
  • El Perquè: el CCCB aposta per la participació per tradició creativa, per l’aposta constant de la cultura participativa i per l’evolució del públic, que està passant de simple espectador a contribuïdor.

 

“Brangulí va ser aquí. I tu?” és un dels exemples de participació que ens van explicar. L’exposició“Brangulí. Barcelona 1909-1945” es va veure al CCCB la segona meitat del 2011. Estava dedicada a l’obra del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d’algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el llarg període ple de canvis i conflictes del 1909 al 1945.

A banda de les fotos originals de Brangulí també es va desenvolupar un projecte fotogràfic participatiu anomenat “Brangulí va ser aquí. I tu?”. Per tirar-lo endavant es va contactar amb la comunitat  Barcelona Photobloggers i es va posar en marxa un projecte per tal que els fotògrafs actuals enviessin fotos que reflectissin la manera com ells veuen la Barcelona del S.XXI. Això va implicar crear una web i obrir un grup a Flickr. Per fomentar la participació es van fer un parell de trobades presencials.

Quin va ser el resultat de tot plegat? El CCCB va rebre gairebé 5.000 fotos de 598 autors diferents. Un jurat va seleccionar 324 fotos finalistes, 10 de les quals van ser escollides guanyadores i van ser l’eix central de l’exposició “Barcelona: 2000-2011”, que va conviure amb l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945”.

Afirmen @mariafa i @losilux que “el 2.0 és una actitud, una manera de fer, d’incloure a la gent al CCCB. Quan obres la caixa de la participació ja no la pots tancar. Quan demanes participar, et poses en una situació d’igual a igual amb el teu usuari”. Aquesta és l’essència de la participació.

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare