Tres passos endavant i un (de gran) enrere

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Kit de votació accessibleLa Constitució recull al seu article 14 que tots els “Espanyols son iguals davant la Llei, sense que prevalgui cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social” i l’article 23 proclama que “els ciutadans tenen dret a participar als assumptes públics directament o mitjançant representants, lliurement escollits a les eleccions periòdiques per sufragi universal”.

Aquest diumenge la majoria de catalans i catalanes podrem exercir el nostre dret a vot, de manera secreta i lliure. Només un col·lectiu que està sent discriminat per “una condició personal” no ho podrà fer: són les persones cegues.

El 14 de març de 2004, coincidint amb les eleccions generals al Congrés dels Diputats, un grup de persones de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec posava en marxa una reivindicació: el dret de les persones cegues a poder exercir el seu vot a dret com qualsevol altra persona, és a dir, sense necessitar de confiar el seu vot a ningú altre, cosa que vulnera el dret al vot secret i fins hi tot podria vulnerar el dret a la llibertat de vot, en segons quins casos.

Tres anys més tard, l’any 2007, el Congrés i, després, el Senat aprovaven una modificació de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) que donava llum verda a implantar un sistema que permetés votar a les persones cegues amb igualtat de condicions. Aquest sistema, ja ha estat vigent en diferents comicis, com per exemple, a les eleccions al Congrés dels Diputats del 2008, a les del Parlament Europeu de l’any 2009 i a les del Parlament de Catalunya del 2010, entre d’altres.

El kit de vot accessible

Es tracta d’un sistema relativament senzill. La persona invident sol·licita un kit de votació accessible per telèfon i el recull a la seva mesa electoral el dia dels comicis. El kit inclou tants sobres etiquetats amb braille com partits es presenten, unes instruccions també en braille i un darrer sobre també etiquetat en braille que conté el sobre de votació normalitzat. L’únic que ha de fer la persona cega és buscar el sobre amb la seva preferència política, extreure’n la papereta normalitzada, introduir-la dins del sobre de votació i votar normalment com qualsevol altre ciutadà. És un sistema que malgrat que no preveu el vot anticipat per correu, ha resultat una bona solució per resoldre una mancança que tenia el nostre sistema electoral.

Però aquest diumenge els invidents no podran exercir el seu dret a vot amb igualtat de condicions. Les eleccions municipals no contemplen aquest mètode.

A principis d’any, el Govern espanyol va tornar a modificar la LOREG deixant els comicis municipals fora de la necessitat d’adaptar-los per a les persones cegues. Argumenta que el procediment és més complex, que no hi ha prou temps per produir els kits de votació accessible i, simplement, no planteja cap solució. Per tant, després de més de tres anys de lluita i de diversos comicis on tots els ciutadans podien votar amb igualtat de condicions, ens trobarem que aquest diumenge farem un pas molt important enrere. Ens tornarem a trobar amb un col·lectiu de persones que no tindran els mateixos drets que la resta.

I a més, es produirà una paradoxa important: a aquelles comunitats autònomes a on a més de votar a les eleccions municipals, es voti a les autonòmiques, les persones invidents podran votar autònomament i sense ajuda de ningú a les eleccions autonòmiques, però hauran de confiar el seu vot, a les municipals.

Mirar amb les mans

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

La majoria de persones poden anar al cinema, al teatre, a una exposició o a visitar un edifici històric o un monument sense cap problema; però hi ha un col·lectiu que no pot gaudir d’aquestes i d’altres manifestacions culturals com la resta: es tracta de les persones amb discapacitat sensorial.

Una persona sorda o cega o amb deficiència visual, per exemple, té l’accés a la cultura molt més restringit que la resta de la població. Això és el que es va posar de manifest al darrer “Tast de Cultura” d’A Portada que va comptar amb la xerrada de la periodista Meritxell Aymerich que és cega de naixement. Aymerich, a més, és membre de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec i de Com Access.

Però Meritxell Aymerich no va voler fer una crítica aferrissada a les dificultats d’accés a la cultura que tenen les persones invidents, sinó que va voler posar de manifest un seguit de bones pràctiques que, sense grans costos econòmics, poden contribuir a millorar l’accessibilitat a la cultura:

Cinema i espectacles

Cal tenir en compte l’àudiodescripció tant en cinema com al teatre o a l’òpera, per exemple i l’edició de programes de mà en Braille i amb lletra de mida i contrast adient per a persones amb baixa visió. Recórrer, abans o després de la funció, l’escenari també és molt interessant perquè permet a la persona amb discapacitat visual entendre l’espai i comprendre millor l’acció que s’hi desenvolupa, així com tocar el vestuari o els decorats.

Monuments

Una maqueta a escala pot ajudar a les persones cegues o amb discapacitat visual a entendre com es un edifici històric o un monument. Un altre recurs que Aymerich va explicar i que té un cost baixíssim és la utilització d’una petita escala que permeti accedir a tocar els capitells d’un monestir, per exemple, i que facilita a les persones invidents descobrir com són. Les àudioguies amb bones descripcions dels edificis o objectes –en el cas d’exposicions- també són bones eines que poden ajudar a conèixer l’espai. En el cas de les persones sordes, Aymerich recomanava la impressió de dossiers amb els continguts de les àudioguies.

Exposicions

Cal buscar aquelles peces que es puguin tocar o fer reproduccions fidels d’aquelles que no permetin ser tocades. Així el cec o cega podrà veure les peces que hi ha exposades. Meritxell Aymerich feia una crida en aquest sentit: “Si es pot tocar, deixeu-ho tocar”.

Recomanacions generals

A més, Meritxell Aymerich també recomanava fer mínimes formacions al personal que atén els espais culturals per tal de poder ensenyar-los alguna tècnica guia i remarcava, especialment la necessitat de comunicar les activitats que estaven adaptades ja sigui a través de la pròpia pàgina web de l’equipament –que òbviament ha de ser accessible- com a través de premsa, indicant-ho als díptics, així com de les entitats de persones amb discapacitat sensorial.

Meritxell Aymerich va tancar la seva xerrada remarcant que el més important és la voluntat de fer que la cultura sigui accessible i que és fonamental desenvolupar accions en aquest sentit “siguin grans o petites”. La periodista també va voler recordar que el nou Codi d’Accessibilitat no explicita com ha de ser l’accés a la cultura per a les persones amb discapacitat i va fer una crida a tenir-ho en compte, sobretot a nivell polític.