Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

La cultura, també accessible per a tots

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ara fa temps, al blog d’aPortada varem escriure sobre les bones pràctiques, fàcils i econòmiques, per què el teatre, el cinema i els museus fossin accessibles per als cecs i és que ara cal retornar al tema per afegir que, a poc a poc, la societat es va conscienciant de la necessitat cultural de les persones amb discapacitats sensorials. En aquests moments ja hi ha projectes per fomentar l’accessibilitat dels cinemes. Per exemple, els cinemes Roxy B de Madrid inclouran l’audiodescripció i el bucle magnètic (per facilitar a les persones amb audiòfon una major recepció del contingut d’àudio) gràcies al projectes “Cine Para Todos 2012” . També els Centres Cívics de Barcelona ja compten amb bucles magnètics i intèrprets per a les presentacions literàries.

José Vasconcelos ja va dir que “la cultura engendra progrés i sense ella no s’ha d’exigir cap conducta moral dels pobles”. I és que la sensibilitat, l’enteniment, el raonament i la comunicació, conceptes molt relacionats amb la cultura, formen part del progrés que hauria de ser universal.

És per això que ens hem de demanar si la realitat va per darrere dels ideals. I si, malgrat que hi hagi molts esforços per part de la comunitat de discapacitats, l’accessibilitat a la cultura encara és un fita per aconseguir.

Ara fa poc es va aprovar que els museus estatals fossin accessibles per a persones amb discapacitat auditiva, una petita passa que a dia d’avui s’ha d’aplaudir (degut a l’esforç que es veu que suposa invertir en cultura i accessibilitat en temps de crisi), però que en realitat podria haver-se fet molt abans que s’aprovés el I Plan Nacional de Accesibilidad el 2004.

Queda molt per fer? Clar que sí! Però si gestors culturals i empresaris agafem consciència, segur que serà més fàcil trobar solucions accessibles que no implicaran gaire esforços. Només caldrà demanar-nos si allò que proposem pot arribar a tothom que li interessi i si podríem fer alguna cosa més per donar-li el plus que, segurament, molts altres grups no tenen.

Visita fugaç al Festival de San Sebastià

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Donosti és un dels pocs llocs que conec que tot i amb un cel gris i amenaça de pluja no perd el seu encant, un dia ennuvolat no empobreix el paisatge de la platja de la Kontxa o l’ambient dels carrers de la part vella. Passejant a la vora del mar cantàbric arribarem al conegut Peine del Viento, l’escultura del basc Eduardo Chillida que s’adapta de tal manera en el paisatge del salvatge cantàbric, que no podem imaginar l’absència de les tres escultures. Després de fer la foto de rigor, desistint de les manobres per encabir les tres escultures a l’enquadrament de la nostra càmera, girem cua i travessem la platja d’Ondarreta, seguint per la Kontxa i fins arribar a veure el Kursaal. Si arribem “al cubo”, tal i com diuen els donostiarres a la seu principal del Festival, de nit el trobarem il·luminat de groc i decorat amb unes grans lletres que anuncien que ens trobem a la 58 edició del Festival de Cinema de San Sebastián. D’aquesta manera, el paisatge del Kursaal il·luminat es converteix també en parada obligatòria si volem tenir una foto representativa de la nostra visita a Donosti. Un cop allà, avancem pel pont il·luminat per fanals que ens porten per una catifa negra a les principal sales de cinema.


Aquesta capital del cinema mundial acull cintes de tot el món i aquest any tres pel·lícules catalanes estaran presents a la secció oficial: Elisa K; Bicicleta, Cullera, Poma i Pa Negre, que de moment estan deixant molt bones impressions entre el públic i la crítica. La representació que tenim doncs, deixa palesa la qualitat del cinema al nostre país. La secció Oficial es completa amb títols espanyols com El Gran Vázquez o la basca Aita i films provinents d’Argentina, Japó, França, Alemanya, Mèxic o Corea del Sud, entre d’altres. Tot i que l’expectativa del festival es troba en aquests títols, entre els que es troba el guanyador de la Concha de Oro, personalment quan vinc al Festival prefereixo veure els films de la secció Zabaltegi, que normalment seran més difícils de veure en cinema.

Malauradament, al  festival d’enguany he pogut veure molt pocs films, però puc recomanar especialment Abel, dirigida pel també actor Diego Luna i Rompecabezas, un film que ja es va poder veure a l’edició anterior del festival dins de la secció Cine en Construcción. Els dos films, provinents de llatinoamèrica contenen un esperit positiu i una qualitat d’històries que deixarà als espectadors amb molt bon sabor de boca.

A més, la 58 edició del Festival presenta una retrospectiva completa a l’obra del director Don Siegel, creador d’obres de serie B i impulsor de la carrera de Clint Eastwood com a actor i director. Una revisió de l’obra del director que va tenir gran influència sobre el cinema de gènere amb un punt de vista inconformista al llarg de tres dècades.

Després de pocs (massa pocs) dies al Donosti Zinemaldia no puc evitar esperar amb encara més ganes el Zoom Festival Europeu de Cinema per a Televisió que es durà a terme del 3 al 7 de novembre a Igualada i que promet també aportar films de gran qualitat, en aquest cas a l’àmbit de les tvmovies, un gènere en alça en aquests últims a Espanya i Europa.

Fellini i el seu circ

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El centre CaixaForum dedica una exposició a Fellini, un dels directors percussors de la modernitat cinematogràfica. “Federico Fellini. El circ de les il·lusions” mostra les icones que el van inspirar en la seva imaginació i en les seves obres cabdals. En aquesta exposició podem veure com Fellini manipulava els seus records, canviava la perspectiva de la història original i creava una nova visió d’allò que li era familiar.

Després de 4 anys de treball Sam Stourdzé, el comissari de l’exposició, recull 25.000 fotografies i documents de tota mena. La mostra, lluny de seguir un ordre cronològic, se centra en els temes que obsessionaven al director: la cultura popular, les dones, els rodatges, els records infantils i els somnis que es fan partícips en les seves pel·lícules.

Un recorregut per la seva filmografia que no ens deixa indiferents, on les dones són molt dones, amb les seves corbes i la seva extrema sensualitat; amb un Marcello Mastroianni sublim en tots els seus papers i amb escenes mítiques que han passat a la història, com ara el bany de la impressionant Anita Ekberg a la Fontana di Trevi.

En aquesta exposició també hi trobarem personatges estranys que deambulen per les seves pel·lícules, que sorgeixen dels seus records i de la història de l’espectacle, i que es fonen en les seves obres. Són caricatures en moviment que el director filma apassionadament i que conformen el seu particular circ del cel·luloide.

Si és que, com només passa amb els grans directors, tot i passar més de 3 hores submergits en aquesta exposició de Federico Fellini encara surts amb ganes de més, amb ganes d’anar a veure La Dolce Vita, 8 e ½, La strada, Roma, Amarcord,… o qualsevol dels vint-i-quatre films que conformen la seva filmografia.  Animeu-vos i aneu a conèixer aquesta petita porció del món “fellinià” que estarà al CaixaForum de Barcelona fins el 13 de juny de 2010.

20 anys de “Foc camina amb mi”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

L’altre dia al metro, de camí cap a casa, un home es va asseure al meu costat llegint un diari gratuït. De sobte, mirant per la cua de l’ull vaig veure un vermell intens a doble pàgina i no vaig poder resistir mirar-m’ho. La cortina de vellut vermell del fons ho delatava: Twin Peaks feia 20 anys.

Fa 20 anys que van assassinar Laura Palmer, 20 anys que l’agent Cooper del FBI va arribar a aquell poblet de Washington, 20 anys que David Lynch va entrar a les petites pantalles de les llars de tot el món amb la seva sèrie de culte.

I és que la magnífica caracterització dels personatges de Twin Peaks s’ho mereixia, tan autèntics i a la vegada tan irreals. Aquell submón que només Lynch és capaç de crear amb cortines de vellut vermell en el món oníric, nans que parlen al revés, gegants que apareixen i desapareixen, l’esperit de l’assassí Bob voltant pel poble i posseint als vilatans…

La seva estètica, característica principal de la sèrie, va fer canviar la manera en què es veien les series. Per primera vegada es podia explicar una història a televisió superant les pel·lícules de cine tant en argument com en qualitat visual. La música, un altre dels elements claus de les creacions de Lynch, creada per Angelo Badalamenti acompanya harmoniosament totes les escenes.

Per tot això: Felicitats Twin Peaks!