Gestió cultural local, gestió creativa… En temps de crisi!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

En els darrers anys les administracions locals han crescut notablement en la prestació de serveis culturals i en la construcció d’equipaments en tots els seus àmbits: teatres, auditoris, centres cívics, biblioteques, museus, centres de formació…  Aquest creixement ha anat acompanyat, en alguns casos, de processos de modernització de l’administració local que han incorporat noves formes de gestió i de prestació dels serveis. En general hi ha hagut molt poc espai per a la reflexió i s’ha primat l’acció, la construcció d’equipaments, l’obertura de nous espais de cultura… en un camí hiperactiu cap a la normalització democràtica i a garantir uns nivells òptims i equilibrats de prestació de serveis culturals a les ciutats i pobles de Catalunya.

Així, en els últims 30 anys les polítiques culturals que, en els primers anys de la democràcia, es fonamentaven en la construcció de nous equipaments (inexistents en molts casos) i en la creació d’una oferta estable i permanent, sembla que s’orienten, cada vegada més, a la necessitat de la planificació estratègica com a element estructural i necessari per a una política cultural coherent, sòlida i visible que consideri més coses que estrictament la programació.

Gestionar Cultura, avui, suposa parlar de persones i de la comunitat en què viuen, i suposa, doncs, posar en contacte i relació persones, valors i expressions. Però també significa invertir en planificació, control i avaluació i invertir en capacitar tècnicament els equips de treball de les àrees de cultura de les administracions en un nou rol del tècnic de cultura que ja no es dedica exclusivament a la programació sinó a la conceptualització dels serveis. Sembla que, per fi, comencem a superar el paradigma de la política cultural dels anys 80 basat en el principi de que l’oferta crea la demanda i que ha justificat, fins i tot, el malnom de “programadors” de determinats tècnics de Cultura d’alguns ajuntaments. Cal treballar des de la planificació estratègica, des dels valors del servei públic, amb metodologia i eines de gestió modernes.

La planificació estratègica és el procés metodològic que permet que els objectius polítics i estratègics de l’organització es puguin materialitzar en plans d’actuació identificables, avaluables que, partint d’una anàlisi de l’entorn i la pròpia organització, estableixi amb claredat les funcions i responsabilitats, l’adscripció de recursos, humans, materials i econòmics, la determinació de la visió i la missió així com la posada en marxa dels processos necessaris per a aconseguir els objectius en l’entorn normatiu de l’administració pública i amb un calendari determinat.

És necessari conèixer el territori i treballar des de la proximitat. El territori vol dir, la situació geogràfica, les seves característiques físiques, la composició social, la seva història, l’entorn natural i l’urbà, l’equilibri territorial, les comunicacions… els agents culturals, els sectors de la cultura, el desenvolupament de l’economia local… I proximitat vol dir conèixer bé quines són les necessitats de la gent de la nostra comunitat i donar respostes amb una clara orientació al ciutadà i no estrictament als sectors culturals. Les persones busquem experiències, emocions i “que ens estimin una mica”. Hem de ser capaços de transformar els nostres serveis en valor, en un conjunt d’expectatives d’utilitat per als nostres usuaris. I és necessari treballar en clau global, connectant els nostres projectes amb d’altres, gestionant la complexa relació i tensió entre local i global. Per tant, proximitat entesa com treballar a prop, no des de, sinó en relació, interactuant, intercanviant, mirant lluny, sense distàncies ni fronteres, generant coses noves… espais nous de relació, virtuals i físics, però amb proximitat.

Hem de treballar amb professionalitat, que implica el coneixement dels sectors culturals, del territori, de les tècniques de gestió de projectes, de les eines que ofereixen les noves tecnologies… i amb transparència que significa poder explicar amb claredat allò que fem i ser capaços de presentar els resultats. I cal treballar en equip, en equips, en xarxa, sistemàticament, no en determinats moments sinó estructuralment, permanentment, com a estil propi de la gestió cultural.

Els continguts s’administren cada vegada més en la xarxa. Cal disposar d’una estratègia digital, administrar bé els canals, dotar d’una una dimensió digital als nostres projectes culturals, ser capaços de fer alhora virtuals i físics els projectes, socialitzant l’accessibilitat en totes les seves dimensions.

I cal disposar també d’una bona estratègia pedagògica, donar-li força al binomi Cultura-Educació, generant el màxim de projectes compartits en el màxim d’àmbits possibles.

Atreure talent, conservar-lo, crear les condicions necessàries, crear oportunitats constantment, de forma sistemàtica. Una ciutat és creativa si és capaç de posar les condicions perquè els ciutadans desenvolupin les seves capacitats creatives. Es tracta de generar espais públics que afavoreixin el frec, el contacte entre persones capaces i amb ganes de comunicar. Si la ciutat no dóna oportunitats les ganes de relacionar-te’n et porten a un altre lloc.

En temps de crisi, hem d’estar preparats, ens hem d’haver dotat d’instruments financers i eines que ens donin informació per a la gestió i que ens permetin ser eficients (major aprofitament dels recursos), eficaços (proporcionar millors serveis), rendibles (major profit de les nostres inversions), i deixar espai per a la innovació permanent… només així podrem créixer.

Per Rafa Milan – Gestor Cultural

Xavier Marcé “La crisi dins la crisi”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Xavier Marcé

Xavier Marcé ha estat el protagonista del Tast de Cultura de juliol d’A Portada. Es defineix com a “home del sector públic” que coneix la municipalitat cultural i l’ICIC, membre d’una generació post-franquista molt involucrada en la política cultural. Malgrat això, també afirma tenir una visió autocrítica del paper de l’Administració Pública i les Polítiques culturals del nostre país.

Per tal de comprendre millor la situació de la crisi actual, Xavier Marcé va parlar de tres moments importants per la cultura: la revolució francesa, el maig del 68 i l’excepció cultural on els béns culturals es converteixen en una mercaderia més.

Segons Marcé, a l’actualitat s’ha d’estar atent a la revolució Digital. Amb Internet la figura del Creador, Productor, Distribuïdor i Exhibidor queda desdibuixada. A més, amb la socialització, ja no existeix un problema d’accessibilitat a la cultura sinó un problema de qualitat. Així doncs, veiem com la cultura es troba davant d’una crisi estructural, transformació deguda a la Revolució Digital, i a una crisi conjuntural provocada per la crisi econòmica.

No obstant això, la cultura no s’hauria de veure molt afectada per la crisi econòmica perquè no és un producte/servei que respongui als canvis de preu/renda, ja que és molt inelàstica. Però tot i això, per què el sector cultural nota la crisi? Marcé puntualitza que hi ha un intermediari públic que decideix comprar o no el producte en funció dels seus pressupostos, que sí que han disminuït. Per tant, la crisi afecta sobretot a aquells que no tenen un espai privat per mostrar-se. La solució és liberalitzar la cultura, així la demanda no baixaria i no es veuria afectada per la crisi econòmica.

Fins ara s’havia pensat que l’oferta creava demanda per si mateixa, i s’havien centrat esforços en crear oferta i no demanda. Això no és així, s’ha de fer una recerca de talent, ens hem de dirigir cap a una cultura sostenible, hem de diferenciar el creador de la creació i hem d’apostar per la competitivitat.

En resum, Xavier Marcé afirma que el problema no és que el consum no augmenti sinó que la cistella del consum s’omple cada vegada més amb productes de fora. Aquest és un camí irreversible i si nosaltres no ho comencem a canviar aquesta tendència tampoc es farà des de fora.