Pare, jo vull ser ballarina!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquells que tenim fills sabem el què és. Els mires la primera vegada, a l’ hospital, i penses, què serà de tu? Aquesta primera intuïció, tan vertadera, de desitjar la felicitat d’ aquell qui estimes, es va convertint poc a poc en una mirada carregada de pretensions. Les convencions, el sistema econòmic, el narcisisme… “Seràs enginyer, metgessa, informàtic, ara sembla que ser arquitecte no està aconsellat”. “Però, pare, jo vull ser ballarina!”

Deliciós aquest curtmetratge, que ens fa pensar una mica a tots….

¿Bailamos?

 

La cultura i la creativitat ens poden dur a un nou paradigma?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.

 

Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem – o hauríem d’anar – cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.

 

Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.

 

Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?

 

Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure

La cultura, element disruptiu per a la comunicació corporativa

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui hem organitzat al Col·legi de Periodistes (@Periodistes-org) un col·loqui-dinar sobre CultHunting (@culthunting) i el que la cultura pot aportar d’innovació a la comunicació corporativa.

Hem tingut tres ponents de luxe, els directors de comunicació del Mercat de les Flors, del Teatre Nacional, i de la Fundació MACBA. Tots tres, han dedicat un sentit record a l’Anna Lizaran al qual ens afegim de tot cor. Gràcies Annita, per tot el que ens has donat!

Pepe Zapata (@pepezapata), dircom del Mercat de les Flors (@mercatflors), afirma que l’element disruptor de l’artista pot ajudar l’empresa a trobar noves respostes als seus reptes. Comenta que les organitzacions no busquen noves vies de patrocini sinó compartir projectes culturals. Ens recorda el Cluetrain Manifesto: les marques són converses. Per tant, cal tenir molt clar els valors (diferencials) que guien aquestes converses. La clau de la comunicació – corporativa i també cultural – és connectar comunitats. Cal generar engagement amb els públics, clients o usuaris.

Consol Vancells (@cvancells), dircom del Teatre Nacional (@teatrenacional) ens explica que el que la cultura pot aportar a l’empresa és compartir valors. L’empresa s’ha de preguntar quins són seus valors i si es vol comprometre amb la comunitat. És imprescindible aquest plantejament previ per donar sentit a la imprescindible col·laboració del sector privat, públic, cultural i la societat. Cal que tothom hi guanyi perquè tingui sentit.

Respecte de la comunicació cultural, comenta Vancells que l’objectiu no és vendre, la venda (d’entrades, abonaments, experiències) és la conseqüència d’una bona estratègia de comunicació. La campanya de comunicació més eficient no val diners ni es pot pagar i es diu boca-orella. El teatre és el 3D de tota la vida, l’experiència del directe és impossible de substituir. El teatre i la cultura aporten veritat – no es pot enganyar des de l’escenari – i això és el que la gent busca avui. Les empreses que busquen veritat, la poden trobar en l’art i la cultura.

Vancells fa referència a frase de Felix Muñoz, ex-dircom de Coca-cola: “No és una època de canvi, és un canvi d’època”. El sistema capitalista actual no funciona – diu la Consol-, l’hem de repensar entre tots, tots som agents del canvi. I en aquest canvi hem de prioritzar els valors, la veritat i les persones. Per començar amb el canvi recomana un vídeo inspirador de Simon Mainwaring, ànima del projecte We First (@wefirst): “From Me First to We First”.

Clou el torn de presentacions David Camps (@David_Camps), director de comunicació i patrocini de la Fundació MACBA (@MACBA_Barcelona), entitat que recentment ha celebrat el 25è aniversari. Camps afirma que cal posar en valor el que la cultura pot aportar al branded content i a la innovació a l’empresa. Davant la pregunta de què esperen avui les marques, comenta que una gran majoria demanen l’accés a un nou públic que els resulta atractiu i eines per gestionar i protegir la reputació corporativa. Aquests són els motius, però qui i perquè es pren la decisió d’inversió cultural dins les empreses? Camps ens diu que no sempre és el president o CEO, sovint també influeixen els directors de comunicació, RSC… Per als primers el motiu principal són les relacions que poden establir mitjançant el patrocini o mecenatge, per als segons la decisió pot estar més vinculada als valors i retorn de la inversió que els aporta vincular-se a un projecte cultural. Relacions o valors són la base de la motivació d’una acció cultural.

Les empreses avui dia, a més, volen projectes a mida, diu Camps. El patrocini del segle xxi requereix noves estructures a les entitats culturals. La figura del fundraiser o feefinder serà cada dia més rellevant. Acabem amb una nota negativa tot i que previsible, Camps comenta que l’esborrany de la Llei de Mecenatge està aturada al Ministeri d’Hisenda i que no espera que s’aprovi en aquesta legislatura…

Les noves possibilitats de relació amb l’espectador a través dels canals de venda propis

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

 

Durant dos dies hem estat presentant a diferents persones el nou projecte d’aPortada Comunicació, www.cultcities.com. Es tracta d’un programa que permet gestionar les dades dels públics culturals de manera professional amb l’objectiu d’optimitzar l’ús posterior per a una comunicació efectiva.

Hem tingut el plaer de conèixer diverses iniciatives tecnològiques molt interessants, d’una banda, les plataformes de gestió integrals d’equipaments i d’altra banda, les famoses empreses de “ticketing”. Algunes ja consolidades com www.entradas.com i d’altres més innovadores sota el meu punt de vista com www.ticketea.com o www.koobinevent.com. És cert, tothom vol tenir dades: els teatres, els festivals, i, evidentment, les mateixes empreses de “ticketing” volen tenir les dades. La possibilitat de gestionar la relació de l’acte de la compra amb el client és un privilegi que ja feia molt de temps que s’estava cercant des dels espais i institucions escèniques. Algunes institucions com la Diputació de Barcelona han impulsat línees de subvencions molt clares adreçades a facilitar la incorporació de sistemes propis en equipaments.

És un gust veure com Catalunya es posiciona a Espanya com una comunitat innovadora pel que fa a la gestió cultural, a la incorporació de sistemes de gestió professionals. Una comunitat que es preocupa per com millorar la relació amb els seus públics. La pregunta clau és quines possibilitats ofereix un ticketing propi per a la configuració d’un criteri de relació amb els nostres públics. Alguns punts importants a tenir en compte:
1. L’eina de venda pròpia és un privilegi per a l’obtenció de dades personals bàsiques: DNI, NOM I COGNOMS, CODI POSTAL, E-MAIL. En l’acte de la compra no es pot demanar més.
2. També es pot extreure la informació pròpia de consum: quant, quan, com, preferència en l’espai, etc.
3. Aquesta informació és molt important però s’ha de traduir en la possibilitat d’una millor segmentació en la comunicació amb aquestes persones.

Cal complementar amb una eina CRM. Es tracta de comunicar-te amb aquestes persones i obtenir més informació per després segmentar: els hàbits, els gustos, les tendències, les barreres al consum, les motivacions, etc. D’aquesta manera, les eines de ticketing faran un gran servei a la difusió de l’equipament.
1. Segmentant guanyem: proximitat, efectivitat, confiança, etc.
2. L’èxit que motivarà la compra recau en construir un diàleg de tu a tu amb els persones.
3. La venda es motiva a través del preu, de les recomanacions, de la publicitat, però, sobretot, a través d’una relació que es va construint.

Si, a més, compartim la informació de preferències amb altres, podrem:
- Tenir informació no només dels clients sinó dels que no ho són.
- Per tant, pensar en la possibilitat d’ampliar els nostres públics.
- Pensar estratègies publicitàries i, fins i tot, de programació, adequades a la voluntat de l’espectador.

CultCities és el primer CRM pensat específicament per a la gestió de públics culturals.

Llancem nous projectes per a la cultura… Els voleu conèixer?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest mes d’octubre estem d’estrena. Llancem dues iniciatives en què hem estat treballant molts mesos i de les quals n’estem molt satisfets.

La primera surt a la llum amb el suport de la Llotja de la Cultura de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una jornada d’inspiració orientada a directius d’empresa per donar conèixer les possibilitats que ofereix la cultura com a motor d’innovació a l’empresa. Hem pensat mai com la cultura ens pot ajudar a generar canvis, millorar la motivació dels equips, augmentar la visibilitat o generar noves idees?

Sota el títol de CultHunting Day en una intensa jornada el divendres 23 de novembre presentem casos d’empreses que han apostat per la cultura com a estratègia corporativa, diàlegs inspiradors entre artistes i emprenedors, més de 20 idees d’artistes pensades per donar solucions a l’empresa…

Convidem creadors que tinguin una proposta que pensin pot donar solució a un repte del món de l’empresa que enviïn propostes a través del web del CultHunting Day per ser una de les 20 idees que es presentaran a un centenar de directius en aquesta jornada.

El nom de CultHunting ve de la cerca de noves tendències a les empreses a partir de la cultura. L’art és pura creativitat i un motor d’innovació que també pot ajudar les empreses. Entreu a culthunting.com per a més informació.

La segona és una plataforma de CRM per a Ajuntaments i entitats. Amb el nom de CultCities, identitats culturals ofereix un estudi de perfils culturals, una plataforma de gestió de dades i enviaments.

En temps de tempesta sortim a la mar i fem noves propostes. Perquè quedar-se quiet no és mai la millor solució, perquè tot és possible i perquè sabem què necessiten els nostres clients, aquest mes neixen dos nous projectes aPortada. Embarqueu amb nosaltres?

 

La cultura és masculina?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El dijous 6 de setembre la Fira de Tàrrega i l’entitat sueca Subtopia van organitzar un fòrum de debat sobre cultura Catalunya-Països nòrdics anomenat “Focus nòrdic”.

Els amics de la Fira em van convidar a moderar i presentar les conclusions de la taula sobre gènere i cultura, que va dur el títol d’eQuality. Les reflexions que se’n van derivar van ser molt interessants i les volia compartir amb vosaltres.

Suècia i els països nòrdics viuen un gran renaixement del moviment feminista i la qüestió de la igualtat d’oportunitats d’ambdós gèneres està a l’agenda mediàtica i política. A Catalunya, en canvi – segurament perquè tenim d’altres coses en què pensar darrerament que suposen més urgència – no és un tema de debat i, tal i com vam constatar a la conversa, la paraula feminista genera certs anticossos i es relaciona amb els moviments dels anys 70.

Necessitem aquí a casa nostra aquest renaixement? Tenim la feina feta? Ens hem parat mai a pensar qui dirigeix la cultura del país? Grans festivals, equipaments, ens públics… són bàsicament dirigits per homes, es comentava a la taula de debat, mentre que a Suècia més del 50% dels llocs directius en l’àmbit de la cultura estaven ocupats per dones.

Per què és important pensar si és un home o una dona qui dirigeix una entitat? Hem de recórrer a quotes per corregir una situació desigual? Aquestes i altres preguntes van sorgir al debat. Tove Sahlin de Shakeitlab comentava que la resposta de que cal primar la qualitat per damunt del gènere podia ser una trampa, perquè cal veure qui defineix la qualitat. Deia Tove que “els homes han tingut 400 anys per equivocar-se, ara és el torn de les dones”. Què en penseu?

A la conversa vam concloure que les dones necessitaven voler, poder i algú que hi cregui. Calen suports estructurals, crear xarxa i, sobretot, assumir la visibilitat. Les dones encara som massa invisibles públicament i cal que perdem aquesta prudència. Què en penseu?

 

Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

La Llei de Mecenatge: per mi un plantejament incomplet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir a la conferència del Secretari General de Cultura, José María Lassalle, organitzada pel Cercle de Cultura, a qui felicito per endavant per la tan encertada iniciativa. El Secretari va desenvolupar en 45 minuts una ponència sobre “Cultura del mecenatge i participació social” i va anunciar que aquest dimecres la comissió delegada d’assumptes culturals té com a objectiu aprovar l’esborrany perquè entri en tràmit parlamentari.

Inicialment, com a bon professor universitari, va recordar a l’Auditori el paper històric del mecenatge: el Museu del Prado, l’adquisició de col·leccions d’art importants, el Quixot, Velázquez; fent especial èmfasi en el paper de la burgesia catalana del s.XIX, que a partir de la consciència del valor de l’art, van impulsar espais com el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o van col·laborar en el desenvolupament de l’arquitectura modernista.

Després de la breu introducció, Lassalle va fer un repàs dels principals motius que han portat al sector de la cultura a sofrir la crisi del sistema – negoci i finançament – de manera especialment greu. I va presentar la Llei del Mecenatge com l’esperança per a molts. Tot i que va valorar l’esforç realitzat pels diferents Ministres de Cultura des dels anys 80 – pel procés de democratització que es va impulsar facilitant l’accés al consum a diferents col·lectius – , no va tenir objecció a inculpar als partits polítics d’utilitzar la cultura com una eina més de l’entramat ideològic de cadascun. Per això va advocar per un gran Pacte d’Estat que promogui que la cultura i les seves manifestacions no estiguin en mans del poder i, per tant, al servei de la ideologia.

 

 

Va presentar la Llei de Mecenatge com la possibilitat de fer partícip la societat i les persones individuals d’una nova concepció de l’art, fugint de les cotilles que ha imposat la política a través de la cultura de la subvenció. L’objectiu és afegir valor, canalitzar, i fomentar la col·laboració públic – privada. “Les polítiques dels anys 90 i inicis del s.XXI ens han portat a un entramat cultural ineficient, no viable econòmicament, desatès en xarxes, i opac quant al finançament públic” va afirmar Lassalle a una de les crítiques més dures a les mesures que ens han portat al moment actual.

El Secretari va anunciar l’aprovació de l’esborrany per a aquest dimecres, i està previst que s’iniciï el tràmit parlamentari en breu. A la pregunta sobre les mesures concretes que s’impulsaran amb la Llei, Lassalle va contestar que bàsicament es tractarà d’ incentius fiscals i reconeixement públic del mecenes – amb la creació del Consell Públic del Mecenes – ; emulant el model francès. A França des de la implantació de la Llei el 2004, han passat de 150 milions d’inversió privada a 683 milions d’inversió.

Però, com sempre que es parla de Mecenatge i patrocini es van oblidar dues qüestions fonamentals: la cerca d’una definició clara sobre la convivència entre el valor immaterial i l’impuls de les indústries culturals; i el valor que pot aportar la cultura a les empreses. Deia Lassalle que finalment l’estat intervé mínimament al pressupost global de cultura, sobre un 50% el gestió les corporacions municipals i un 20% la comunitat autònoma. Però, en quin punt convergeixen les dues postures? La d’aquells que defensen el valor immaterial de la cultura, i aquells que insisteixen en la professionalització de les indústries culturals. Simplificant, què cal subvencionar perquè mai serà rendible? No pretenc donar resposta a aquest debat en aquest article; però crec que és fonamental per abordar la qüestió de les indústries culturals d’una manera seriosa. D’altra banda, incentivarà l’Estat la inversió en cultura de les empreses com a eines per al seu propi negoci? Si la inversió en cultura es redueix a la qüestió “solidària” o de “reputació”, estem reduint el valor que aquesta té per dinamitzar, refrescar, cohesionar equips, humanitzar, moltes empreses, que en aquests moments tenen el gran repte de reinventar-se i motivar els seus equips, per fer-los partícips d’un camí conjunt: d’empresaris i treballadors. No és d’estranyar que grans marques com Loewe o Camper estiguin exposant els seus productes com a autèntics museus, per exemple. Als Estats Units, empreses com Zappos ofereixen propostes culturals durant la jornada als seus treballadors, i introdueixen dinàmiques teatrals a les seves presentacions, etc.

Encara ens queda un passa més!

 

Entendre a utilitzar Internet

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Internet és notícia, és el que llegim als diaris, escoltem a la ràdio o mirem per la televisió. En els últims temps, Internet és gairebé omnipresent a les nostres vides. Pot formar part de l’actualitat per ser un dels majors responsables de les revolucions a diferents països àrabs però també ho és pel sorgiment de noves lleis que limiten els seus usos, intentant regular una nova plataforma que sembla irregulable.

El més important a Internet és entendre’l a utilitzar. És massa difícil lluitar contra Internet, hem d’explotar el seu potencial, tant des d’institucions, empreses, artistes com de particulars. Hem de fer una mirada de fons i deixar volar la nostra creativitat, perquè és a partir d’aquesta mirada positiva i activa amb la que crearem noves maneres de veure el món.

Posarem per exemple el món de la cultura. Moltes vegades quan pensem en cultura s’entén que el sorgiment d’aquesta nova plataforma li ha estat perjudicial, ens venen al cap paraules com “propietat intel·lectual”, “SGAE” o ”Sinde”. Però si ens desfem dels prejudicis inicials, recordarem com en els seus inicis (i actualment també) xarxes com MySpace van ajudar a donar notorietat a noves bandes encara desconegudes. Però Internet no només suposa una oportunitat per principiants de la cultura, sinó que també Festivals ja consagrats de l’escena catalana fan servir xarxes com Spotify per donar a conèixer els artistes que hi participaran, així ho ha fet des de fa uns anys el Mercat de Música Viva de Vic o recentment el famós Festival Coachella ha retransmès per Youtube i gairebé ininterrompudament els concerts més importants del festival. I no cal que el producte sigui modern i destinat per a joves, l’explotació de les xarxes també funciona amb la Música Clàssica, com és l’exemple de la iniciativa Orquesta Sinfónica de Youtube en la que 101 músics de 33 països es van reunir a Sydney per realitzar un festival de gairebé una setmana que posteriorment es va penjar a la xarxa, així com es va retransmetre en directe el seu últim concert i fins i tot la mateixa plataforma et convida a improvitzar davant una pantalla d’ordinador amb un mòvil o un paper com a únic instrument.

Així doncs, siguem creatius amb Internet i busquem noves maneres de difondre la cultura per la xarxa de manera activa i positiva.

 

Participació 2.0: un vestit fet a mida

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Quan obres la caixa de la participació has de saber què vols fer. Molts l’han obert sense saber què fer-hi i aquest no és, ni molt menys, el millor camí”. Amb aquesta declaració de principis van començar la seva exposició @mariafa @losilux al #tastcom de dimecres 7 de març. Elles són Maria Farràs i Lucia Calvo, coordinadora del CCCB Lab i responsable de participació al CCCB respectivament. Van venir a@aPortadaCat  a parlar d’estratègies i processos participatius a la xarxa i ens van explicar la seva experiència al CCCB. També els vam fer una entrevista que hem resumit en el següent vídeo:

Després de les seves múltiples vivències, @mariafa i @losilux són molt clares: a l’hora d’impulsar la participació 2.0 cal fer un pla de comunicació que tingui en compte el Qui, el Què, l’On, el Com i el Perquè. No es tracta de participar per participar, sinó que per cada projecte es fa un vestit a mida: es planteja si cal participació i de quin tipus.

  • El Qui: en funció dels temes i objectius d’un projecte es generen unes comunitats de participació o unes altres.
  • El Què: per a cada comunitat es pensa una estratègia específica. Algunes tenen Facebook i Twitter, d’altres només Facebook o Twitter, n’hi ha que també pengen d’un bloc i d’un compte a Delicious, etc. En altres paraules, cada comunitat del CCCB és un món. De fet, n’hi ha de molt consolidades i d’altres que fa poc que han nascut. El cert és que de comunitats, el CCCB en té un grapat: CCCB EducacióCCCB LabKosmopolisPublic space, etc.
  • L’On: el CCCB aposta per una participació tant presencial com virtual. L’objectiu és que cada cop més les dues estratègies de participació estiguin vinculades.
  • El Com:  es dissenya en funció del projecte, dels recursos disponibles i de la relació entre el CCCB i els usuaris a qui va destinat el projecte. @mariafa i @losilux asseguren que abans de començar un projecte cal saber fins a on es vol obrir la participació i deixar clar les regles del joc entre el CCCB i l’usuari. En aquest sentit, el CCCB fins i tot ha creat un protocol d’actuació a les xarxes socials.
  • El Perquè: el CCCB aposta per la participació per tradició creativa, per l’aposta constant de la cultura participativa i per l’evolució del públic, que està passant de simple espectador a contribuïdor.

 

“Brangulí va ser aquí. I tu?” és un dels exemples de participació que ens van explicar. L’exposició“Brangulí. Barcelona 1909-1945” es va veure al CCCB la segona meitat del 2011. Estava dedicada a l’obra del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d’algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el llarg període ple de canvis i conflictes del 1909 al 1945.

A banda de les fotos originals de Brangulí també es va desenvolupar un projecte fotogràfic participatiu anomenat “Brangulí va ser aquí. I tu?”. Per tirar-lo endavant es va contactar amb la comunitat  Barcelona Photobloggers i es va posar en marxa un projecte per tal que els fotògrafs actuals enviessin fotos que reflectissin la manera com ells veuen la Barcelona del S.XXI. Això va implicar crear una web i obrir un grup a Flickr. Per fomentar la participació es van fer un parell de trobades presencials.

Quin va ser el resultat de tot plegat? El CCCB va rebre gairebé 5.000 fotos de 598 autors diferents. Un jurat va seleccionar 324 fotos finalistes, 10 de les quals van ser escollides guanyadores i van ser l’eix central de l’exposició “Barcelona: 2000-2011”, que va conviure amb l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945”.

Afirmen @mariafa i @losilux que “el 2.0 és una actitud, una manera de fer, d’incloure a la gent al CCCB. Quan obres la caixa de la participació ja no la pots tancar. Quan demanes participar, et poses en una situació d’igual a igual amb el teu usuari”. Aquesta és l’essència de la participació.