Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

El teatre que segueix omplint teatres

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa pocs dies es clausurava la 23a edició de La Mostra d’Igualada – Fira de Teatre Infantil i Juvenil on s’han pogut veure una cinquantena de propostes a la programació oficial. 26.000 espectadors van poder gaudir de primera mà del centenar de representacions que es van fer a la capital de l’Anoia entre el 19 i el 22 d’abril.

Enguany, un dels fenòmens que ja despuntava en edicions anteriors, s’ha fet més evident que mai: companyies i professionals que fins ara no es dedicaven al teatre familiar, per a tots els públics o infantil i juvenil (que cadascú triï l’etiqueta que més li agradi), s’hi comencen a dedicar. És el cas, per exemple, del darrer premi Ciutat de Barcelona de dansa, Thomas Noone que va estrenar Balbir, el meu avi, o de la Factoria Escènica Internacional (FEI), de Carme Portacelli que va representar L’Ogret a La Mostra d’Igualada o els ja consolidats Teatre al Detall que a la fira de teatre infantil i juvenil plantejaven la història de El Llepafils, entre d’altres. També tenim el cas d’Oriol Broggi –Premi Ciutat de Barcelona de teatre- que a més de proposar amb la Perla 29 un altre infantil, en aquesta ocasió també hi va pujar a sobre l’escenari.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics. 

És evident que en els temps que corren cal reinventar-se i treballar propostes per a nous targets. I el teatre per a tots els públics és un bon camí, ple de propostes innovadores i de qualitat. De fet, les arts escèniques per a tots els públics continuen essent una oferta cultural amb gran demanda que segueixen omplint teatres d’arreu del país. I que així sigui per molt anys!

Dansem la història de la dansa!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

La dansa és equiparable a una flama… es mostra sensible a tot allò que passa al seu voltant i s’adapta a tal i com l’aire bufi en aquell moment. La dansa forma part de la història, pot canviar el seu plantejament, en funció de les guerres, dels efectes de les massificacions urbanes, de les pròpies evolucions humanes, etc.

La dansa ha viscut històricament canvis significatius, l’únic que tant a Catalunya com a Espanya sempre hi ha hagut un gran buit d’informació entorn aquest tema. Dansa moderna i dansa contemporània són conceptes que existeixen i que apareixen en un determinat moment amb unes determinades condicions. Per això, en Toni Jodar, que va ser el convidat d’A Portada al darrer tast de cultura l’1 de desembre, ho expliquen i ho il·lustren. Gràcies a les seves experiències personals i al llenguatge en moviment del seu cos, en Toni va saber fer arribar als assistents, el pas del temps de la dansa.

I el conte que ens va explicar va començar amb aquells personatges de principis del segle XX que van revolucionar el panorama de la dansa, copat en aquell moment pel Ballet Clàssic (dansa marcada pels cànons estètics que busca arribar a la bellesa situada al més enllà, basada en la ingravidesa):

El primer personatge del conte va ser Isadora Duncan que va ajudar a que el món comencés a entendre, i als allà presents també, que “la dansa és la màxima llibertat del cos”. Una realitat que dona peu a noves figures: Marta Graham i José Limón. Amb l’ajuda d’en Toni ens introdueixen en un nou escenari: la Dansa Moderna. Toni! Què dius que fas? Equilibrar i desequilibrar el teu cos… Uau…

Quan tot el públic d’Aportada s’havia transportat amb els moviments i el relat d’en Toni al món de la Dansa Moderna, Merce Cunningham, un altre personatge clau de la història, passa pàgina i ens desafia per tal d’entrar al capítol de la Dansa Contemporània. Dansa Contemporània? Explosió de nous personatges! noves idees! i sobretot nous moviments! Increïble… De cop i volta en Toni balla “sense punts fixos a l’espai, tota Aportada (en aquest cas) pot ser el centre del seu moviment”, la “dansa no és emoció és moció”. Només aquest Contacontes com és en Toni, ens podia fer veure la relació de la massificació urbana, com per exemple de Nova York, amb la nova conjuntura al llenguatge de la dansa.

La història cada vegada es perfila més i de mica en mica ens endinsem a l’estil Postmodern. En Toni es comença a moure centrat en les seves articulacions, la seva energia i els  seus fluids interns… I mentre jo també sentia les meves articulacions, la meva ment viatjava pel món dels moviments i les idees fins arribar a la propera parada: la democratització de la dansa i en definitiva, el concepte de l’economia del moviment. Els assistents vam poder veure amb les nostres pròpies articulacions, vull dir ulls, com és possible realitzar el moviment més eficaç amb el mínim esforç.

Finalment, en Toni acaba el conte amb un toc europeu. Ens parla de la Dansa-Teatre, de Pina Bausch, les màscares i els silencis. I per últim, la dansa jazz vinculada al teatre i al cinema musical.

En definitiva, els allà presents vam poder assistir a una classe històrica i conceptual d’aquelles que diríem magistral, amb una petita diferència de les classes de sempre: A Portada es va convertir en un teatre improvisat ple de moviments, atenció i somriures que va transportar els assistents a un conte real i al mateix temps, màgic.