Nous reptes per als nous responsables de cultura dels nous ajuntaments

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dia 22 de maig passàvem per les urnes i l’11 de juny es constituïen la gran majoria dels ajuntaments de Catalunya. Ara, comencem a conèixer els cartipassos i, per tant, els responsables al capdavant de les diferents regidories o àrees. Tots ells tindran un gran repte per davant: gestionar les malmeses finances municipals.

Fins ara els consistoris havien posposat les grans retallades fins després de les eleccions municipals i n’hi ha que fins hi tot han aprofitat les festes majors de primavera per acabar de tirar la casa per la finestra i muntar una festa sonada pensant en els resultats de les urnes. El problema arriba ara quan, o bé els responsables polítics revalidats o els nous, han de buscar la manera de sobreviure a les malmeses finances.

La unió fa la forçaFins ara, els ajuntaments que tenen un sistema de finançament que no s’ha reformat des de fa tres dècades, s’han pogut aprofitar del boom immobiliari i dels impostos que aquest ha generat per tenir ingressos (totalment conjunturals) i els han aprofitat per oferir serveis que, per llei, no estan obligats a donar: finançament de museus, teatres, auditoris, festes majors, associacions culturals, escoles de música o festivals, i si la població és de menys de 5.000 habitants, ni tan sols tenen l’obligació de finançar biblioteques.

En temps passats els consistoris han construït equipaments que potser ara queden infrautilitzats i buits de continguts, han dissenyat festivals i programes culturals ambiciosos, han dotat de recursos entitats de voluntaris que formen teixit social i que, sovint, fan de catalitzadors culturals i de pols d’integració, etc. Ara no val aplicar allò de tot això no és obligació nostra i començar a retallar per la cultura. No val deixar de fer les programacions estables de teatre, dansa i espectacles per a tots els públics, no val tancar museus i equipaments deixant que s’omplin de pols perquè no hi ha diners per mantenir-los, no val reduir els festivals i programes culturals a les mínimes expressions i tampoc val escanyar a les entitats culturals que tan bona feina fan. Justament, amb el teixit social de bracet, és hora de plantejar propostes arriscades, innovadores, creatives i que diferenciïn i posicionin al municipi. I això, necessàriament no vol dir més diners, ni grans inversions. Tal i com passa al món dels castells, la unió fa la força. Ara més que mai.

Joan Sala, cofundador de Verkami

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Micromecenatge o crowdfunding, una alternativa real a la producció i el consum culturals”

Fa només uns dies se celebrava a Barcelona el 1r Festival de Crowdfunding d’Espanya organitzat per Compartir dóna gustet. L’expectació que aquest nou model de finançament ha generat ens va animar a convidar al TAST de CULTURA  als fundadors de Verkami, una plataforma on-line de crowdfunfing.

La traducció literal de crowdfunding seria crowd = multitud, i funding = finançament. Per tant, la conclusió directa seria que crowdfunfing = finançament col·lectiu. En aquesta línia, en Joan Sala defineix el crowdfunding com un nou model en què  els creadors financen les

seves obres amb les aportacions directes del seu públic, a canvi de recompenses i conservant el 100% dels drets.

Un sistema que, segons va explicar en Joan Sala, ja ha estat experimentat amb èxit a plataformes com KickstarterIndieGoGo,Queremos.br o Flattr, i que recentment s’ha instaurat a casa nostra amb exemples com VerkamiLánzanos, o la plataforma Goteo.

En el nou model, el consumidor del producte cultural es converteix en un mecenes que deixa de ser passiu, té capacitat de decisió i obté productes exclusius a canvi de la seva aportació . Per tant, en aquest nou model és la ciutadania, fins ara espectadora o consumidora passiva, qui aporta valor a la proposta cultural i qui decideix quins projectes desitja recolzar perquè tirin endavant. Des d’aquest punt de vista, el crowdfunding no és només una resposta a la necessitat econòmica, sinó a un canvi de model de producció i consum cultural.

En el cas del creador, va destacar Sala, el crowdfunding suposa una bona eina no només per aconseguir fons sinó també per mesurar l’èxit de les propostes artístiques sense dependre de l’opinió de tercers. A més, el sistema li permet conservar el 100% dels drets sobre la seva obra.

Malgrat aquests avantatges, el crowdfunding no és la solució a tots els problemes de finançament de projectes artístics. Plataformes com Verkami, explicava Sala, són una eina i com a tal cal saber-ne fer ús. Saber difondre, comunicar i involucrar els mecenes al projecte i tenir-hi o crear-hi comunitat és imprescindible i no depèn de la plataforma de crowdfunding sinó dels impulsors del projecte.

Aiximateix, un dels dubtes que ens va plantejar Sala és la possibilitat d’una fórmula mixta, compatible amb altres fonts privades i públiques o, fins i tot, la possibilitat que l’administració pública assumeixi mecanismes similars que permetin a la ciutadania accedir a la presa de decisions sobre els ajuts públics. Crowdfunding com a alternativa o complement de finançament?