Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

La propietat intel•lectual a Internet: “N’hem de parlar”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Dijous passatl’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar un interessant dinar amb l’advocat Abel Garriga. Vam debatre sobre la propietat intel•lectual i com aquesta s’ha d’adaptar als nous temps i eines tecnològiques. I és que en l’era de la hiperinformació, hiperconnectivitat, en els temps que fins i tot les revolucions socials es produeixen a la xarxa, cal repensar el model de negoci dels creadors d’intangibles.

La trobada es produeix just després de l’aprovació de la “Llei Sinde”. Segons Abel Garriga una llei que pot ser bastant inoperativa, ja que cal comptar amb els terminis judicials, i que d’aquí a poc ningú no recordarà més enllà de les anècdotes com la dimissió d’Alex de la Iglesia de l’Acadèmia de Cinema.

Per a Garriga la gran pregunta és “Com aconseguir que els creadors puguin viure de la seva feina?”. Estem davant d’un conflicte d’interessos: la necessitat col•lectiva de consumir cultura i els drets dels creadors. Els béns intangibles són naturalment apropiables i, per això, són més difícils de protegir. I la societat necessita que hi hagi creació, la cultura és d’interès públic, i els ciutadans reclamen el dret d’accés. Cal donar valor als béns culturals, però no es poden tractar com si fossin mercaderies.

Jordi Pascual comenta que els béns culturals tenen una naturalesa econòmica i també simbòlica. La cultura fa més lliures a les persones. Per tant, cal que el seu tractament en comerç internacional sigui diferent, i així ho va manifestar l’UNESCO l’any 2005.

Internet ha canviat el paper de l’intermediador – que avui dia són sovint les empreses de telefonia (convertides en un nou actor de les indústries culturals) – i els creadors ha de canviar necessàriament el model de negoci. Un informe recent, “Toward a New Era of Intellectual Property: from Confrontation to Negotiation“, emfasitza la necessitat de repensar la propietat intel•lectual perquè s’adapti als temps que estem vivint. Cal donar valor a la cultura, amb les eines del present. No acceptar l’evidència no és la solució. La gran lliçó d’Alex de la Iglesia és la seva frase: “N’hem de parlar”.

Quin és el perfil del gestor cultural?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir dijous 29 d’abril, l’Associació dels Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ens oferia una Jornada sobre el Perfil del Gestor Cultural. Es presentava l’interessant i rigorós estudi de Tino Carreño.

La professió de la gestió cultural és ben nova al nostre país, i també a la resta del món (tot i que en l’àmbit anglosaxó tenen una mica més de recorregut i, sens dubte, reconeixement). Es parlava d’animador, promotor, mediador, agent, treballador, administrador o gerent cultural… Ben bé cap als anys 80 es comença a utilitzar la denominació de gestor cultural i a la dècada dels 90 comencen a sorgir estudis específics d’aquest àmbit.

Avui, s’ha assolit força consens en la denomització la nostra professió, gestor cultural, però potser no està tan clar quin és el nostre paper. Sovint encara no sabem explicar el que fem. Alfons Martinell apunta a que el gestor cultural, analitza i interpreta la realitat, facilita la participació a l’acció pública i social, crea estats d’opinió, estructura i construeix demandes socials, culturals i educatives, descobreix i evidencia noves necessitats de la societat, … Són moltes i molt diverses les funcions però no són fàcils d’explicar. El que és un fet és que la gestió cultural és una professió a l’alça amb cada dia més estudiants dels màsters i postgraus en la matèria i més professionals d’altres àmbits que s’hi atancen. I, per què?

En Tino Carreño ens fa una eloqüent explicació de les conclusions del seu estudi del Perfil del Gestor Cultural d’avui. Defineix el gestor/a cultural com un mediador entre la creació i/o el patrimoni cultural i el consum o la participació ciutadana. Explica que la professió es feminitza (entre la franja de professionals més jove, les dones són ja el 80%), que el nivell de formació dels gestors culturals és molt alt amb un 89% d’estudis universitaris i, d’aquests, un 52% amb màsters i postgraus. Respecte de la remuneració, els sous són més alts a les institucions públiques que a l’empresa privada. I els homes tenen una remuneració notablement més alta que les dones. (Vaja, jo sóc dona i treballo per compte propi… )

Respecte dels reptes de futur de la gestió cultural, Carreño conclou que aquests són la consecució d’un conveni, la catalogació de la professió i un major reconeixement. Anem cap aquí.

Gestió cultural local, gestió creativa… En temps de crisi!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

En els darrers anys les administracions locals han crescut notablement en la prestació de serveis culturals i en la construcció d’equipaments en tots els seus àmbits: teatres, auditoris, centres cívics, biblioteques, museus, centres de formació…  Aquest creixement ha anat acompanyat, en alguns casos, de processos de modernització de l’administració local que han incorporat noves formes de gestió i de prestació dels serveis. En general hi ha hagut molt poc espai per a la reflexió i s’ha primat l’acció, la construcció d’equipaments, l’obertura de nous espais de cultura… en un camí hiperactiu cap a la normalització democràtica i a garantir uns nivells òptims i equilibrats de prestació de serveis culturals a les ciutats i pobles de Catalunya.

Així, en els últims 30 anys les polítiques culturals que, en els primers anys de la democràcia, es fonamentaven en la construcció de nous equipaments (inexistents en molts casos) i en la creació d’una oferta estable i permanent, sembla que s’orienten, cada vegada més, a la necessitat de la planificació estratègica com a element estructural i necessari per a una política cultural coherent, sòlida i visible que consideri més coses que estrictament la programació.

Gestionar Cultura, avui, suposa parlar de persones i de la comunitat en què viuen, i suposa, doncs, posar en contacte i relació persones, valors i expressions. Però també significa invertir en planificació, control i avaluació i invertir en capacitar tècnicament els equips de treball de les àrees de cultura de les administracions en un nou rol del tècnic de cultura que ja no es dedica exclusivament a la programació sinó a la conceptualització dels serveis. Sembla que, per fi, comencem a superar el paradigma de la política cultural dels anys 80 basat en el principi de que l’oferta crea la demanda i que ha justificat, fins i tot, el malnom de “programadors” de determinats tècnics de Cultura d’alguns ajuntaments. Cal treballar des de la planificació estratègica, des dels valors del servei públic, amb metodologia i eines de gestió modernes.

La planificació estratègica és el procés metodològic que permet que els objectius polítics i estratègics de l’organització es puguin materialitzar en plans d’actuació identificables, avaluables que, partint d’una anàlisi de l’entorn i la pròpia organització, estableixi amb claredat les funcions i responsabilitats, l’adscripció de recursos, humans, materials i econòmics, la determinació de la visió i la missió així com la posada en marxa dels processos necessaris per a aconseguir els objectius en l’entorn normatiu de l’administració pública i amb un calendari determinat.

És necessari conèixer el territori i treballar des de la proximitat. El territori vol dir, la situació geogràfica, les seves característiques físiques, la composició social, la seva història, l’entorn natural i l’urbà, l’equilibri territorial, les comunicacions… els agents culturals, els sectors de la cultura, el desenvolupament de l’economia local… I proximitat vol dir conèixer bé quines són les necessitats de la gent de la nostra comunitat i donar respostes amb una clara orientació al ciutadà i no estrictament als sectors culturals. Les persones busquem experiències, emocions i “que ens estimin una mica”. Hem de ser capaços de transformar els nostres serveis en valor, en un conjunt d’expectatives d’utilitat per als nostres usuaris. I és necessari treballar en clau global, connectant els nostres projectes amb d’altres, gestionant la complexa relació i tensió entre local i global. Per tant, proximitat entesa com treballar a prop, no des de, sinó en relació, interactuant, intercanviant, mirant lluny, sense distàncies ni fronteres, generant coses noves… espais nous de relació, virtuals i físics, però amb proximitat.

Hem de treballar amb professionalitat, que implica el coneixement dels sectors culturals, del territori, de les tècniques de gestió de projectes, de les eines que ofereixen les noves tecnologies… i amb transparència que significa poder explicar amb claredat allò que fem i ser capaços de presentar els resultats. I cal treballar en equip, en equips, en xarxa, sistemàticament, no en determinats moments sinó estructuralment, permanentment, com a estil propi de la gestió cultural.

Els continguts s’administren cada vegada més en la xarxa. Cal disposar d’una estratègia digital, administrar bé els canals, dotar d’una una dimensió digital als nostres projectes culturals, ser capaços de fer alhora virtuals i físics els projectes, socialitzant l’accessibilitat en totes les seves dimensions.

I cal disposar també d’una bona estratègia pedagògica, donar-li força al binomi Cultura-Educació, generant el màxim de projectes compartits en el màxim d’àmbits possibles.

Atreure talent, conservar-lo, crear les condicions necessàries, crear oportunitats constantment, de forma sistemàtica. Una ciutat és creativa si és capaç de posar les condicions perquè els ciutadans desenvolupin les seves capacitats creatives. Es tracta de generar espais públics que afavoreixin el frec, el contacte entre persones capaces i amb ganes de comunicar. Si la ciutat no dóna oportunitats les ganes de relacionar-te’n et porten a un altre lloc.

En temps de crisi, hem d’estar preparats, ens hem d’haver dotat d’instruments financers i eines que ens donin informació per a la gestió i que ens permetin ser eficients (major aprofitament dels recursos), eficaços (proporcionar millors serveis), rendibles (major profit de les nostres inversions), i deixar espai per a la innovació permanent… només així podrem créixer.

Per Rafa Milan – Gestor Cultural

Europa unificada des de la diversitat

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

La visió de cultura al parlament europeu

La diversitat com un valor europeu i el canvi de perspectiva d’una Unió Europea com formació econòmica cap a una Unió Europea cohesionada des de la perspectiva social. Aquests van ser els temes més importants del debat Quin és el paper de la cultura en la construcció europea?. L’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) va oferir aquest debat el passat 3 de juny a la Universitat de Barcelona.

La trobada va ser realitzada en ocasió de les eleccions al parlament europeu i hi van participar representants dels partits polítics amb representació a aquella cambra: la Sra. Sandra Ramos (PSC), Sr. Julio Añoveros (PP), Sra. Vanessa Farré (CIU), Sr. Josep Maria Diéguez (ERC), Sr. Pep Altayó (ICV). Ells cinc, moderats pel membre de la Junta de l’APGCC, Jordi Pascual, van compartir opinions i exposar propostes programàtiques dels partits en l’àmbit de la cultura.

Llevat d’alguns discursos poc consistents – ja gairebé inherents a la pròpia pràctica política – i també algunes crítiques amb clara vocació de cercar l’empatia del públic entorn de qüestions de consens, alguns dels representants van exposar qüestions realment essencials en la discussió sobre cultura a Europa.

Primer, es va poder percebre una clara disposició – per part d’ICV, PSC i ERC – a enfortir la diversitat cultural com un valor europeu i a apropar la gestió de la cultura als ciutadans. D’altra banda,  la defensa de la llengua catalana dins de les institucions europees – va ser el principal tema del discurs de CIU, així com la dimensió econòmica de la cultura. El PP es va centrar en la necessitat d’unió europea davant la crisi.

També els principis d’una cultura de caràcter públic, social, com un dret ciutadà i vinculada a la promoció del benestar – encara que discutits fa temps – semblen ser eixos centrals que alguns partits diuen tenir en compte per a la gestió de les polítiques culturals.

El tema dels pressupostos també va ser abordat amb la clara voluntat que els recursos per a la cultura siguin més representatius. Actualment les indústries culturals representen a 3% del PIB europeu i generen 5 milions d’ocupacions, però encara segueixen rebent 0,6% del pressupost global de la UE.