Cantants virtuals, un dels fenòmens culturals dels darrers anys. El cas de HATSUNE MIKU

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Estem vivint en una societat on la recerca de la innovació, d’allò mai vist, d’allò trencador és l’objectiu de molts de nosaltres. Si apliquem aquesta premissa al mon de la cultura ens trobem davant de fenòmens com el de la cantant japonesa .

Hatsune Miku és un ésser virtual que canta, balla i omple estadis de fanàtics seguidors de la seva veu sintètica, tecnològica i per tant inhumana. A Japó ha estat, i segueix essent, tota una estrella de la música. Com qualsevol cantant amb èxit té els i les seves “fans”, una empresa de managementdarrera, el seu merchandising, i el que xoca més, un equip de gent treballant per a ella organitzant-li i produint-li els seus concerts i la seves gires.

L’empresa Crypton Media va ser la creadora de la  cantant Hatsune Miku el 2007. Aquest nom, en japonès, significa quelcom similar a “primer so del futur”. Va engendrar una diva de la tecnologia. Per crear a la Hatsune Miku va utilitzar la veu de Saki Fujita, una actriu japonesa de doblatge.

Hatsune té una imatge de jove sexy de 16 anys amb dues cues llargues i una dolça veu de soprano. És capaç de cantar qualsevol cançó que li demanin els seus fans, sempre que abans l’hi hagin facilitat la lletra i les notes. No obstant, no perdem de vista, que no deixa de ser una aplicació que qualsevol de nosaltres pot utilitzar per crear cançons noves o fer que interpreti els nostres èxits preferits. Vocaloid és el software que utilitza per sintetitzar lletres i melodies de les cançons, al qual se li sumen tècniques d’animació CGI 3D i altres utilitzades en cine i videojocs. El programa està especialment adaptat per interpretar el que es coneix com J- Pop, la tipologia de cançó que es pot escoltar en els jocs japonesos d’animació.

Hatsune no està sola en l’estrellat virtual. Arrel de seu èxit dins del Pop japonès, Crypton ha anat llançant altres cantants virtuals, masculins i femenins, com per exemple Kagamine Rin o la Len. I ja ha anunciat que té previst seguir llençant-ne mentre les nostres societats segueixin consumint aquest sorprenent producte cultural.

A continuació facilito un enllaç d’un dels concerts de la Hatsune Miku a Japó. Crec que una imatge de la reacció del públic en un concert de la Hatsune val més que mil paraules.

http://youtu.be/diLq7nHNpOk

Personalment trobo increïble l’avanç de la tecnologia en aquest sentit i en faig una valoració molt positiva del seu us en el terreny musical. No obstant, tinc el dubte de com valorar el fanatisme d’humans vers un ésser virtual. Com un personatge de ficció crea fans, genera públic que es gasta els diners per una entrada d’un concert d’una cantant que és una imatge animada, omple estadis que coneixen a la perfecció les cançons, com hi ha adolescents que s’enamoren de la cantant com si fos de carn i óssos, etc… Em pregunto, estem perdent el nord? Sigui com sigui, hem d’estar preparats perquè aquest és un exemple de producte cultural que veurem en el futur. Aquest i molts altres que encara no ens podem ni imaginar.

Dicotomies de la indústria musical

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Els dies 17 i 18 de juny de 2010, 1.200 professionals de la indústria musical van passar pel Sónar Pro, una de les línies d’activitat del Festival Sónar 2010. El Servei de Desenvolupament Empresarial de l’ICIC, com cada any, se suma a aquesta iniciativa, entre les activitats de la qual enguany, s’hi trobava una conferència en format debat titulada “Fans’ love for music o El poder del marqueting viral a través de les xarxes socials”. Els ponents: Laura González, directora de Facebook Espanya, Mike McCready, de l’empresa Music XRay i Isaac Marcet de PlayGround.

El més interessant de la trobada va ser la controvèrsia entre les diferents opinions que es van generar entre experts en màrqueting i comunicació, discogràfiques i professionals de la música presents com a públic, envers algunes de les dicotomies que els últims temps s’estan produint dins el sector musical.

La primera tractava sobre la quantitat de fonts informatives que mouen el sector. La quantitat de mitjans, professionals o no, a través de tot tipus de formats imaginables, que es dediquen a parlar, comentar i generar informació sobre la indústria musical, ja sigui a nivell de cròniques, crítiques, comentaris de nous grups emergents, novetats discogràfiques, etc. Segons Isaac Marcet, aquest conglomerat d’informació genera un caos informatiu preocupant, entre professionals, que dediquen la seva vida laboral a destriar entre tota la informació, allò més rellevant per fer-ho arribar al públic, i un altre col·lectiu (podríem dir-li freak, sense sentit pejoratiu) molt expert en el tema, però no professional. És clar que, els resultats informatius d’ambdós col·lectius disten considerablement en la seva dedicació, objectius, ètica i estils. Ambdues vessants “informatives” formen part dels tentacles d’una mateixa estructura que es retroalimenta i està connectada permanentment. ¿On es troben els límits entre la informació professional i les opinions subjectives entre una notícia publicada a la versió digital d’un diari emparat pel nom d’una capçalera de referència, que és compartida via feisbuc per milers d’usuaris, acció de la qual se’n desprèn un post al blog d’una discogràfica i que a la vegada ens arriba comentada com a tweet per una revista digital minoritària del sector nodrida de la subjectivitat d’un enginyer tècnic fanàtic de la música? Seguir blocaires del sector o escoltar les llistes de reproducció d’Spotify d’aquell amic que gaudeix d’un gust musical que envejo, no està renyit amb seguir llegint crítics, i professionals del sector de referència. Encara que tot es mogui dins el món subjectiu de l’art, cal distingir unes i altres fonts aprofitant l’avantatge de gaudir-ne indistintivament.

La mateixa dicotomia, entre professionals i amateurs, la trobem al negoci de la promoció. Les discogràfiques escullen els artistes i els seus canals de promoció, i encara que aquests darrerament es beneficien també les nous mitjans socials, no deixen de ser els experts en la matèria i els impulsors del negoci musical. Els experts valoren, escullen i promocionen professionalment als artistes. Darrerament, però, han aparegut fenòmens en el qual els artistes s’han catapultat sense l’ajuda d’aquesta professionals aprofitant els nous mitjans digitals, a través de gravacions casolanes, les xarxes socials i l’efecte viral que aquestes produeixen. Però quina permanència tindran? Com arriben a ser grup de referència i aconsegueixen no caducar entre tanta oferta? I realment, n’hi ha tants que ho hagin aconseguit respecte del total d’aspirants? Cal relativitzar i trobar en aquestes noves tendències una forma més d’arribar, no només al gran públic, sinó també als propis professionals, que més tard els poden fer créixer com a artistes en el negoci. El colofó del debat el va col·locar Mike McCready: “deixem als artistes ser artistes, ells són professionals de l’art, de la creació. Per la producció, promoció i màrqueting, existeixen altres intermediaris professionals que els ajudaran a arribar al gran públic”.

La coexistència de tota aquesta amalgama d’actors actius és indiscutible i la necessitat de la seva convivència també. Els professionals, ja siguin de la informació o de la indústria musical, exerceixen de filtre, tradicionalment, de quin cedé comprar i actualment també, de quin Myspace visitar. La proactivitat i el poder del boca-orella del gran públic és un valor innegable, però també ho és el paper d’aquell professional de ment privilegiada que ens empeny a cultivar-nos musicalment, que ha indagat en l’oferta i que ens descobreix nous projectes, nous sons, música bona i de qualitat. Si desprofessionalitzem el sector, la desorganització informativa i l’excés de propostes ens farà viure en un magma absolutament caòtic i fugaç, sense permanència, només d’entreteniment immediat que farà davallar a cadascuna de les noves propostes a l’oblit i a la vegada, a la ignorància del gran públic.

Més primavera…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

I seguint la línia del darrers posts…m’afegeixo a comentar un dels millors concerts, no només del Primavera Sound (segons la crítica, ja que no vaig poder assistir-hi els 3 dies per jutjar-ho així), sinó dels darrers que he vist els últims anys!

Però anem per parts, ja que tot preescalfament i experiència prèvia pot influir el resultat final. Després de passejar-me alegrement per l’enorme i esgotador recinte del Fòrum i bescanviar diners electrònics per tiquets de paper de fumar (et fan elegir què prendràs durant tota la tarda nit –si vols estalviar-te cues -: nombre de cerveses, combinats, refrescs?), a les 21h en punt ens plantàvem a l’escenari San Miguel, esperant expectants d’emoció Florence anb The Machine. Resultat del primer assalt: VIBRANT. I és que vibrar és el que va fer el públic amb la posada en escena d’aquesta llunàtica noia pèl-roja, que semblava flotar dins la vaporosa túnica blanca que la sostenia. Potser va ser aquesta gravetat marciana que la tenia abduïda, sumada als seus enèrgics i magnètics moviments protagonistes de les seves carreres de punta a punta d’escenari, el que van deixar la seva espectacular veu en segon pla. Però no pateixis Florence, ens continues encantant i el concert que ens vas regalar (bé, no, que l’entrada la vam pagar!) va ser un gran espectacle replet de poètica que ens va posar la pell de gallina.

Esgotats, una pausa, una cervesa (què beure sinó en aquest festival…), i uns merescuts yakisoba després d’una cua de 20 minuts i en efectiu (sinó no menges, perquè el paper de fumar no valia), vam tornar a l’estimat escenari Sant Miguel, on ja es començaven a disposar les desenes de cubs de cartró blanc. I al cap d’uns minuts, allà els teníem, Pet Shop Boys, un grup que per als meus gustos musicals m’ha passat sempre pel costat sense fer massa soroll, amb 3 o 4 hits que em sentiria fins i tot capaç de taral•lejar però sense despertar-me cap devoció especial. Segurament aquesta certa indiferència va ser la promotora de la grata, cúbica i acolorida sorpresa. Pet Shop Boys ens van oferir un espectacle en tota regla que em recordava més als últims concerts multitudinaris tipus Camp Nou o Sant Jordi, que no pas als concerts concentrats i sovint no òptimament sonoritzats de festivals primaverals/estiuencs, on la calor i la cervesa no ens aporten precisament les fantàstiques sensacions tan anunciades en el marc de les Balears. Resumint: més d’hora i mitja de concert amb projeccions ben trobades, coreografies genuïnes en consonància amb el vestuari, un so net i impecable i grans dosis d’humor i bots!

Bona convivència al Primavera Sound

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Durant tres dies, més de 240 grups van mostrar el millor de si mateixos a Barcelona. Alguns amb més èxit que d’altres, està clar. La última edició del Primavera Sound va reunir més de 100.000 persones que van gaudir als set escenaris d’un èxtasis continu i d’una convivència que ens segueix demostrant el civisme d’un lloc com Barcelona. Estaven tots… els moderns, els més hippies, els més “casual”, els a-moderns, els locals, els estrangers, els més tecnos, els fidels a Pixies (que eren tots!), els de Pet Shop Boys… però a mi em segueix sorprenent el civisme i la grata convivència en esdeveniments multitudinaris com aquest.

Barcelona propicia aquest tipus d’esdeveniments i es caracteritza per oferir durant tot l’any convocatòries massives, ja siguin festivals, esdeveniments comercials o festes locals tradicionals, on la bona convivència i el clima festiu són una característica ja assumida. El que és cert, és que crec que en molts altres llocs del món no es podria aglutinar tanta gent al mateix lloc, amb el mateix grau de “convivència agermanada”. Per tot això et vull felicitar, Barcelona!!! I ara… a ballar amb el Pixies!

 

El Taller de Músics no para de crear…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de 8 anys fent comunicació cultural un aprén a discernir entre aquells projectes que formen part d’una il·lusió, aquells que responen a una necessitat, aquells que són una imposició sense sentit, aquells que són una farsa. Després hi han uns que són especials, no se sap per què… però senzillament arriben a l’ànima. El Taller de Músics després de 30 anys ells d’aquells llocs on el cor es desperta i s’hi queda perquè darrera de cada músic, treballador, hi ha recerca de veritat infinita de la vida. Us recomano el proper dilluns que ens acompanyeu a la inauguració de l’Orquestra La Latina del Taller de Músics amb la Original Jazz Orquestra Taller de Músics. El concert serà a les 22h a Luz de Gas. Un concert on s’interpretaran temes estàndards i populars de la música llatina de totes les èpoques. Temes arranjats per a Big Band a l’estil de les tradicionals orquestres llatines com ara l’orquestra de Beny Moré. Us esperem!

Meteorologia musicada

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Diuen les cançons que “plou i fa sol” i que les “bruixes es pentinen”, però a Barcelona “no para de ploure i això és un diluvi” i les bruixes ja no es poden pentinar de la humitat que hi ha. Tampoc no es preveu que “qualsevol nit pugui sortir el sol”, ni que “un rayo de sol, uooo, uooo, uooo”. Per tant haurem d’esperar a “cuando calienta el sol allí en la playa” per poder cridar ben alt “rayando el sol, oooooh, eeeeeh, ooooh”.

Sigui com sigui “aquest cony de temps se’m fica al cos”… però ja tenim ganes de fer de “sargantanes al sol” “quan surti el sol després de quatre dies”. A veure si és veritat i aviat podem dir “Ei, que surt el sol!!!”

Sargantana buscant el sol 

25 anys de Revista Musical Catalana

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquesta setmana s’ha celebrat al Palau de la Música els 25 anys de laRevista Musical Catalana. Des d’A Portada volem felicitar en Jaume Comellas, la Mercedes Conde-Pons i la Mònica Pagès per la bona feina, la il·lusió, el compromís, la vocació i el rigor amb què tiren endavant aquesta publicació. És un plaer compartir amb ells la passió per la nostra professió, pel periodisme, i per la cultura del país.

En l’acte de celebració, en Xavier Cester -  cronista i col·laborador del diari Avui, independent i crític que diu el que pensa i pensa el que diu – elogiava les entrevistes a fons que la Mercedes i la Mònica fan a la revista. Comentava en Cester que avui dia són un luxe ja que la premsa diària es veu obligada a informació ràpida, efectista, populista i amb titular fàcil i les entrevistes d’anàlisi i reflexió tendeixen a desaparèixer.

La Mercedes Conde  ens va transmetre el seu entusiasme i passió per la seva feina. Destacava que per a ella l’entrevista és una conversa i que prova de donar-li el to humà que en el món del periodisme s’està perdent. Un clima de confiança i diàleg – diu - fa que brolli informació molt interessant,  cal deixar espai al personatge perquè digui allò que li interessa i sigui ell el protagonista i no pas l’entrevistador.

Felicitats Jaume, Mercedes i Mònica per la vostra feina periodística i a l’Eva per unes magnífiques fotos.

La Fira Mediterrània no és una fira de resistència

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

IMG_0001

TAST DE CULTURA: Jordi Bertran, gerent de la Fira Mediterrània

Mediterrània és una manera de viure la vida, Mediterrània és una manera d’entendre la cultura, Mediterrània és la mar que banya les costes de molts països, Mediterrània és una dieta… però Mediterrània és també una de les fires d’arts escèniques més importants del nostre país.

Jordi Bertran, el gerent de la Fira Mediterrània de Manresa va ser al darrer Tast de Cultura d’A Portada per explicar com s’emmarca la fira que dirigeix en el context europeu i per comprar-la amb d’altres esdeveniments com Fira Tàrrega, el Mercat de Música Viva de Vic (MMMV), FETEN, la Feria de artistas callejeros de Leioa, el WOMEX o Aurillac entre d’altres. Entre aquest context, Mediterrània té una característica que marca diferències: Fira Mediterrània és una fira interdisciplinar amb una focalització geogràfica concreta, el que suposa “quelcom excepcional arreu d’Europa”, explicava Bertran.

A la Fira Mediterrània d’enguany s’hi podran veure un centenar de companyies que han programat unes 200 activitats, 43 estrenes, 21 de les quals són absolutes. A més Fira Mediterrània presenta vuit coproduccions i té previst acollir a més de 580 professionals acreditats. L’artista convidat d’enguany és Carles Santos que presentarà dos muntatges de formats diferents; el de gran format serà l’espectacle inaugural d’aquesta edició.

Poden conviure el Mercat de Música Viva de Vic i la Fira Mediterrània?

Al torn de debat es va llançar la qüestió de si al territori hi ha espai pel MMVV i per la Fira Mediterrània. Bertran va destacar la tasca de cohesió social que fan els dos esdeveniments i va remarcar que mentre que el MMVV és un “mercat genèric”, la Fira Mediterrània “és específic”. A Mediterrània –explicava Bertran- “intentem remoure i sacsejar l’arrel tradicional sense caure en la resistència, el que no suposa fer la competència a Vic”. A més, segons el gerent de Mediterrània ambdues fires tenen evolucions diferents. Per Bertran és més preocupant els festivals de la Costa Brava que funcionen a “cop de talonari” i que es “gasten quantitats ingents de diners per portar a personatges mediàtics”.

D’altra banda Bertran també feia una crida a que Fira Tàrrega, MMVV i Fira Mediterrània de Manresa es puguin organitzar per “anar a vendre el producte a fora” i ressaltava que les tres “tenen molt bona salut” i mostren “símptomes evidents de col·laboració” entre els tres mercats.

Miqui Puig, 25 anys de cantant d’amor

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dilluns 7 de setembre Miqui Puig va voler compartir amb nosaltres les seves experiències en el sector musical.

Podríem resumir la seva intervenció amb la frase: “Llavors fer música era una il•lusió, ara és una bogeria”.

El 1986 quan ell va començar amb la creació de la banda de Rock and Roll “Los Sencillos”, les discogràfiques tenien uns pressupostos molt alts i els grups només rebien al voltant del 15% dels pressupostos, fet que va anar descobrint amb el temps i que va anar perfilant la seva militància a favor dels músics.

L’any 1996 es dissol la seva banda degut al desgast de 10 anys de treball i comença la seva carrera en solitari vivint de la música, apareixent a televisió, a curtmetratges i fins i tot creant la seva pròpia discogràfica.

Actualment sent que ser músic és una lluita. Cada vegada hi ha menys sales de concerts i critica l’enderrocament de La Cibeles o el tancament de La Paloma a Barcelona. Això es degut a una mancança estructural de la cultura i a la manca de sensibilitat per part de les institucions. Segons Puig cal que aprenguin del que es fa a França en el camp de la política Cultural amb aspectes com la Llei d’Impostos. També caldria revisar l’educació musical i donar solució a fets com que els joves no coneixen prou grans músics de fa 20 anys i que certes escoles diplomen alguns dels seus alumnes sense prou nivell.

Pel que fa a mitjans de comunicació, Puig sent que si no apareixes a emissores comercials no existeixes com a músic i critica la televisió que gairebé no ofereix programes de música en directe i els mitjans escrits que dediquen poc espai a la música i sovint s’equivoquen en les dades que hi presenten.

Actualment la il•lusió topa amb la maquinaria, tot i això, per sort Internet fa que hagi canviat la manera de consumir i distribuir i es pot arribar al públic per diversos camins.

Podem dir que en Miqui Puig és un militant que diu el que pensa i que es reinventa cada dia, que busca constantment la informació recollida amb el pas dels anys i l’encamina cap a noves cançons o noves experiències.

Aprofito aquest post per reivindicar la música en viu i això vol dir, més sales de concerts i més música al carrer!

Tast de Cultura

Presentació de l’Anuari de la Música 2009: és la cultura indústria?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Avui s’ha presentat l’Anuari de la Música 2009 editat pel grup Enderrock i amb la col•laboració d’ARC, l’Associació Catalana de Managers, Representants i Promotors. El més interessant d’aquest nou exemplar és un estudi amb estadístiques que reflecteixen la salut de la indústria musical a Catalunya en l’àmbit de l’espectacle en viu. Històricament les dades més importants que s’havien presentat sempre havien estat relacionades amb l’àmbit discogràfic que és fàcilment mesurable. Doncs bé, gràcies a l’estudi que ha realitzat ARC entre els seus associats i a les dades que ha aportat ASACC, sabem que – no us ho perdeu – les promotores i sales de música en viu estan movent en aquests moments 150 milions d’euros, és a dir, més del doble del que facturen durant tot un any les arts escèniques, i més de 7 vegades el que representa el volum de facturació de la indústria discogràfica, 21.6 milions d’euros. I no només això, sinó que en el darrer any 13 milions de persones han anat a algun concert. Com cita en Jordi Martí, Regidor de Cultura de Barcelona: “La música és, un any més, l’activitat cultural més atractiva pels barcelonins”. Això demostra, per tant, que la música sí que és indústria ja que té la capacitat de generar una activitat econòmica prou important com per sostenir les necessitats vitals d’un bon grapat de treballadors. A més – com s’ha demostrat recentment amb el Festival Sonar o amb el concert d’U2 – la música genera una activitat comercial, turística, etc. que cap esdeveniment cultural té la capacitat de generar. Paradoxalment, l’anuari també demostra que la música és la disciplina artística on menys diners es destinen des de l’administració catalana – 41.615 milions d’euros VS 58.835 destinats al teatre i dansa o 49.364 a Arxius i biblioteques. Joan Mas del Grup Mas i Mas, afirma a l’Anuari “Les ajudes són traves (…) No crec en la subvenció directa, l’ajuda hauria de consistir a rebaixar impostos o ajudar a tothom per igual. L’estat no ha de dir que és subvencionable”. Quin ha de ser el criteri per atribuir subvencions? Haurien d’existir les subvencions?

El que és cert és que la les empreses que generen tota aquesta activitat no són moltes, són empreses petites i amb estructures reduïdes. Seria adequat dir que el pes de la indústria musical el suporten un grup reduït d’ empresaris catalans? El sector de la música reclama una regulació industrial pròpia, com el del sector de l’alimentació, l’automoció o la construcció. La indústria musical és ben potent i segons Joan Rosselló, President d’ARC i director general de The Project “Cal tractar-la amb dignitat, professionalitat i responsabilitat”. Per quan la Llei de la Música?