Black Mirror: el mirall negre que res reflecteix o que el no-res reflecteix

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de l’impacte que ha causat a la meva vida veure Black Mirror, no puc deixar d’escriure aquest mes sobre aquest tema en aquesta petita finestra al món que és el blog d’aPortada. Black Mirror és una mini sèrie britànica que està causant furor entre els teleadictes. El director escull tres situacions completament diferents per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies i les possibilitats d’Internet en un món buit de certeses i feble davant el poder.

No entraré molt en els detalls de l’argument, només unes pinzellades. A Internet podreu trobar diverses síntesis bones. El primer capítol, dur i afilat com un punyal, ens explica com el President del Regne Unit ha d’afrontar la decisió de rescatar d’un segrest a la Princesa penetrant a un porc davant totes les televisions del món. El segon, deshumanitzat però esperançador, planteja la vida d’una societat futurista que viu la seva relació amb el món a través de la realitat virtual; els seus protagonistes treballen davant d’una vídeo consola per obtenir punts que canvien per béns de consum; el màxim objectiu és accedir a un concurs tipus “Tú sí que vales”. El tercer, feridor com cap, descriu la vida d’un matrimoni també a una realitat possible on els humans compten amb unes càpsules que s’insereixen al cervell per poder emmagatzemar totes les vivències i després visualitzar-les. Ningú s’escapa de visualitzar i de mostrar les seves pròpies vivències.

Què tenen en comú els tres capítols? Els diferents capítols plantegen una situació imaginativa – però possible – en la qual les tecnologies (mitjans socials com youtube o twitter, en el primer capítol; i realitat virtual en el segon i tercer) ja no són eines que ens ajuden en tasques com la comunicació del pensament o les accions o la facilitació de les feines quotidianes; sinó que han passat a substituir la realitat. Ja no hi ha realitat, no hi ha res; només existeix un món inventat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i la seva programació també estan afavorint aquest empobriment de la persona. El consumisme i el materialisme faciliten que les persones ja no siguem capaces d’empatizar amb les altres, i visquem desenganxats.

Però, no crec que el director plantegi l’origen del problema en les invencions de l’home. En els capítols veiem un problema anterior. Tots els protagonistes són persones fràgils, pràcticament desestructurades, el desig està empetitit. Davant un “jo” fràgil i pobre, el poder té totes les facilitats per dir-te què et fa feliç. Davant la falta de certeses, el “jo” buscarà la felicitat únicament en l’instint i en el poder. I així, veiem a un President britànic disposat a tot perquè el seu electorat el segueixi; un sexe convertit en consum i concebut com a eina per sotmetre a l’altre – per a mi el més dur de la sèrie –; una cantant que es prostitueix per aconseguir la fama; etc.

I en tot aquest panorama, hi ha alguna esperança per recuperar la humanitat? Deia un amic meu que qui sofreix no és la societat sinó el jo, la persona. El protagonista del segon capítol li diu a la cantant: “La teva veu és el més veritable que ha passat” i per això li dóna tot els seus diners. Perquè aposta per la humanitat, per la veritat. Ens hem de deixar sorprendre per aquelles persones en les quals intuïm la cerca de la veritat, aquelles que no es conformen, que busquen la Bellesa; amb la senzillesa d’un nen. La vida és lluita entre aquesta admiració o el poder.

Després del Màrqueting… Potencialitats de la Realitat Augmentada

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Gràcies a aquesta nova tecnologia podem afegir informació visual a la realitat existent a temps real, amb només una càmera de vídeo, un monitor i un PC estàndard amb la llicència de Realitat Augmentada instal•lada. Això és el que ens ha explicat el nostre amic d’InnovaeVisión al tast d’aPortada que va comentar ahir el meu company Carlos Villanueva. Jo vaig assistir a aquest Tast, i més enllà dels fantàstics exemples que ens va mostrar Xavier Riba (@xavi_riba), m’he quedat pensant en la potencialitat que una tecnologia d’aquest tipus pot tenir quan s’apliqui a altres àmbits. Riba va citar alguns exemples, però em va deixar, sobretot, amb el cuc d’investigar possibles mons allunyats del màrqueting i la publicitat. En el meu cas, almenys, i per deformació professional, m’és inevitable pensar en la quantitat de possibilitats que la realitat augmentada ens pot proporcionar a professionals del món de la comunicació, el màrqueting, etc. i que estan més que a la vista. Tot això, però, em duu a pensar també en quines possibilitats i ajudes podrien proporcionar a àmbits com el científic, mèdic, educatiu, planificació, urbanístic i una llarga llista d’etcètera. La tecnologia té les seves pegues i les noves ulleres de Google em generen tanta sorpresa com preguntes sobre el seu ús i el canvi de la relació de les persones amb el seu entorn. Però sense entrar en polèmica, crec que aquests tecnologies porten indiscutibles beneficis que ens hem d’apropiar com a professionals, i que també poden apropiar-se entitats públiques, institucions i empreses en pro d’una gestió més eficaç i d’una comunicació més educativa. Us deixo amb aquest aquesta inquietud i amb alguns articles que m’han semblat interessants que parlen de com s’estan aplicant la realitat augmentada en altres àmbits com l’educació, la planificació urbana, la cirurgia

També recomano la pàgina web d’aumenta.me que exposa diversos casos sobre realitat augmentada i educació, i el blog d’Enrique Dans que tracta sobre reconeixement facial.

Participació 2.0: un vestit fet a mida

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Quan obres la caixa de la participació has de saber què vols fer. Molts l’han obert sense saber què fer-hi i aquest no és, ni molt menys, el millor camí”. Amb aquesta declaració de principis van començar la seva exposició @mariafa @losilux al #tastcom de dimecres 7 de març. Elles són Maria Farràs i Lucia Calvo, coordinadora del CCCB Lab i responsable de participació al CCCB respectivament. Van venir a@aPortadaCat  a parlar d’estratègies i processos participatius a la xarxa i ens van explicar la seva experiència al CCCB. També els vam fer una entrevista que hem resumit en el següent vídeo:

Després de les seves múltiples vivències, @mariafa i @losilux són molt clares: a l’hora d’impulsar la participació 2.0 cal fer un pla de comunicació que tingui en compte el Qui, el Què, l’On, el Com i el Perquè. No es tracta de participar per participar, sinó que per cada projecte es fa un vestit a mida: es planteja si cal participació i de quin tipus.

  • El Qui: en funció dels temes i objectius d’un projecte es generen unes comunitats de participació o unes altres.
  • El Què: per a cada comunitat es pensa una estratègia específica. Algunes tenen Facebook i Twitter, d’altres només Facebook o Twitter, n’hi ha que també pengen d’un bloc i d’un compte a Delicious, etc. En altres paraules, cada comunitat del CCCB és un món. De fet, n’hi ha de molt consolidades i d’altres que fa poc que han nascut. El cert és que de comunitats, el CCCB en té un grapat: CCCB EducacióCCCB LabKosmopolisPublic space, etc.
  • L’On: el CCCB aposta per una participació tant presencial com virtual. L’objectiu és que cada cop més les dues estratègies de participació estiguin vinculades.
  • El Com:  es dissenya en funció del projecte, dels recursos disponibles i de la relació entre el CCCB i els usuaris a qui va destinat el projecte. @mariafa i @losilux asseguren que abans de començar un projecte cal saber fins a on es vol obrir la participació i deixar clar les regles del joc entre el CCCB i l’usuari. En aquest sentit, el CCCB fins i tot ha creat un protocol d’actuació a les xarxes socials.
  • El Perquè: el CCCB aposta per la participació per tradició creativa, per l’aposta constant de la cultura participativa i per l’evolució del públic, que està passant de simple espectador a contribuïdor.

 

“Brangulí va ser aquí. I tu?” és un dels exemples de participació que ens van explicar. L’exposició“Brangulí. Barcelona 1909-1945” es va veure al CCCB la segona meitat del 2011. Estava dedicada a l’obra del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d’algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el llarg període ple de canvis i conflictes del 1909 al 1945.

A banda de les fotos originals de Brangulí també es va desenvolupar un projecte fotogràfic participatiu anomenat “Brangulí va ser aquí. I tu?”. Per tirar-lo endavant es va contactar amb la comunitat  Barcelona Photobloggers i es va posar en marxa un projecte per tal que els fotògrafs actuals enviessin fotos que reflectissin la manera com ells veuen la Barcelona del S.XXI. Això va implicar crear una web i obrir un grup a Flickr. Per fomentar la participació es van fer un parell de trobades presencials.

Quin va ser el resultat de tot plegat? El CCCB va rebre gairebé 5.000 fotos de 598 autors diferents. Un jurat va seleccionar 324 fotos finalistes, 10 de les quals van ser escollides guanyadores i van ser l’eix central de l’exposició “Barcelona: 2000-2011”, que va conviure amb l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945”.

Afirmen @mariafa i @losilux que “el 2.0 és una actitud, una manera de fer, d’incloure a la gent al CCCB. Quan obres la caixa de la participació ja no la pots tancar. Quan demanes participar, et poses en una situació d’igual a igual amb el teu usuari”. Aquesta és l’essència de la participació.

Presentacions amb personalitat

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

És important que la presentació pública d’un projecte, una entitat, una institució, etc. s’adeqüi a la seva filosofia, posicionament, manera de ser i valors. L’acte de presentació, al igual que tota la comunicació, no deixarà de ser un mirall del què presentem.

Sovint hi ha la tendència de presentar iniciatives que es fan al territori a Barcelona, ja que és on la majoria de mitjans de comunicació tenen la seu central i a on hi ha gran part de les institucions del país, oblidant que al territori hi ha els mitjans de comunicació de proximitat, que són els que probablement parlaran de nosaltres diàriament, que són potser els més llegits pel nostre públic potencial i que són amb qui habitual establim sinèrgies i complicitats.

Sense anar més lluny la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC) es presentava ahir en societat i ho feia d’una manera peculiar, però encertada amb el seu posicionament i valors. La Coordinadora neix amb quatre sales associades d’arreu de Catalunya:La Planeta (de Girona), Ponent (de Granollers), La Trono (de Tarragona) i el Teatre de l’Aurora (d’Igualada); i la presentació en roda de premsa es va fer simultàniament a les quatres sales del territori i amb un cinquè punt de connexió a Barcelona pensat per facilitar la feina als professionals dels mitjans de la capital catalana.

L’streaming –que per cert va ser accidentat per culpa de les males jugades que encara a hores d’ara et juguen els operadors de telefonia- va fer possible aquesta connexió simultània i va permetre que els mitjans de comunicació locals dels quatre municipis que tenen teatre a la CTIC coneguessin de primera mà i al mateix temps que la resta els objectius de la nova coordinadora.

 

Roda de premsa de la CTICÉs una coordinadora amb sales del territori i com no podia ser de cap altra manera es va presentar al territori, amb una roda de premsa, que per si, transmetia una part molt important de la personalitat de la CTIC.