La cultura i la creativitat ens poden dur a un nou paradigma?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.

 

Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem – o hauríem d’anar – cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.

 

Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.

 

Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?

 

Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure

Participació 2.0: un vestit fet a mida

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Quan obres la caixa de la participació has de saber què vols fer. Molts l’han obert sense saber què fer-hi i aquest no és, ni molt menys, el millor camí”. Amb aquesta declaració de principis van començar la seva exposició @mariafa @losilux al #tastcom de dimecres 7 de març. Elles són Maria Farràs i Lucia Calvo, coordinadora del CCCB Lab i responsable de participació al CCCB respectivament. Van venir a@aPortadaCat  a parlar d’estratègies i processos participatius a la xarxa i ens van explicar la seva experiència al CCCB. També els vam fer una entrevista que hem resumit en el següent vídeo:

Després de les seves múltiples vivències, @mariafa i @losilux són molt clares: a l’hora d’impulsar la participació 2.0 cal fer un pla de comunicació que tingui en compte el Qui, el Què, l’On, el Com i el Perquè. No es tracta de participar per participar, sinó que per cada projecte es fa un vestit a mida: es planteja si cal participació i de quin tipus.

  • El Qui: en funció dels temes i objectius d’un projecte es generen unes comunitats de participació o unes altres.
  • El Què: per a cada comunitat es pensa una estratègia específica. Algunes tenen Facebook i Twitter, d’altres només Facebook o Twitter, n’hi ha que també pengen d’un bloc i d’un compte a Delicious, etc. En altres paraules, cada comunitat del CCCB és un món. De fet, n’hi ha de molt consolidades i d’altres que fa poc que han nascut. El cert és que de comunitats, el CCCB en té un grapat: CCCB EducacióCCCB LabKosmopolisPublic space, etc.
  • L’On: el CCCB aposta per una participació tant presencial com virtual. L’objectiu és que cada cop més les dues estratègies de participació estiguin vinculades.
  • El Com:  es dissenya en funció del projecte, dels recursos disponibles i de la relació entre el CCCB i els usuaris a qui va destinat el projecte. @mariafa i @losilux asseguren que abans de començar un projecte cal saber fins a on es vol obrir la participació i deixar clar les regles del joc entre el CCCB i l’usuari. En aquest sentit, el CCCB fins i tot ha creat un protocol d’actuació a les xarxes socials.
  • El Perquè: el CCCB aposta per la participació per tradició creativa, per l’aposta constant de la cultura participativa i per l’evolució del públic, que està passant de simple espectador a contribuïdor.

 

“Brangulí va ser aquí. I tu?” és un dels exemples de participació que ens van explicar. L’exposició“Brangulí. Barcelona 1909-1945” es va veure al CCCB la segona meitat del 2011. Estava dedicada a l’obra del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d’algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el llarg període ple de canvis i conflictes del 1909 al 1945.

A banda de les fotos originals de Brangulí també es va desenvolupar un projecte fotogràfic participatiu anomenat “Brangulí va ser aquí. I tu?”. Per tirar-lo endavant es va contactar amb la comunitat  Barcelona Photobloggers i es va posar en marxa un projecte per tal que els fotògrafs actuals enviessin fotos que reflectissin la manera com ells veuen la Barcelona del S.XXI. Això va implicar crear una web i obrir un grup a Flickr. Per fomentar la participació es van fer un parell de trobades presencials.

Quin va ser el resultat de tot plegat? El CCCB va rebre gairebé 5.000 fotos de 598 autors diferents. Un jurat va seleccionar 324 fotos finalistes, 10 de les quals van ser escollides guanyadores i van ser l’eix central de l’exposició “Barcelona: 2000-2011”, que va conviure amb l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945”.

Afirmen @mariafa i @losilux que “el 2.0 és una actitud, una manera de fer, d’incloure a la gent al CCCB. Quan obres la caixa de la participació ja no la pots tancar. Quan demanes participar, et poses en una situació d’igual a igual amb el teu usuari”. Aquesta és l’essència de la participació.