Imprescindible per entendre el món actual: El vídeo de Benny

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aprofitant la recent estrena de “La cinta blanca” de Michael Haneke m’aventuro a recomanar-vos una de les seves premonitòries i grans pel•lícules: El vídeo de Benny.

El vídeo de Benny és la segona pel•lícula de la dita “Trilogia de la glaciació” que comença amb el “Setè continent” i que segueix endinsant-se en el món de la psicologia humana i, sobretot, en la complexitat dels mecanismes que influeixen en la percepció de la realitat. Així, desperta contínuament el dubte sobre el que veiem i vivim, i fa que ens preguntem sobre el moment socio-cultural – assetjat per la imatge- i sobre com ens influeix.
Benny és un adolescent de família bé, com molts de nosaltres hem estat. Fill únic, els seus pares l’han colmat amb tot tipus de béns i privilegis. Té una gran habitació i tot el que un jove voldria: una gran tele, una càmera de vídeo, un equip de música. Passa la major part de la seva vida capturant, amb la seva càmera, tot el que succeeix al seu voltant. En una societat que no creu en que res és per sempre, ja apuntava R. Barthes que “la imatge és la possibilitat de poseir el que no perdura”, ja que, en el fons, existeix una necessitat ontològica de que les coses no marxin sense més. Benny té el carnet del videoclub per llogar les pelis que vol. És just allà on coneix una noia.
¿Per què ho fas fer? Li pregunta el seu pare. “Perquè necessitava saber què se sentia”. Haneke planteja una dura situació en la que mai sabre per què Benny empeny l’arma contra el ventre de la noia. Què ha influït a la vida d’aquest noi per a que hagi comès aquesta atrocitat? Va ser intencionadament? Es pot culpar al noi dels seus actes? Haneke arrisca i ens mostra un món mancat de veritat, la única cosa que val és la sensació, l’estímul. Quan els dies passen i no hi ha res que et permeti crèixer, aprendre, donar un sentit de totalitat a la vida, aquestes píndoles són la única cosa que queda. La sensació es converteix així en l’únic objectiu vital, i la raó obstaculitza la seva materialització, pel que no hi ha cap problema en saltar-la, de la mateixa manera que ho fa Benny.
Haneke apunta amb el dit índex a la societat mass-mediatitzada. I és que sembla que la televisió és ara “l’opi del poble”. O, com diria Mc. Luhan “els mitjans són els missatge, perquè ens penetren per totes les bandes i en els diferents àmbits de la nostra cultura, formant l’ambient que ens dóna forma”. I és que Haneke entén que la pròpia natura del llenguatge televisiu atempta contra l’ intel•lecte i la pregunta, ja que sempre compleix les nostres expectatives, habitualment sensibles i “fàcils”. La nostra relació amb la realitat ha variat. El director, un tio avançat en el seu temps, ja s’ha adonat de que les noves imatges ens obliguen a prestar atenció a la complexitat del real, per això Benny manté totes les persianes de la seva habitació baixades i es relaciona únicament amb la realitat a través de càmeres.
Aquest “avançat” no separa el seu treball de la seva responsabilitat i la seva preocupació pel seu espectador, la persona. I aquesta és la seva contribució, la seva feina. La realitat que se’ns mostra és violenta, desgarradora, sembla que no deixa un espai per a l’esperança. I per què és desgarradora? Per què se’m fa més real que mai una escena? El seu joc és el de la distorsió, el de la descolocació de l’espectador. Les escenes més desgarradores passen per alt el joc meta-cinematogràfic per arrosegar-nos cap a la realitat, en un racó a on no ens manipulen, on no estem acostumats a estar. De sobte, el fora de camp està dins d’un altre fora de camp. I ja no veig res del que vull veure. Només sento. Perquè aquest és el mecanisme de Haneke, ell sap que la imatge en sí es manipulació per definició, mentre que el so, per la seva propietat totalitzadora, és real sempre. Així, ell prefereix buscar la adhesió cerebral a través de la vista, i avassallar les emocions amb el so. El fora de camp es converteix aquí no només en una qüestió d’estil, sinó en una qüestió de constatació de l’atrocitat que s’està cometent mitjançant la suggerència del que està passant, i també del fet del que el que està passat “de veritat”, i no hi ha manera de fugir d’això.
Haneke també es mulla per mostrar la influència de la desestructuració familiar del noi en els seus actes. Els seus pares estan casats, és cert, però no han estat capaços d’educar-lo. La única cosa que els preocupa és protegir el seu fill. Sembla que l’educació no és una qüestió d’apuntar cap a la justícia, sinó – mai millor dit- una farsa, una mentidera socialització. El director mostra clarament que aquesta manca de valors, d’humanitat objectiva cap a on caminar “passa factura”, i, a la pel•lícula, es mostra d’una manera concretíssima . Tota acció importa.
Haneke planteja també dubtes sobre el concepte de culpabilitat. És en Benny culpable? Són els seus pares responsables? Com ell mateix afirma: “No es pot desenvolupar en 90 minuts la complexitat de les causes que porten a un noi a assassinar”. Per això ell prefereix plantejar, posar a sobre de la taula la situació, la relació d’en Benny amb els seus pares, la relació amb l’entorn, la pròpia relació entre els seus pares; per després deixar un espai a l’espectador, amb l’objectiu de què ell mateix extregui conclusions. Aquest recurs, tan utilitzat per Haneke, es concreta al final de la película, quan en Benny i la seva mare arriben a Egipte i visiten un temple. Segons el director, aquest és el lloc per a la reflexió, i aquest és l’únic motiu pel qual en Benny i la seva mare visiten una església.
Aquest viatge a Egipte està ple de tensió, precisament perquè no passa res extraordinari, no hi una catarsis destacable. Algunes seqüències resumeixen això: com el pla que mostra a al noi mirant el paisatge per la finestra del bus, o el moment en el que el noi enregistra un vídeo per al seu pare explicant com va el viatge. Però la tensió esclata quan Benny i la seva mare estan a l’habitació de l’hotel, a sobre del llit, en silenci, i de sobte la mare comença a plorar sense poder parar, desconsoladament. En Benny la mira i li pregunta vàries vegades què li passa.
En aquest viatge Haneke ens mostra un país pobre, trist i necessitat. Jo pensava en les vegades que he vist als informatius imatges semblants o fins i tot més dures. Feia temps que no em provocaven res. El director sap per què ens mostra aquesta pobresa, precisament per a que ens adonem del que jo vaig intuir. La televisió ens ha vacunat contra la majoria dels drames socials a nivell mundial. Ja no ens commovem quan veiem a un pobre mendicant o una catàstrofe com la d’Haití o Xile, Què li passa a la humanitat?
Els recursos hanekians pretenen mostrar contínuament aquesta deshumanització i mecanització social, per això mostra plans aparentment sense sentit, com les escales mecàniques o les mans que paguen al videoclub, o repeteix els vídeos i les imatges contínuament.
Haneke és un dels directors més grans de la història del cinema, indiscutiblement. Veure una peli de Haneke és sentir-se reconegut en el sense sentit de la major part del dia, de la vida, perquè el més senzill és alienar-se. Haneke és gran perquè fa que jo torni a despertar el meu desig de felicitat i d’una vida gran.

Saps on viuen els monstres?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Donde viven los monstruos, una pel·lícula de Spike Jonze que ens introdueix d’una manera màgica i consternadora a la realitat (i ficció) d’un nen que es troba en la difícil edat de reafirmar la seva identitat i comprendre el món – qüestió que en particular encara ens costa a alguns-.

La pel·lícula està basada en l’obra de Maurice Sendak, i aconsegueix durant tota la projecció un ambient de subtileses i sensibilitats que arriben fins al més dur dels cors, potser amb cert excés en alguna escena. He de reconèixer que al final de la pel·lícula, quan Carol (James Gandolfini) es penedeix del seu actuar impulsiu i deixa sortir els sentiments i l’amor que té cap al nen protagonista, tota la sala del cinema d’aquell dia va deixar anar algunes llàgrimes.

Més enllà de la sensibilitat que desperta una pel·lícula d’aquest tipus, i encara que sembli que té tots els elements d’una “pel·li de cine infantil”, la proposta ens convida als adults a una reflexió sobre la problemàtica i la incomprensió que poden viure a certes edats els nostres nens, i els seus sentiments d’agressivitat i desolació. El film també reflexiona sobre altres temes propis de la naturalesa humana com la necessitat de reafirmació de la identitat, la recerca de líders i la incapacitat per a l’autoorganització i la falta de confiança en nosaltres mateixos, que jo crec que caracteritza la conflictivitat de la vida en societat entre els “monstres”, pròpia de qualsevol grup social.

La veritat és que no crec que sigui la millor pel·lícula de l’any, com molts l’han anunciat, però sí que crec que val la pena deixar-nos seduir una estona per una proposta absolutament lírica i màgica, on la música i els efectes especials són un dels seus punts forts, i on la realitat sembla que s’escapa durant unes hores, donant lloc a la ficció feta bellesa i a la cruesa feta poesia.