Black Mirror: el mirall negre que res reflecteix o que el no-res reflecteix

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Després de l’impacte que ha causat a la meva vida veure Black Mirror, no puc deixar d’escriure aquest mes sobre aquest tema en aquesta petita finestra al món que és el blog d’aPortada. Black Mirror és una mini sèrie britànica que està causant furor entre els teleadictes. El director escull tres situacions completament diferents per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies i les possibilitats d’Internet en un món buit de certeses i feble davant el poder.

No entraré molt en els detalls de l’argument, només unes pinzellades. A Internet podreu trobar diverses síntesis bones. El primer capítol, dur i afilat com un punyal, ens explica com el President del Regne Unit ha d’afrontar la decisió de rescatar d’un segrest a la Princesa penetrant a un porc davant totes les televisions del món. El segon, deshumanitzat però esperançador, planteja la vida d’una societat futurista que viu la seva relació amb el món a través de la realitat virtual; els seus protagonistes treballen davant d’una vídeo consola per obtenir punts que canvien per béns de consum; el màxim objectiu és accedir a un concurs tipus “Tú sí que vales”. El tercer, feridor com cap, descriu la vida d’un matrimoni també a una realitat possible on els humans compten amb unes càpsules que s’insereixen al cervell per poder emmagatzemar totes les vivències i després visualitzar-les. Ningú s’escapa de visualitzar i de mostrar les seves pròpies vivències.

Què tenen en comú els tres capítols? Els diferents capítols plantegen una situació imaginativa – però possible – en la qual les tecnologies (mitjans socials com youtube o twitter, en el primer capítol; i realitat virtual en el segon i tercer) ja no són eines que ens ajuden en tasques com la comunicació del pensament o les accions o la facilitació de les feines quotidianes; sinó que han passat a substituir la realitat. Ja no hi ha realitat, no hi ha res; només existeix un món inventat. En aquest sentit, els mitjans de comunicació i la seva programació també estan afavorint aquest empobriment de la persona. El consumisme i el materialisme faciliten que les persones ja no siguem capaces d’empatizar amb les altres, i visquem desenganxats.

Però, no crec que el director plantegi l’origen del problema en les invencions de l’home. En els capítols veiem un problema anterior. Tots els protagonistes són persones fràgils, pràcticament desestructurades, el desig està empetitit. Davant un “jo” fràgil i pobre, el poder té totes les facilitats per dir-te què et fa feliç. Davant la falta de certeses, el “jo” buscarà la felicitat únicament en l’instint i en el poder. I així, veiem a un President britànic disposat a tot perquè el seu electorat el segueixi; un sexe convertit en consum i concebut com a eina per sotmetre a l’altre – per a mi el més dur de la sèrie –; una cantant que es prostitueix per aconseguir la fama; etc.

I en tot aquest panorama, hi ha alguna esperança per recuperar la humanitat? Deia un amic meu que qui sofreix no és la societat sinó el jo, la persona. El protagonista del segon capítol li diu a la cantant: “La teva veu és el més veritable que ha passat” i per això li dóna tot els seus diners. Perquè aposta per la humanitat, per la veritat. Ens hem de deixar sorprendre per aquelles persones en les quals intuïm la cerca de la veritat, aquelles que no es conformen, que busquen la Bellesa; amb la senzillesa d’un nen. La vida és lluita entre aquesta admiració o el poder.

El somni de Javier…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns anys alguns ens vam enganxar de manera gairebé malaltissa a una sèrie que començava a fer-se lloc a la TV. El boca a boca va fer imparable l’ascens d’audiència d’aquella sèrie, tot i que alguns no tenien clar de què anava. Intriga, por, suspens, aventura… o es tractava d’una simple sèrie d’adolescents camuflada?

Parlo de l’Internado, una sèrie que durant set temporades ha atrapat a espectadors de totes les edats (entre els quals m’incloc). Alguns explicàvem amb orgull a aquells amics que es resistien a mirar-la, que aquella sèrie no era com les altres, que per fi una productora espanyola havia sigut capaç de crear un producte de ficció a l’alçada de les produccions americanes.

El punt fort de la sèrie era sens dubte, el guió. Milers de trames s’entrecreuaven a cada capítol, obligant l’espectador a preguntar-se en tot moment “qui és aquest?”, “què fa a aquí?”, “aquest no era dolent?”… i també, no ho neguem, a cridar de tant en tant a l’aparell televisió “fuig d’aquí!”. El pitjor era quan el capítol acabava, i un es quedava amb infinites preguntes al cap. L’endemà, el facebook era ple de teories diverses sobre què passaria al proper capítol.

La clau de l’èxit era l’originalitat del guió, si bé els protagonistes eren un grup d’adolescents (a l’estil dels llibres d’aventures més clàssics), darrera de les històries d’amor d’aquests nois (factor clau per atraure les audiències més joves) hi havia tot un argument històric sobre el nazisme a Espanya, quelcom novedós en la ficció espanyola. És d’agrair que davant de tanta sèrie “fàcil”, amb arguments més que qüestionables i de final previsible, algú pensés en una sèrie amb un guió cuidat, que obligués els espectadors a estar en contínua alerta.

Però “todo lo bueno se acaba”, i com jo, som molts els espectadors decebuts amb les darreres temporades. A poques setmanes del final, la sèrie sembla haver perdut el rumb, ja no té “ganxo” i cada vegada l’argument té menys interès. Òbviament esperarem a veure el final (només faltaria després de tot el que hem esperat), però des d’aquí només desitjo que ens donin el final que ens mereixem. Serà tota la sèrie un somni de Javier Holgado?  Esperem que no!