Fundraising: construcció de relacions de confiança

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dimecres 9 de maig, David Camps, director de comunicació i mecenatge de la Fundació MACBA, va oferir un nou Tast de Comunicació sobre fundraising i filantropia. Una visió molt personal feta a partir de 4 històries, on va parlar de la importància de les relacions en el fundraising, com aquest és una visió a llarg termini, a més és experiència, és relacional, és sentir-se part d’un compromís global i sobretot és aconseguir que els altres captin per a tu.

A partir de 4 històries personals David Camps va parlar de conceptes com la filantropia, la capilaritat i viralitat, la governança i la gestió d’expectatives. Tot i ser un concepte molt actual, Camps creu que no estem preparats per al fundraising; els gestors no estan formats i els governs tenen molta pressa per una feina que requereix paciència.

Si hi ha una cosa important, és que els donants són com els amics, volen sentir-se part del projecte, per tant, hem de pensar en les relacions i en el seu manteniment i no en les donacions i els diners, perquè està comprovat que la passió és el que mou la donació. Per exemple, el moviment 15M hagués aconseguit entre 1, 5 i 3 milions d’euros en una setmana, segons David Camps, si hagués fet una tasca de captació de fons.

A més, durant la seva exposició va donar alguns consells per fer front a la crisi actual:

  • No talleu inversió en comunicació
  • No rebaixeu la qualitat del servei, del producte, de l’activitat,…
  • Identifiqueu valors i atributs singulars del vostre projecte, institució
  • Pedagogia interna i externa
  • No espereu retorn a curt termini

Després del Màrqueting… Potencialitats de la Realitat Augmentada

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Gràcies a aquesta nova tecnologia podem afegir informació visual a la realitat existent a temps real, amb només una càmera de vídeo, un monitor i un PC estàndard amb la llicència de Realitat Augmentada instal•lada. Això és el que ens ha explicat el nostre amic d’InnovaeVisión al tast d’aPortada que va comentar ahir el meu company Carlos Villanueva. Jo vaig assistir a aquest Tast, i més enllà dels fantàstics exemples que ens va mostrar Xavier Riba (@xavi_riba), m’he quedat pensant en la potencialitat que una tecnologia d’aquest tipus pot tenir quan s’apliqui a altres àmbits. Riba va citar alguns exemples, però em va deixar, sobretot, amb el cuc d’investigar possibles mons allunyats del màrqueting i la publicitat. En el meu cas, almenys, i per deformació professional, m’és inevitable pensar en la quantitat de possibilitats que la realitat augmentada ens pot proporcionar a professionals del món de la comunicació, el màrqueting, etc. i que estan més que a la vista. Tot això, però, em duu a pensar també en quines possibilitats i ajudes podrien proporcionar a àmbits com el científic, mèdic, educatiu, planificació, urbanístic i una llarga llista d’etcètera. La tecnologia té les seves pegues i les noves ulleres de Google em generen tanta sorpresa com preguntes sobre el seu ús i el canvi de la relació de les persones amb el seu entorn. Però sense entrar en polèmica, crec que aquests tecnologies porten indiscutibles beneficis que ens hem d’apropiar com a professionals, i que també poden apropiar-se entitats públiques, institucions i empreses en pro d’una gestió més eficaç i d’una comunicació més educativa. Us deixo amb aquest aquesta inquietud i amb alguns articles que m’han semblat interessants que parlen de com s’estan aplicant la realitat augmentada en altres àmbits com l’educació, la planificació urbana, la cirurgia

També recomano la pàgina web d’aumenta.me que exposa diversos casos sobre realitat augmentada i educació, i el blog d’Enrique Dans que tracta sobre reconeixement facial.

Minority Report no queda tan lluny

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El Tast de Xavier Riba (@xavi_riba) sobre realitat augmentada va deixar els assistents bocabadats amb els mil i un exemples que va mostrar. Realitat augmentada per a tots els gustos i per a diversos sectors. Tots amb l’objectiu de fer experimentar alguna cosa a l’usuari perquè el record sigui positiu i durador.

La realitat augmentada no és una altra cosa que la barreja perfecta entre el món real i el virtual a través d’una aplicació informàtica i combinada en una pantalla (ordinador, dispositiu mòbil o fins i tot unes ulleres). I és que a través d’un patró i una càmera es pot veure pintada qualsevol cosa en una pantalla.

Durant la seva presentació vam poder veure alguns vídeos (us en deixem una mostra aquí sota), des del clàssic pictograma a les imatges en 3D, kinect, etc.

 

Participació 2.0: un vestit fet a mida

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

“Quan obres la caixa de la participació has de saber què vols fer. Molts l’han obert sense saber què fer-hi i aquest no és, ni molt menys, el millor camí”. Amb aquesta declaració de principis van començar la seva exposició @mariafa @losilux al #tastcom de dimecres 7 de març. Elles són Maria Farràs i Lucia Calvo, coordinadora del CCCB Lab i responsable de participació al CCCB respectivament. Van venir a@aPortadaCat  a parlar d’estratègies i processos participatius a la xarxa i ens van explicar la seva experiència al CCCB. També els vam fer una entrevista que hem resumit en el següent vídeo:

Després de les seves múltiples vivències, @mariafa i @losilux són molt clares: a l’hora d’impulsar la participació 2.0 cal fer un pla de comunicació que tingui en compte el Qui, el Què, l’On, el Com i el Perquè. No es tracta de participar per participar, sinó que per cada projecte es fa un vestit a mida: es planteja si cal participació i de quin tipus.

  • El Qui: en funció dels temes i objectius d’un projecte es generen unes comunitats de participació o unes altres.
  • El Què: per a cada comunitat es pensa una estratègia específica. Algunes tenen Facebook i Twitter, d’altres només Facebook o Twitter, n’hi ha que també pengen d’un bloc i d’un compte a Delicious, etc. En altres paraules, cada comunitat del CCCB és un món. De fet, n’hi ha de molt consolidades i d’altres que fa poc que han nascut. El cert és que de comunitats, el CCCB en té un grapat: CCCB EducacióCCCB LabKosmopolisPublic space, etc.
  • L’On: el CCCB aposta per una participació tant presencial com virtual. L’objectiu és que cada cop més les dues estratègies de participació estiguin vinculades.
  • El Com:  es dissenya en funció del projecte, dels recursos disponibles i de la relació entre el CCCB i els usuaris a qui va destinat el projecte. @mariafa i @losilux asseguren que abans de començar un projecte cal saber fins a on es vol obrir la participació i deixar clar les regles del joc entre el CCCB i l’usuari. En aquest sentit, el CCCB fins i tot ha creat un protocol d’actuació a les xarxes socials.
  • El Perquè: el CCCB aposta per la participació per tradició creativa, per l’aposta constant de la cultura participativa i per l’evolució del públic, que està passant de simple espectador a contribuïdor.

 

“Brangulí va ser aquí. I tu?” és un dels exemples de participació que ens van explicar. L’exposició“Brangulí. Barcelona 1909-1945” es va veure al CCCB la segona meitat del 2011. Estava dedicada a l’obra del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d’algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el llarg període ple de canvis i conflictes del 1909 al 1945.

A banda de les fotos originals de Brangulí també es va desenvolupar un projecte fotogràfic participatiu anomenat “Brangulí va ser aquí. I tu?”. Per tirar-lo endavant es va contactar amb la comunitat  Barcelona Photobloggers i es va posar en marxa un projecte per tal que els fotògrafs actuals enviessin fotos que reflectissin la manera com ells veuen la Barcelona del S.XXI. Això va implicar crear una web i obrir un grup a Flickr. Per fomentar la participació es van fer un parell de trobades presencials.

Quin va ser el resultat de tot plegat? El CCCB va rebre gairebé 5.000 fotos de 598 autors diferents. Un jurat va seleccionar 324 fotos finalistes, 10 de les quals van ser escollides guanyadores i van ser l’eix central de l’exposició “Barcelona: 2000-2011”, que va conviure amb l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945”.

Afirmen @mariafa i @losilux que “el 2.0 és una actitud, una manera de fer, d’incloure a la gent al CCCB. Quan obres la caixa de la participació ja no la pots tancar. Quan demanes participar, et poses en una situació d’igual a igual amb el teu usuari”. Aquesta és l’essència de la participació.

El management persuasiu al Tast de Comunicació

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Artur Massana i Vander Lemes, de Lead Learning Lab, van ser els encarregats de dinamitzar un dels Tast de Comunicació més participatius que hem tingut fins ara. La sessió sobre l’art de persuadir va estar caracteritzada per una revisió dels clàssics (Aristòtil) i un taller pràctic de debat on tots els assistents van haver de participar d’alguna manera.

I és que recordar el Logos, Pathos i Ethos, encara que sembli antic està completament vigent, perquè el management persuasiu consisteix en saber usar la paraula, i per fer-ho la retòrica d’Aristòtil és l’eina fonamental que podem fer servir: convèncer racionalment, connectar emocionalment i construir credibilitat i reputació.

Per convèncer racionalment és necessari aportar dades, xifres, històries, llocs comuns i màximes. A més, hem de saber quines emocions volem generar i com generar-les. I sempre des de la credibilitat i la reputació de cadascú, bé perquè comptem amb ella (Ethos situat) bé perquè l’hem de construir (Ethos construït).

El més interessant de la sessió va ser la posada en escena dels conceptes explicats a través d’un debat amb dos equips (posicions enfrontades) i un jurat que donaria el veredicte final. Un debat moderat per Artur Massana i Vander Lemes, amb presentació del tema, refutació, debat obert i conclusions finals per part dels dos equips.

El debat va ser la manera de comprendre com col·locar el Logos, Pathos i Ethos en el nostre discurs, i d’aquesta manera aconseguir la persuasió.

 

kippelboy, sinònim de coneixement compartit

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Si esteu llegint aquest post, el millor que podeu fer d’immediat són dues accions. Primera: començar a seguir @kippelboy a Twitter. I segona: començar a seguir el bloc de kippelboy. En totes dues plataformes hi trobareu un grapat de contingut que està clamant al cel per ser compartit. I és que, en essència, el que hi trobareu és això: coneixement compartit.

Kippelboy és l’alies darrera el qual s’amaga l’Àlex Hinojo, profeta pioner de la saviesa col·lectiva. Dimecres passat va venir a regalar-nos un grapat de coneixement al Tast de Comunicació d’aPortada que podeu recuperar a #tastcom. En Kippelboy és Viquipedista i un dels pocs ambaixadors mundials de la Vikipèdia, actualment coordina projectes de col·laboració entre la Viquipèdia i diversos museus de Barcelona, com el CCCB, MACBA, etc. Però millor que el seu currículum, un parell d’exemple per entendre quin és el model pel que aposta.

Primer exemple: Kippelboy ha liderat un projecte de QRpedia a la Fundació Miró. Arran de l’exposició “Joan Miró. L’escala de l’evasió“, una de les més importants dels últims 20 anys celebrada a Barcelona, un grapat de viquipedistes, amb el suport de l’equip de la Fundació, van fer articles col·laboratius a la Viquipèdia que expliquen la història d’una vintena d’obres destacades de l’exposició. Després van crear uns codis QR que enllacen a aquests articles i els van col·locar al costat de les obres d’art exposades a la Fundació. Quan passes el teu telèfon mòbil per sobre seu t’apareix l’article en el teu idioma. Projectes com aquest estan posicionant la Fundació Joan Miró en un entorn jove i de coneixement lliure.
Segon exemple: va parlar de Verkami, la plataforma de crowdfounding per amants de la creació. I ho va fer per deixar-nos una reflexió d’una evidència aplastant: el crowdfunding et permet testar l’acceptació del teu projecte sense la necessitat d’un expert o d’un estudi de mercat. Si la comunitat que participa en el món del crowdfounding dóna fons a un determinat projecte aquest és el millor indicador que aquest projecte tindrà mercat.
Com no podia ser d’una altra manera en un cas com aquest, aquí deixem la presentació que va fer en Kippelboy. Veureu que inclou cites de diverses persones, algunes de les quals són de membres d’aPortada. En Kippelboy les va extreure del nostre bloc,ContraPortada, i ens va demostrar que no es tracta de robar coneixement, es tracta de compartir-lo, reelaborar-lo i fer-lo créixer per treure’n més rendiment. I és que el coneixement compartit és econòmicament rendible.

Crisis. Què veurem els gestors culturals en els propers 5 anys?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat 5 d’abril, en Joan Abellà, gerent del MACBA oferir-nos una conferència sota el títol “Crisis. Què veurem els
gestors culturals en els propers 5 anys”. En aquest Tast, Abellà va repassar la situació actual i va dibuixar alguna de les noves tendències i moviments que afectaran al sector cultural.

L’actual context econòmic ha provocat que els pressupostos dels grans equipaments culturals hagin disminuït paulatinament, sobretot pel que fa als ingressos públics. Aquesta tendència no sembla que hagi de canviar, i per tant, ha provocat que els equipaments treballin per tal d’augmentar els ingressos propis – en el cas del MACBA: publicacions, itineràncies, coproduccions, lloguer d’espais, patrocinis,visitats i altres-  i els ingressos privats.

15 anys irrepetibles i crisis econòmica per sorpresa

Durant els últims 15 anys l’estat va gaudir d’unes circumstàncies econòmiques irrepetibles que van permetre un creixement global de l’economia espanyola, la conformació de grans corporacions empresarials, l’aparició d’una nova classe directiva i accionarial i l’abundància en els comptes públics.

Aquest període de bonança va permetre transformacions tecnològiques, econòmiques (aparició de l’economia del coneixement), en les polítiques de patrocini i mecenatge així com en la mobilitat de les persones (naixement línies de baix cost, implantació AVE a Barcelona). Aquestes transformacions han portat a convertir Barcelona en una de les 5 ciutats predilectes per fer negocis o estudiar i a estar present en el primer lloc d’alguns rànquings sobre qualitat de vida.

Però a la tardor de 2008 va arribar la crisis econòmica sense previ avís. La poca previsió ha provocat que els equipaments culturals hagin respost dràsticament, tard i malament a la nova situació econòmica. A més la situació s’ha agreujat a causa de la manca de polítiques públiques madures que parteixin d’estratègies i lideratge compartit.

Polítiques públiques madures i altres canvis

Cal canviar el paradigma polític i incentivar la independència radical de les institucions culturals en l’execució de l’estratègia – amb l’avaluació constant- i que obrin un diàleg constant en la gestió del sistema. Segons Abellà, aquests canvis en la relació entre les institucions culturals i el sector públic és una tendència imparable que s’anirà consolidant amb el pas del temps.

A més d’aquest esforç, urgeixen un seguit de canvis en la organització de les  institucions culturals com:

  • La col·laboració público-privada: que parteixi de la col·laboració entre ens publics,per tal d’aconseguir la col·laboració público-privada
  • Polítiques fiscals que afavoreixin la col·laboració privada (Nova Llei de Mecenatge) que permet una millor consideració fiscal de les contribucions privades, per tal de afavorir un millor finançament.
  • Incentivar noves pràctiques de mecenatge: En aquest camp està tot per inventar o reinventar.
  • Eficiència eficàcia, transparència, en la gestió i orientació a l’usuari
  • Gestió del talent
  • Fer front a l’escletxa tecnològica

Teatre de primera fila

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Jugava el Barça i tornàvem de Setmana Santa, però això no va fer enrere als assistents al darrer Tast de Cultura d’A Portada que va anar a càrrec d’Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Òscar Balcells ha ofert als seus oients una visió de la història del teatre infantil a Catalunya, dels grans reptes que té el sector pel davant i del paper de la Mostra d’Igualada en tot aquest context.

Segons Balcells, en els darrers anys hi ha hagut un gran esforç de professionalització en l’àmbit de la producció, format per companyies estables que s’han anat convertint cada vegada més en petites indústries culturals sense perdre el seu caràcter artesanal, un dels seus trets distintius. Però les principals mancances del sector probablement es concentren en els àmbits de la distribució i l’exhibició.

Si en el sector de teatre per a adults, amb l’entrada de les grans productores que formen equips artístics temporals per a produccions concretes, el nombre de companyies estables s’ha reduït, en el sector de teatre per a tots els públics, continuen existint companyies de llarg recorregut que mantenen els seus propis equips artístics. Això es deu gràcies a que aquest sector està caracteritzat per un procés marcadament més artesanal i continu de producció.

El teatre infantil generalment treballa amb pressupostos molt més reduïts que el teatre d’adults però amb el mateix rigor de producció, el que per a Òscar Balcells ho posiciona com a “Teatre de primera fila”, títol que el gerent de La Mostra va donar al Tast de Cultura que va protagonitzar.

Les mancances

La distribució al sector del teatre infantil és un punt feble, probablement per la seva falta de professionalització, quan la clau perquè un sector sigui competitiu passa per la distribució. En molts casos, la distribució l’assumeixen les pròpies companyies, fet que suposa una càrrega estructural que pot acabar determinant la pròpia capacitat de la companyia en el moment d’afrontar nous projectes de producció.

Els circuits d’exhibició, malgrat els esforços i el treball de llarg recorregut realitzats per Fundació Xarxa i l’Agrupació d’Entitats Rialles i la creació del programa Cultura en Gira, continuen tenint mancances que van des de la infraestructura fins al sistema d’elecció de les companyies que configuraran la programació.

Pel que es fa a la venda de localitats, el seu preu tampoc és just. Mentre que per al teatre infantil es paga una entrada de 7 o 8 euros, en un espectacle de teatre per a adults aquest preu puja fàcilment als 20 euros en amunt.

La Mostra

En aquest context, La Mostra d’Igualada actua com un mercat amb l’objectiu de ser aparador de les millors propostes escèniques per a tots els públics i de proveir de bons espectacles les programacions familiars d’arreu del territori. Per tant, La Mostra actua dins l’àmbit de la distribució.

“La idea és tenir una eina de servei al sector que sigui alhora un punt de distribució i exhibició i que serveixi d’altaveu del sector, estimulant la professionalitat”, diu Balcells.

A partir de l’edició 2009, La Mostra ha encarregat un estudi sobre el seu impacte al sector on s’han vist xifres que donen una idea de la importància de la fira:
- 1500 contractacions d’espectacles
- Un volum de negoci de 1,8 milions d’euros

Malgrat aquestes dades, Balcells comenta que el valor de La Mostra va més enllà dels números. El teatre en família és també un estímul, que té un valor educatiu, cultural i social important. “És una de les úniques oportunitats de gaudir un espectacle en viu i viure-ho en família.”

Panorama històric

Òscar Balcells ha fet un recorregut sobre la història del sector. El teatre infantil a Catalunya neix al carrer, on petits grups feien actuacions en festes i en actes familiars. La Mostra va néixer als anys 90, com a punt de trobada i de festa per als programadors de teatre familiar.

La programació estable en teatres vindrà posteriorment, estimulant també la professionalització i creació de companyies. Des d’aquí comença la configuració d’un petit sector d’indústria cultural, amb les seves fases de producció, distribució i exhibició.

La possibilitat de formació a l’Institut del Teatre serà un punt de suport per a aquesta professionalització i per enfortir el sector. Tot aquest panorama conflueix, segons Balcells, en una millora de la representativitat i visibilitat del sector.

Dansem la història de la dansa!

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

La dansa és equiparable a una flama… es mostra sensible a tot allò que passa al seu voltant i s’adapta a tal i com l’aire bufi en aquell moment. La dansa forma part de la història, pot canviar el seu plantejament, en funció de les guerres, dels efectes de les massificacions urbanes, de les pròpies evolucions humanes, etc.

La dansa ha viscut històricament canvis significatius, l’únic que tant a Catalunya com a Espanya sempre hi ha hagut un gran buit d’informació entorn aquest tema. Dansa moderna i dansa contemporània són conceptes que existeixen i que apareixen en un determinat moment amb unes determinades condicions. Per això, en Toni Jodar, que va ser el convidat d’A Portada al darrer tast de cultura l’1 de desembre, ho expliquen i ho il·lustren. Gràcies a les seves experiències personals i al llenguatge en moviment del seu cos, en Toni va saber fer arribar als assistents, el pas del temps de la dansa.

I el conte que ens va explicar va començar amb aquells personatges de principis del segle XX que van revolucionar el panorama de la dansa, copat en aquell moment pel Ballet Clàssic (dansa marcada pels cànons estètics que busca arribar a la bellesa situada al més enllà, basada en la ingravidesa):

El primer personatge del conte va ser Isadora Duncan que va ajudar a que el món comencés a entendre, i als allà presents també, que “la dansa és la màxima llibertat del cos”. Una realitat que dona peu a noves figures: Marta Graham i José Limón. Amb l’ajuda d’en Toni ens introdueixen en un nou escenari: la Dansa Moderna. Toni! Què dius que fas? Equilibrar i desequilibrar el teu cos… Uau…

Quan tot el públic d’Aportada s’havia transportat amb els moviments i el relat d’en Toni al món de la Dansa Moderna, Merce Cunningham, un altre personatge clau de la història, passa pàgina i ens desafia per tal d’entrar al capítol de la Dansa Contemporània. Dansa Contemporània? Explosió de nous personatges! noves idees! i sobretot nous moviments! Increïble… De cop i volta en Toni balla “sense punts fixos a l’espai, tota Aportada (en aquest cas) pot ser el centre del seu moviment”, la “dansa no és emoció és moció”. Només aquest Contacontes com és en Toni, ens podia fer veure la relació de la massificació urbana, com per exemple de Nova York, amb la nova conjuntura al llenguatge de la dansa.

La història cada vegada es perfila més i de mica en mica ens endinsem a l’estil Postmodern. En Toni es comença a moure centrat en les seves articulacions, la seva energia i els  seus fluids interns… I mentre jo també sentia les meves articulacions, la meva ment viatjava pel món dels moviments i les idees fins arribar a la propera parada: la democratització de la dansa i en definitiva, el concepte de l’economia del moviment. Els assistents vam poder veure amb les nostres pròpies articulacions, vull dir ulls, com és possible realitzar el moviment més eficaç amb el mínim esforç.

Finalment, en Toni acaba el conte amb un toc europeu. Ens parla de la Dansa-Teatre, de Pina Bausch, les màscares i els silencis. I per últim, la dansa jazz vinculada al teatre i al cinema musical.

En definitiva, els allà presents vam poder assistir a una classe històrica i conceptual d’aquelles que diríem magistral, amb una petita diferència de les classes de sempre: A Portada es va convertir en un teatre improvisat ple de moviments, atenció i somriures que va transportar els assistents a un conte real i al mateix temps, màgic.

Una altra construcció nacional és possible

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras va participar en el darrer Tast de Cultura d’A Portada. Sota el títol Polítiques culturals i construcció nacional, el conseller va reivindicar la cultura i el sistema cultural com a elements de construcció nacional. Segons Tresserras “a la nostra època, l’espai preferent de la construcció nacional no és l’autonomia ni la política”, va remarcar que “és possible construir àmbits nacionals des del nivell cultural”, i va recordar que això suposa que “són possibles altres tipus de nacions” emmarcats en l’Europa de la globalització del segle XXI, que ha de tenir la cultura com a centre de la construcció nacional. Pel conseller de Cultura, el catalanisme ha fet un salt des de la resistència al franquisme i la reivindicació del passat, a ser una possibilitat per construir un nou projecte històric que és pot compartir amb tothom qui ho desitgi, amb tothom qui viu a Catalunya i va posar especial èmfasi en que “des del Departament no tenim al cap la correcció d’una història que havia maltractat la cultura catalana, sinó la possibilitat de construir una societat on la cultura sigui el centre”. Per això, va remarcar, cal una cultura que sigui universal per a tothom i que tingui unes mínimes condicions.

El ponent també va recordar que la cultura catalana forma part d’un submercat de mercats globals que va més enllà de les competències de la Generalitat i a on el govern català no hi pot intervenir. Tot i així, l’administració catalana si que pot propiciar les condicions per a que la població pugui participar en la construcció d’un nou marc cultural de referència com pot ser l’àrea mediterrània de la qual Catalunya en pot ser el centre i que aplega a més de 700 milions d’habitants. En aquest sentit, el nostre país pot aspirar a ser rellevant i reconegut culturalment en aquest espai en el qual “tenim una oportunitat”, remarcava Tresserras.

Polítiques culturals

Pel que fa la es polítiques culturals que s’estan a duent a terme des del Departament de Cultura, el conseller va remarcar que s’està planificant molt, ja que en “èpoques de penúries econòmiques s’ha de garantir, en termes de qualitat, l’accés a la cultura i a les fonts d’informació” i és per això que des de la Generalitat s’està treballant en el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya. En temps com els que estem vivint també cal apostar pel “desacomplexament de la cultura pròpia davant les cultures de referència de la globalització” i per intentar vertebrar un mercat que existeix però que no s’ha desenvolupat fins ara, com per exemple, en el cas del cinema. En aquest cas concret, cal una legislació per a que el cinema en català pugui fer-se un espai en un mercat que si que existeix, però que fins ara ha estat restringit.

Des del Departament de Cultura de la Generalitat també s’han replantejat els models de subvenció a la producció  i s’ha apostat per objectius d’excel·lència i qualitat perquè no “es pot finançar tot només pel simple fet de ser en català”, sinó que cal “guanyar en eficiència” i triar alguns elements que siguin estratègics i esdevinguin una referència dins del sector. Aquest és el cas de fires com Tàrrega, Mediterrània o el Mercat de Música Viva de Vic, per citar-ne només alguns exemples.

Evolucionar per perdurar

Tresserras també va apostar per l’evolució de la cultura popular, “aquella que es fa en cada moment” i va destacar que “sobre aquesta cultura popular hi podem intervenir i canviar-la, ja que aquesta serà l’única manera de que perduri”. D’aquesta manera, el conseller va voler trencar algunes actituds resistents del món de la cultura popular catalana i va recordar que “tots els guetos són perillosos, però el més perillós de tot és el genuí, que cal combatre”.

Entre els aspectes que encara calen millorar al departament, Joan Manuel Tresserras va destacar el fet d’agilitzar el cobrament de les subvencions. En aquest sentit, el màxim responsable de la conselleria de Cultura va explicar que malgrat tota l’empenta que s’hi ha posat des del Departament “la maquinària de l’administració és lenta”. Tot i així, es seguirà estudiant la manera d’agilitzar aquests tràmits.