Aniré al teatre

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Permeteu-me que parli en primera persona. Tinc una bona amiga de Tarragona que va fer l’aniversari fa uns mesos. Ens vam conèixer en un curs ara fa uns anys i no hem perdut el contacte des de llavors. Ahir em va enviar un correu electrònic i em va convidar a anar al teatre amb ella i uns amics de l’Associació de Persones Sordes de Tarragona i Comarques. Era una activitat bastant diferent a les que solen fer i, suposo que per això, en tenia moltes ganes.

L’obra ja estava triada. Mancava seleccionar el dia que ens anava millor a tots. Ja em van avisar que havia de ser el 10 o l’11 de novembre, les úniques dates que s’ofereix l’obra subtitulada, amb anell magnètic per a gent amb audiòfon i amb audiodescripció per a cecs. Bé, no seria complicat posar-nos d’acord.

Aconseguir fer la cultura accessible sempre ha estat el meu punt dèbil. Un valor com el cultural hauria de poder ser universal. La meva primera idea després de veure que es feia teatre accessible a Catalunya (mai havia estat gaire segura que existís), va ser buscar quines altres obres eren accessibles per poder sorprendre a la meva amiga i anar un dia les dues al teatre (li dec un regal d’aniversari). Però res. Només hi ha un teatre a tot Catalunya que ofereixi aquests serveis i haurem d’esperar que canviïn la cartellera per poder anar-hi.

Investigant vaig trobar que ja hi ha campanyes amb finançament privat que intenten aconseguir aquests objectius. A Espanya, ja hi ha 9 teatres que ofereixin aquests serveis (l’any passat només n’hi havia dos a Madrid) i, volgués o no, vaig dibuixar un somriure en veure que tot i la situació actual, s’anava avançant. També alguns Centres Cívics i teatres públics ofereixen alguns serveis (els més econòmics) si els hi demanen els usuaris. Prou satisfeta, ja sabia que alguna cosa trobaria com a regal, encara que fos d’aquí uns mesos. Total, ja no em ve d’aquí.

Com lliga l’IVA cultural al 21% amb la Llei de Mecenatge?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Demà entra en vigor un malson. La fi de l’IVA reduït a la cultura, que passa d’un 8 a un 21%. Un increment de 13 punts perquè algú no ha entès que #laculturaNOésunluxe i que és un pilar irrenunciable de l’estat del benestar, com ho són l’educació i la salut.

Segons un recent estudi de la unió d’Associacions empresarials de la cultura, s’estima que aquesta decisió provocarà un tancament del 20% de les empreses culturals, una pèrdua de 4.500 llocs de treball, un descens de 500 milions d’euros de taquilla… i tot per una mesura que a Portugal ja s’ha demostrat ineficaç i que va a contracorrent de tot Europa. Els països de la zona euro tenen un IVA reduït (Bèlgica, França i Suècia 6%, Alemanya 7%…) mentre a Espanya l’impost ha augmentat un 260%.

Un escac (i mat?) al sector de la cultura, a les indústries creatives, a l’economia del coneixement. Més enllà del mal que provocarà, em pregunto… Quina justificació té? Quin model econòmic i social persegueix el govern espanyol? Quin benefici aportarà? Com lliga això amb la Llei de Mecenatge?

El ministre Lassalle continua afirmant que aquest any s’aprovarà la tan esperada Llei de Mecenatge – seguint el model francès – que oferirà deduccions fiscals del 70% a particulars (ara és del 25) i 60% a empreses per aportacions a la cultura. Es parla d’una targeta de benefactor, d’un 100% de desgravació per al micromecenatge (fins als 150 euros)… Però jo em pregunto, quin sentit tindrà aquesta llei aquesta llei a partir d’ara si els creadors estan a l’atur, les empreses culturals tancades i les sales estan buides? Quina cultura serà beneficiària d’aquest mecenatge? Quina coherència té tot plegat? Sisplau que algú ho expliqui que ens agradaria poder-ho comprendre.

El teatre que segueix omplint teatres

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa pocs dies es clausurava la 23a edició de La Mostra d’Igualada – Fira de Teatre Infantil i Juvenil on s’han pogut veure una cinquantena de propostes a la programació oficial. 26.000 espectadors van poder gaudir de primera mà del centenar de representacions que es van fer a la capital de l’Anoia entre el 19 i el 22 d’abril.

Enguany, un dels fenòmens que ja despuntava en edicions anteriors, s’ha fet més evident que mai: companyies i professionals que fins ara no es dedicaven al teatre familiar, per a tots els públics o infantil i juvenil (que cadascú triï l’etiqueta que més li agradi), s’hi comencen a dedicar. És el cas, per exemple, del darrer premi Ciutat de Barcelona de dansa, Thomas Noone que va estrenar Balbir, el meu avi, o de la Factoria Escènica Internacional (FEI), de Carme Portacelli que va representar L’Ogret a La Mostra d’Igualada o els ja consolidats Teatre al Detall que a la fira de teatre infantil i juvenil plantejaven la història de El Llepafils, entre d’altres. També tenim el cas d’Oriol Broggi –Premi Ciutat de Barcelona de teatre- que a més de proposar amb la Perla 29 un altre infantil, en aquesta ocasió també hi va pujar a sobre l’escenari.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics.

Oriol Broggi i Rosa Gàmiz, dos actors consolidats que també fan espectacles per a tots els públics. 

És evident que en els temps que corren cal reinventar-se i treballar propostes per a nous targets. I el teatre per a tots els públics és un bon camí, ple de propostes innovadores i de qualitat. De fet, les arts escèniques per a tots els públics continuen essent una oferta cultural amb gran demanda que segueixen omplint teatres d’arreu del país. I que així sigui per molt anys!

Una Marta Carrasco sorprenent i d’allò més “tenetera”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El passat dissabte vàrem poder veure, en estrena, el nou espectacle de la Cia. Marta Carrasco al Festival TNT 2011. Una Marta que ha decidit prendre’s la vida amb humor i ironia. Una Marta diferent, marcada per un fet que li ha canviat la vida: la mort del seu pare.

Durant l’any el CAET no descansa! Segueix produint i programant espectacles dignes de l’adjectiu “ teneter”. Per exemple, aquest dissabte 15 d’octubre podreu veure La Trilogia del Poeta produïda, de Pablo Rosal i dirigida per Xavier Martínez, una producció de CAET i  Corcada Teatre.Tot i que ens intenta convèncer que l’espectacle és d’humor, vital i alegre; té moments foscos, tristos, melancòlics on es percep la pèrdua, la foscor, l’enyorança,… on intuïm un homenatge clar i evident al seu pare.

L’espectacle titulat No sé si..ha estat produït pel CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i Salometa SL. Està protagonitzat per dues germanes bessones, una de 120 quilos i l’altra de 56. La primera, interpretada pel brillant actor Albert Velasco que impressiona pels múltiples registres que pot arribar a portar a terme dalt de l’escenari, i l’altre per Marta Carrasco. Dues bessones que juguen a la vida, que juguen amb la vida. I no entenen perquè la gent i l’entorn les veu diferents, si són bessones! Després d’estrenar al Festival TNT de Terrassa, la podreu veure al Temporada Alta avui 11 d’octubre i tot seguit recorrerà diverses sales com el Centre Cultural de Vilanova del Vallès (CCVV) i Ca l’Estruch de Sabadell. No sé si… és una magnífica mescla d’escenografia innovadora, bonica i coherent; qualitat artística i emoció a la bena.
A part de l’estrena de Marta Carrasco, al Festival Terrassa Noves Tendències s’han pogut veure altres propostes també molt sorprenents com la dansa per ésser sentida de la Cia. Nicole Seileramb l’espectacle Amauros o el festí gastronòmic Extraprdinario delColectivo Babazorro. Totes elles propostes d’allò més “teneteres” coproduides pel CAET. Al web www.caet.com trobareu més informació sobre el TNT 2011. Un any més Terrassa ha acollit un TNT excitant, emocionant, al límit de les fronteres d’allò conegut que no ha deixat indiferent a ningú.

Teatre Virtual, La neurociència i la tecnologia experimental aplicades al teatre

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

virtual

Aquest mes he assistit per primera vegada a un assaig de teatre on les actrius, els actors, el director i el públic estaven en espais diferents i fins i tot en països diferents.

El grup de Recerca Entorns Virtuals en Neurociències i Tecnologia Expoerimental de la UB ha presentat el projecte europeu BEAMING sobre la fusió d’escenaris i objectes reals i virtuals en directe. Aquesta tecnologia genera la sensació d’estar físicament en un lloc remot amb altres persones, semblant a la teleportació.

Per mostrar aquesta tecnologia s’ha dut a terme una sessió de teatre virtual: una actriu ha estat “teleportada” des de la UB fins a un escenari de la University College de Londres al costat d’un actor anglès on han representat una escena de la pel·lícula d’Annie Hall.

Com a públic podíem escollir quina perspectiva teníem de la sala i el personatge que volíem estudiar o observar.

El sistema combina tècniques d’immersió de realitat virtual, sistemes distribuïts i detectors de moviment corporal.

Tot plegat una clara mostra que les distancies en un futur proper seran unes altres i que els processos de promoció i relacions internacionals exploren nous camins.

Una experiència interessant.

Petita feina per a pallasso vell

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Tres pallassos es retroben en una petita sala d’espera per realitzar una audició. Amb aquesta escena comença l’obra “Petita feina per a pallasso vell”, on es pot veure com els tres pallassos, reflex del que eren abans, veuen aquesta audició com la seva última oportunitat.

L’espectacle, dirigit per Ramón Simó, mostra les esperances i il·lusions dels personatges, i a la vegada la frustració de sentir-se oblidats i passats de moda. Entre ells, s’intenten persuadir els uns als altres per demostrar quin pallasso és millor. A l’hora d’aconseguir la feina tot s’hi val: cops baixos, amenaces, adulació, hipocresia… Ben aviat descobrim com la seva amistat no és tan forta com per a suportar les ànsies per aconseguir la que probablement serà la seva darrera feina.

Aquesta és una comèdia que ens fa esclatar de riure i que no ens deixa indiferents amb les seves absurditats i les seves ànsies de reconeixement. Observem i admirem, com nens petits, com els pallassos realitzen els trucs de les actuacions però a la vegada som espectadors privilegiats en l’espectacle del patetisme de les seves vides artístiques ja a les acaballes.

“Eduardo Aldán sí existe”

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Ahir era un dimecres qualsevol, d’eixos que no saps si posar-te jaqueta o hawaianes, agafar el paraigua o les ulleres de sol… un dia de setembre, vaja. Després de tot el dia tancat a l’oficina vaig baixar passejant fins el Club Capitol, a la Rambla. “Espinete no existe”d’Eduardo Aldán m’esperava.

Sincerament no sabia massa bé què anava a veure. Sabia que era un monòleg, sabia que parlaria dels records de tots aquells xiquets que vam viure la transició i els 80, sabia que havia estat a Madrid durant 5 anys amb el mateix espectacle…

Va ser una hora i mitja de tornar a viure aquells records que tenia emmagatzemats en el més profund del meu cervell i del meu cor. Reviure escenes quotidianes i esdeveniments importants de qualsevol xiquet, tot durant 90 minuts de riures inesgotables i inacabables, aplaudiments i palmes descompassades, pell de gallina i alguna llagrimeta provocada per l’atac de riure o per l’efecte teletransportador de les paraules d’Aldán.

Voldria explicar-vos-ho tot, fil per randa, però no ho puc fer, és millor que l’aneu a veure al Capitol, a la sala Pepe Rubianes concretament.

Gràcies Eduardo per convertir un dimecres de setembre en un dia fantàstic. Gràcies.

La lección, tota una “lliçó” de teatre

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

El director de teatre i del Festival de Peralada, Joan Maria Gual, va presentar ahir –en el marc de la programació del GREC- la seva versió de l’obra La lección, del dramaturg romanès Eugène Ionesco, un dels representants del teatre de l’absurd.  Dalt de l’escenari podem veure tres actors: Itziar Miranda, Maica Barroso i Manel Barceló.

La lección narra la història de la visita d’una jove estudiant, a un professor per ampliar la seva formació. Si bé al principi de l’obra, s’estableix un diàleg entre alumna (Miranda) i professor (Barceló), a mida que avancen els esdeveniments, el protagonisme de Barceló es fa més evident, fins arribar pràcticament al monòleg. Maica Barroso (l’ajudant del professor), té un paper molt petit, però se la pot veure durant tota l’obra dalt de l’escenari.

El treball de Barceló és encomiable. L’actor encadena una tirallonga de frases sense sentit, que no obstant tenen la capacitat de tenir el públic en tensió constant. L’obra evoluciona des de l’humor absurd (l’alumna sap sumar “1+1” però és incapaç de restar) cap a la tensió més absoluta, dels darrers minuts.

Una obra molt recomanable que es pot veure al teatre Romea fins al proper 4 de juliol.

La transformació per mitjà de la participació

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

L’any 1995 un grup de persones inquietes vam decidir crear una associació (el Galliner) amb l’objectiu de treballar per la recuperació del teatre Kursaal de Manresa tancat des de l’any 1988…

Així comença el storytelling que ens va explicar el Joan Morros al Tast de Cultura de maig d’A Portada. Joan Morros està especialitzat en temes d’associacionisme cultural i juvenil i captació de nous públics. També és el coordinador de l’associació cultural El Galliner, responsable fa 14 anys de la programació estable del teatre Conservatori de Manresa.

La entitat va impulsar la recuperació del teatre Kursaal des de l’any 1995 i que va aconseguir aquest objectiu l’any 2007, fruit d’un procés de participació ciutadana.

A partir d’una estratègia participativa i de la creació de públics, el Galliner va mobilitzar la població, artistes i institucions en torn al Kursaal, que es va convertir en un dels més importants del territori.

Teatre de primera fila

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Jugava el Barça i tornàvem de Setmana Santa, però això no va fer enrere als assistents al darrer Tast de Cultura d’A Portada que va anar a càrrec d’Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Òscar Balcells ha ofert als seus oients una visió de la història del teatre infantil a Catalunya, dels grans reptes que té el sector pel davant i del paper de la Mostra d’Igualada en tot aquest context.

Segons Balcells, en els darrers anys hi ha hagut un gran esforç de professionalització en l’àmbit de la producció, format per companyies estables que s’han anat convertint cada vegada més en petites indústries culturals sense perdre el seu caràcter artesanal, un dels seus trets distintius. Però les principals mancances del sector probablement es concentren en els àmbits de la distribució i l’exhibició.

Si en el sector de teatre per a adults, amb l’entrada de les grans productores que formen equips artístics temporals per a produccions concretes, el nombre de companyies estables s’ha reduït, en el sector de teatre per a tots els públics, continuen existint companyies de llarg recorregut que mantenen els seus propis equips artístics. Això es deu gràcies a que aquest sector està caracteritzat per un procés marcadament més artesanal i continu de producció.

El teatre infantil generalment treballa amb pressupostos molt més reduïts que el teatre d’adults però amb el mateix rigor de producció, el que per a Òscar Balcells ho posiciona com a “Teatre de primera fila”, títol que el gerent de La Mostra va donar al Tast de Cultura que va protagonitzar.

Les mancances

La distribució al sector del teatre infantil és un punt feble, probablement per la seva falta de professionalització, quan la clau perquè un sector sigui competitiu passa per la distribució. En molts casos, la distribució l’assumeixen les pròpies companyies, fet que suposa una càrrega estructural que pot acabar determinant la pròpia capacitat de la companyia en el moment d’afrontar nous projectes de producció.

Els circuits d’exhibició, malgrat els esforços i el treball de llarg recorregut realitzats per Fundació Xarxa i l’Agrupació d’Entitats Rialles i la creació del programa Cultura en Gira, continuen tenint mancances que van des de la infraestructura fins al sistema d’elecció de les companyies que configuraran la programació.

Pel que es fa a la venda de localitats, el seu preu tampoc és just. Mentre que per al teatre infantil es paga una entrada de 7 o 8 euros, en un espectacle de teatre per a adults aquest preu puja fàcilment als 20 euros en amunt.

La Mostra

En aquest context, La Mostra d’Igualada actua com un mercat amb l’objectiu de ser aparador de les millors propostes escèniques per a tots els públics i de proveir de bons espectacles les programacions familiars d’arreu del territori. Per tant, La Mostra actua dins l’àmbit de la distribució.

“La idea és tenir una eina de servei al sector que sigui alhora un punt de distribució i exhibició i que serveixi d’altaveu del sector, estimulant la professionalitat”, diu Balcells.

A partir de l’edició 2009, La Mostra ha encarregat un estudi sobre el seu impacte al sector on s’han vist xifres que donen una idea de la importància de la fira:
- 1500 contractacions d’espectacles
- Un volum de negoci de 1,8 milions d’euros

Malgrat aquestes dades, Balcells comenta que el valor de La Mostra va més enllà dels números. El teatre en família és també un estímul, que té un valor educatiu, cultural i social important. “És una de les úniques oportunitats de gaudir un espectacle en viu i viure-ho en família.”

Panorama històric

Òscar Balcells ha fet un recorregut sobre la història del sector. El teatre infantil a Catalunya neix al carrer, on petits grups feien actuacions en festes i en actes familiars. La Mostra va néixer als anys 90, com a punt de trobada i de festa per als programadors de teatre familiar.

La programació estable en teatres vindrà posteriorment, estimulant també la professionalització i creació de companyies. Des d’aquí comença la configuració d’un petit sector d’indústria cultural, amb les seves fases de producció, distribució i exhibició.

La possibilitat de formació a l’Institut del Teatre serà un punt de suport per a aquesta professionalització i per enfortir el sector. Tot aquest panorama conflueix, segons Balcells, en una millora de la representativitat i visibilitat del sector.