De dona a dona: Roig versus Terribas

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

El somni de Javier…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns anys alguns ens vam enganxar de manera gairebé malaltissa a una sèrie que començava a fer-se lloc a la TV. El boca a boca va fer imparable l’ascens d’audiència d’aquella sèrie, tot i que alguns no tenien clar de què anava. Intriga, por, suspens, aventura… o es tractava d’una simple sèrie d’adolescents camuflada?

Parlo de l’Internado, una sèrie que durant set temporades ha atrapat a espectadors de totes les edats (entre els quals m’incloc). Alguns explicàvem amb orgull a aquells amics que es resistien a mirar-la, que aquella sèrie no era com les altres, que per fi una productora espanyola havia sigut capaç de crear un producte de ficció a l’alçada de les produccions americanes.

El punt fort de la sèrie era sens dubte, el guió. Milers de trames s’entrecreuaven a cada capítol, obligant l’espectador a preguntar-se en tot moment “qui és aquest?”, “què fa a aquí?”, “aquest no era dolent?”… i també, no ho neguem, a cridar de tant en tant a l’aparell televisió “fuig d’aquí!”. El pitjor era quan el capítol acabava, i un es quedava amb infinites preguntes al cap. L’endemà, el facebook era ple de teories diverses sobre què passaria al proper capítol.

La clau de l’èxit era l’originalitat del guió, si bé els protagonistes eren un grup d’adolescents (a l’estil dels llibres d’aventures més clàssics), darrera de les històries d’amor d’aquests nois (factor clau per atraure les audiències més joves) hi havia tot un argument històric sobre el nazisme a Espanya, quelcom novedós en la ficció espanyola. És d’agrair que davant de tanta sèrie “fàcil”, amb arguments més que qüestionables i de final previsible, algú pensés en una sèrie amb un guió cuidat, que obligués els espectadors a estar en contínua alerta.

Però “todo lo bueno se acaba”, i com jo, som molts els espectadors decebuts amb les darreres temporades. A poques setmanes del final, la sèrie sembla haver perdut el rumb, ja no té “ganxo” i cada vegada l’argument té menys interès. Òbviament esperarem a veure el final (només faltaria després de tot el que hem esperat), però des d’aquí només desitjo que ens donin el final que ens mereixem. Serà tota la sèrie un somni de Javier Holgado?  Esperem que no!

40 anys del Monstre de les galetes, la granota Gustavo, Epi i Blas, la gallina Caponata i els seus amics

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Sembla que les paraules televisió i educació no poden anar juntes, sembla que haguem oblidat que la televisió és una eina més que es pot utilitzar, també per educar. Aquests darrers dies l’emblemàtica sèrie Barri Sèsam celebra el seu 40è aniversari. Va ser la primera sèrie pensada per educar a través de la televisió. Els divertits i acolorits monstres ens van ensenyar a comptar, les lletres de l’abecedari, els colors, les formes…, més tard, a duu una dieta equilibrada (fins hi tot el Triki va canviar les galetes per la fruita!) i fins hi tot s’han atrevit a explicar la crisi mundial.

Més tard han vingut altres productes també pensats per educar com per exemple El món del Beakman, per a més grans, o més recentment laserie granadina Pocoyo. Sigui com sigui, cal reconèixer el mèrits dels primers, de Barri Sèsam i dels seus creadors: el productor televisiu Joan Ganz Cooney i el titellaire Jim Henson; i encoratjar als creadors televisius a no oblidar la part més educativa que ofereix aquest mitjà i apostar per productes de qualitat que permetin donar un plus a l’entreteniment pur i dur i oferir a petits i grans un valor afegit.

I és que no em negareu que a l’entrar a Google aquests darrers dies i veure els personatges entre les lletres del famós buscador no heu retornat, ni que sigui una mica, a la vostra infància i heu somrigut davant l’ordinador? És inevitable! El Monstre de la Galetes –Triki-, Draco, Elmo, la granota Gustavo o Epi i Blas són alguns dels nostres peluts, simpàtics i eternament joves, referents televisius. Segur que més d’un, ni que sigui de reüll i dissimulant, veu avui l’especial d’aniversari que emet TVE (16.00h). Feliços 40!!!

Barri Sèsam