La cultura i la creativitat ens poden dur a un nou paradigma?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Fa uns dies, l’amiga Beatriu Daniel ens va convidar a diverses persones del món de la cultura a participar d’una jornada de reflexió per al Pla Nacional de Valors que està impulsant el Departament de Benestar i Família.

 

Allà ens explicaven com un grup de persones i consultors estan ajudant la Generalitat a definir quin és el nou paradigma del segle XXI, quins processos de transició s’estan produint. Es parlava que anem – o hauríem d’anar – cap a una economia del bé comú i un sistema financer no especulatiu, cap a una democràcia participativa, governança oberta, democràtica i transparent, cap a una educació integral i multidimensional, en l’àmbit de la salut cap a una visió integral de la persona i consciència pròpia salut, cap a la consciència de l’impacte mediambiental individual i col·lectiva i dels recursos energètics limitats, cap a una cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva, cap a un consum responsable, cap a empreses que aportin valor a la societat, centrades en les persones, sostenibles econòmica, social i mediambiental i cap a una comunicació ètica i participativa.

 

Certament una descripció molt aspiracional del que tots voldríem, però no acabem d’assolir. I de qui és la culpa? Dels ciutadans que no ho demanem prou o del lideratge actual? Segurament hi ha una mica de tot. Calen compromisos clars, transparència i participació, diàleg i comunicació, i harmonia entre el que es predica i el que es fa.

 

Potser en comptes de parlar de valors desitjats i de nous paradigmes, hauríem d’analitzar què fem en el dia a dia i pensar si és coherent amb aquests valors que professem tots. Celebro la tasca feta de pensar i repensar els valors, però potser caldria començar per analitzar els comportaments. Si ens comprometem a fer petits canvis en el nostre dia a dia, potser podrem realment parlar de nou paradigma. La visió del món no canvia per desitjos o valors expressats, sinó per fets reals. Si els desitjos no es transformen en realitats no provoquen cap canvi. És aquesta crisi l’espurna necessària per encendre la flama d’un canvi important? O la gent íntimament espera tornar a l’statu quo previ?

 

Frank Ponti en un article recent comentava que no creia en el nou paradigma i deia que “hi haurà esperança col·lectiva si cadascú de nosaltres aprèn a ser una mica més savi cada dia”. I aquí l’aportació de la cultura és clau: pot generar saviesa, esperit crític, curiositat i creativitat. Com també ho és la relació entre educació i creativitat. Sir Ken Robinson deia que l’escola és responsable de la limitació de la creativitat dels nens i nenes. El nou paradigma pot dependre d’una educació més creativa i lliure

De dona a dona: Roig versus Terribas

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

Açò s’acaba…

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Sembla que el dia 31 de desembre està fet per valorar el que hem viscut durant un any, el que hem après en aquests 365 dies i fer balanç de les coses positives i negatives que han passat.

Doncs bé, no ho faré. I no ho faré perquè la nostra memòria és selectiva i retén sobretot aquelles coses més properes en el temps, i també les més impactants, tant positives com negatives. I què passa amb aquelles petites coses que van tenir una especial importància en el seu moment i que ja hem oblidat? I on han anat a parar aquells moments neguitosos dels quals vam aconseguir sortir-ne sense problemes? I on han quedat els minuts del dia a dia que ens han fet millors persones i millors professionals?

També serveix el dia 31 de desembre per parlar de les prediccions de l’any que en poques hores comença. I tenim per a tots els gustos:

- Sobre comunicació d’ESCACC
- Sobre la cultura a El País

Només són alguns exemples, la xarxa en va plena avui!

No en faré cap predicció concreta per l’any 2011. Només felicitar-vos a tots l’any nou des d’aquest petit racó. Tenim 365 dies per endavant per fer de nou balanç, així que gaudiu cada minut i hora al màxim, aprofiteu el temps i lluiteu cada dia per aconseguir allò que voleu i amb el que creieu!

Cultura i empresa: móns encara massa distants?

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

Arreu del món el patrocini corporatiu en l’àmbit de la cultura creix any rere any. En canvi, això encara no és una realitat extesa a Catalunya. Per què és així?

Nosaltres pensem que empresa i cultura són a Catalunya encara avui dia móns massa distants. Les empreses no saben què els pot aportar la cultura. I què pot aportar? Si es gestiona de manera estratègica i, per tant amb coherència i no tacticisme, una aliança amb la cultura pot aportar a l’empresa una millora clara en la gestió i motivació de l’equip intern, una comunicació més directa i diferent amb els seus clients o usuaris, una major notorietat a través d’un missatge de responsabilitat social… en definitiva, un augment del valor de la marca pròpia a través d’un posicionament diferencial i encara no massa explotat.

Però tot és culpa del fet que les empreses no saben veure encara el valor que els pot aportar una aliança amb la cultura? No. Pensem que les indústries culturals tenen també la seva part de responsabilitat. Què està fallant? Doncs potser que no han invertit en comunicació i estratègia de marca i, per tant, no saben traslladar a les empreses quins valors corporatius poden ajudar a desenvolupar, no hi ha prou anàlisi i estratègies entorn als públics de la cultura i no poden creuar aquestes dades amb les dels clients de les empreses de consum i, potser, només potser… hi ha encara massa dependència de les subvencions públiques i poca imaginació?

Hem de començar a reinventar-nos i des d’A Portada pensem que l’aliança de cultura i empresa és una relació de win-win, tothom hi guanya, si sabem fer-ho bé i fer-ho saber.

Que ha de fer el patrocinador?

- Definir objectius clars per al patrocini

- Evitar qualsevol acció de patrocini no estratègic i sense anàlisi del retorn (en valor de marca) de la inversió

- Seleccionar un patrocini vigilant la congruència i l’aliniament dels valors d’ambdues marques i dels seus públics

- Avaluar els resultats de l’acció de patrocini i crear relacions a llarg termini, per tal de desenvolupar el valor mutu del “matrimoni” de les marques.

Gestionar proactivament la comunicació (interna i externa) de les motivacions i accions vinculades a l’acció del patrocini.

Que ha de fer la indústria i el teixit cultural?

- Definir el seu posicionament i valor de marca, des de la perspectiva del patrocinador.

- Identificar patrocinadors potencials: els més obvis no són sempre els millors

- Estudiar tant sobre els valors i costums dels públics del patrocinador com dels propis

- Invertir part dels ingressos del patrocini en la comunicació del mateix i la seva anàlisi, incrementant d’aquesta manera el benefici de l’acció de patrocini

- Fer apostes a llarg termini i no tàctiques: NO ANEU DE FLOR EN FLOR… que la primavera s’acaba!

La subhasta de la cultura

FacebookLinkedInMeneameBlogger PostShare

La cultura no es pot subhastar, i encara menys quan parlem de temes de memòria històrica i de preservació del patrimoni del país. Parlo de l’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles que des de fa 48 hores està en boca de tothom. Centelles va retratar la Guerra Civil des d’un punt de vista molt personal i es va haver d’exiliar (carregat amb els negatius que volia salvaguardar de l’espoli). Un cop a França va ser internat al camp de concentració de Bram i càmera en mà va plasmar la realitat d’aquell infern, del que van viure milers de catalans que van haver de fugir del què havia estat casa seva. Tot plegat ho va retratar i ho va escriure en un dietari. (Fins al 10 de gener es pot veure una exposició sobre aquest material al Centre d’Arts Santa Mònica).

Ara els seus fills s’han venut l’arxiu al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol per 700.000 euros. La Generalitat de Catalunya havia fer una oferta inferior i alguna important casa de subhastes havia ofert més diners. Sembla mentida que una qüestió amb tants valors com els que té aquest arxiu s’acabi resumint en una qüestió econòmica. I més, quan en aquesta macabre subhasta hi ha una administració que no juga amb igualtat de condicions. En aquesta cruel partida de pòquer hi ha qui té més fitxes damunt la taula i fins, hi tot, m’atreviria a dir, que hi ha qui no ha ensenyat totes les cartes.

Els hereus de Centelles neguen que la qüestió sigui econòmica i acusen al govern de la Generalitat de no haver fet prou per reconèixer la figura del seu pare. Probablement, fa uns quants anys enrere, s’hauria pogut fer més, però no per això s’ha de deixar de reconèixer la tasca de les persones que si que s’han preocupat d’estudiar i divulgar la figura d’Agustí Centelles, d’explicar-nos qui va ser, que va fer, que va significar, de publicar el dietari, un àlbum de fotos i de muntar exposicions com la de la Virreina, la del Palau Roberto la que ara es pot veure al Santa Mònica, per citar-ne només les que s’han fet a la ciutat de Barcelona.

El que està clar en tota aquesta polèmica és que hi ha qui s’ha deixat endur per la rancúnia, qui s’ha envoltat de mals assessors, qui ha aprofitat la jugada per venjar els Papers de Salamanca, qui ha negociat d’esquenes, i sobretot, i el que jo considero que és el més important de tot, qui ha menystingut i ignorat la trajectòria i la voluntat de l’Agustí Centelles, qui ha oblidat qui va ser i quina podria haver estat la seva voluntat. Per a totes ells els recomano fervorosament un llibre: “Diari d’un fotògraf” d’Agustí Centelles, editat per Destino.